"El escritor Ramon Folch i Camarasa protagoniza en su novela Sala de miralls un retorno plural: biografía y obra literaria, una vez más, aparecen estrechamente entrecruzadas y esto se produce en el contexto de una obra que siempre se ha hallado surcada de referencias biográficas y familiares. Cabe hablar, primero, de un reencuentro con la novela, género en el que el autor ha destacado más que en ningún otro. Folch i Camarasa se ha hallado de una forma genérica ausente de nuestra literatura muchos años, pero, en este largo interregno, ha ofrecido algunas muestras de sus cuentos en Històries posibles, narraciones publicadas por Hogar del Libro, mientras que su género preferido ha sido un tiempo dejado de lado hasta la publicación de Sala de miralls. Hay, además, un reencuentro con los premios literarios, en los que el escritor ha tenido éxito numerosas veces, un éxito que demuestra, por ejemplo, su doble victoria en los dos tradicionales de novela: el «Joanot Martorell» con La maroma (1957) en 1956 y el «Sant Jordi» con La visita (1965) en 1964. Ahora, con Sala de miralls, ha ganado el Ramon Llull. Este doble reencuentro se enmarca en otro capital: el reencuentro con Catalunya, de la que el escritor y su famila «pro pane tucrando» se apartaron hace unos años, y es, precisamente, este regreso temporal el que sirve de pretexto literario para la novela, aunque es sabido que en Folch, como se ha apuntado, vida y literatura suelen marchar a poca distancia. Por todo ello, esta última novela continúa la obra narrativa del escritor con fidelidad estricta, pero con el añadido de una nueva y, hasta hace unos años, inesperada perspectiva. El peso —un peso amable, noblemente asumido, a menudo convertido en bandera— del recuerdo del padre Josep Maria Folch i Torres (1880-1950)— continúa siendo capital y, con el padre, el trasunto de una vida familiar que, pese a corresponder a una parte relativamente pequeña de la vida del escritor —sus primeros catorce años— tiene una densidad decisiva en su narrativa. Todo esto, sin embargo, que es normal en la obra de Folch i Camarasa, ahora se halla sometido a una nueva perspectiva, que es la del exilio laboral. Sus ojos, situados siempre entre Barcelona —calle de Provenza— y Palau de Plegamans, cuentan, ahora, con la referencia de Ginebra, referencia que, aunque a menudo se concrete con todo lujo de detalles, es menos concreta que las otras: es, sin más, el otro mundo, el mundo exterior. Novelista del detalle y de la emoción, narrador con referencias claras de fe y patria, escritor en quien el humor se con vierte en carta de presentación y respeto... El Folch i Camarasa de siempre revive esplendorosamente en la última novela. Si alguien puede haber pensado —o deseado— que el cambio geográfico iba a suponer un cambio importante o iba a introducir modificaciones esenciales, se ha equivocado, y lo ha hecho porque ha olvidado cuanto esencial y consolidado existía ya en la obra del escritor y porque, en un contexto de valores literarios, ha olvidado o querido olvidar que el Folch-hijo, el Folch-esposo y el Folch-padre —el Folch-hombre, en suma—son una entidad de perfiles bien delimitados, no impresionables por el paso de Cataluña a Suiza y por la creación de vida catalana —y de una peculiar vida catalana— en Ginebra. Lo único nuevo es, ciertamente, la existencia de una nueva perspectiva, de un nuevo punto de comparación, de unas nuevas formas de vida, pero nada de esto es determinante, de forma que, pese al viaje y al retorno, todo lo esencial es anterior, y, después del largo paréntesis, no cabe hablar de una nueva etapa, sino da la más clara ampliación y continuación de la fructífera anterior. En estricta consonancia con una obra extensa y considerable, la aventura ginebrina del escritor no redunda en una nueva dimensión de su narrativa, sino en la acentuación de sus caracteres esenciales. Es éste, un resultado que, en realidad, venía prefigurado con la misma elección, ya que el novelista no optó por ofrecernos una creación literaria sobre su nueva vida, sino, precisamente, una basada en el reencuentro con su mundo de siempre y, con más precisión, el mundo mitificado de la casa fuera de Barcelona que, en sus mejores años, hizo construir para la familia el padre siempre añorado y siempre presente. Volviendo a la síntesis entre vida y literatura, siempre propiciada en la obra de Ramón Folch i Camarasa, parece justo concluir que «lo de Ginebra» es todo menos una huída: por esto el reencuentro tiene un sabor especial, casi como si la sepa ración no hubiera llegado a producirse."

(Josep Faulí: "El plural retorno de Folch i Camarasa", La Vanguardia, 10 de juny del 1982)

* * *

“S'atribueix a Rusiñol allò de: qui cerca la veritat, li estaria ben bé que la trobés. Tota aquesta meravella narrativa de Contra el silenci no és sinó això: l'escenificació (a compte del diàleg, gairebé un monòleg) de tot un passat, treballosament recercat amb aquell amor a la justícia que no arrossega contrapartides de reivindicació i encara menys de revenja. Tanmateix, el títol seriós de la novel·la fa que es vesteixi de mudar el lector, perquè no es presenti amb la roba de cada dia a una cerimònia que tot fent humor i sensatesa (excel·lent com el millor Folch) porta a una visió del món que concreta i distingeix el que ha estat la fe d'una vida i el que fou la certitud d'una mort.

Això darrer, és a dir la mort, fa previsorament que el lector, si vol entendre's des del començament amb la proposta que li fa l'escriptor, hagi de retornar a l'avís del títol; ara tot llegint la història que amb tanta efectivitat es descabdella vertiginosa en forma de novel·la i que hi faci les preguntes que el títol suscita. De quin silenci parlem? Contra quin silenci deuen lluitar les 235 pàgines del llibre?

Ben altrament, tot seguit ens adonem que no és un relat descriptiu, darrere el qual s'amaga el silenci fins a arribar al desllorigador. Res d'això: tota l'estona, o gairebé tota, la relació dels fets, actualitzada per una memòria honesta, exposada amb una vivacitat admirable, és la transcripció magistral d'una llarga conversa portada per una dona.

Què passa, doncs? On hi ha el gat amagat? Amb paraules de l'eminent historiador (no cal presentar-lo) Josep M. Solé i Sabaté "hi ha el temor de remoure el passat, sobretot el de la guerra". Ho diu en la transcripció d'una conferència seva (de títol, si es mira bé, prou significatiu): La influència de la Guerra Civil en la política actual (Revista Relleu, 88-2006). En diversos moments es refereix a fets que cal historiar amb rigor, en lloc de memoritzar tendenciosament, entre silencis, el que va passar en concret a Catalunya durant la Guerra Civil. Folch i Camarasa s'enfronta coratjosament a aquests silencis. Solé i Sabaté diu: "Que bé que ha anat això dels incontrolats! Si cinquanta anys després en Joan Villarroya i jo hem localitzat tots els incontrolats, vol dir que no ho eren; tothom ho sabia perfectament". En alguna pàgina d'aquesta novel·la per més d'un motiu excepcional, hi trobem l'exemplificació, sarcàsticament escruixidora, de tanta ignomínia silenciada.

L'altra raó de ser de la novel·la (i la principal) és l'escenari de la batalla de l'Ebre. Solé i Sabaté s'indigna de l'oblit en què es té el que anomena l'"èpica nostra", dels catalans. A Contra el silenci es recorda com va acabar per a soldats de la quinta del biberó l'indult que es va concedir a darrera hora als que no s'havien presentat o havien marxat del front amb alguna excusa. La ferida resta oberta, sagnant. Hi ha prou esment i un grau suficient de consciència del que va passar? Què hi ha de les morts, mai reconegudes, per bales a l'occipital?

He dit que aquesta novel·la és excepcional per més d'una qualitat o condició. Em refereixo ara al tractament del que podríem anomenar la religiositat. És el fet de parlar-ne amb naturalitat, tractada com una dada històrica –del temps de joventut de la narradora– i també com una vivència crítica actual i forta. Jo diria que potser desde la darrera part d'Incerta glòria, cap obra de ficció catalana no ha retratat, en prop de quaranta anys, la veu trencada d’una motivació religiosa plena. Llevat, és clar, de la nota greu que sona a mig aire en l'humor i en la creativitat narrativa de la novel·lística del mateix Folch i Camarasa.

D'altra banda, el que hi ha d'autobiogràfic en l'anhel de saber com va morir a 17 anys en Jaume (Jordi a la pàg. 56) no treu que a la ficció, tan experta, se li puguin trobar, de cap a cap, les gràcies. El que és jo, hi he rigut i m'he divertit, en companyia d'una vella dama que és un personatge inoblidable. Si ara en fos temps diria: quin regal per a aquestes festes! O bé, doncs, per molts anys, Ramon Folch i Camarasa!".

(Joan Triadú: "Una referència narrativa", Avui "Crítica", 1 de febrer del 2007)

* * *

"No és fàcil veure Ramon Folch i Camarasa parlant seriosament, sense que deixi anar cada dos per tres una broma o un estirabot. Ni en públic ni en privat. No se'n pot estar (ni ho vol, sembla). Ja ho diu el tòpic: és un dels recursos clàssics per disfressar la candidesa, la discreció i l'entotsolament. De tot en va ben servit. També d'unes certes prevencions. Per exemple, a hores d'ara, de decebre el seu públic, la imatge que ha maldat per forjar-se al llarg de més de cinquanta anys d’escriptor, diguem-ne, catalanista i catòlic. Els dubtes s'han anat afegint als anys de Folch i Camarasa, i les fes (no pas les conviccions) s'han anat esquerdant, inexorablement, contra la seva voluntat. Bona part dels seus esforços, avui, van destinats a recompondre els fonaments ideològics. Per això, no es cansa de llegir llibres d'espiritualitat i de ciència, ni de rellegir Tolstoi. Té la sort de saber dissimular bé. El posat, elegant i inescrutable, l'hi acompanya, com també el vestuari, escaient, distingit. Força alt pels vuitanta-dos que ja ha complert, ben proporcionat, ni gras ni prim, camina dret i amb naturalitat de moviments. Tan sols una espatlla que li baixa una mica dóna fe de les incomptables hores assegut davant la màquina d'escriure o l'ordinador, sense fer prou exercici. Manté gairebé tots els cabells, ben blancs, com la barba retallada. Rere unes ulleres amb poca muntura sobresurten els ulls blavíssims, que, si els obre bé, li il·luminen tota la cara. Les faccions resulten encara agraciades. Les mans, també, encara que potser es veuen més envellides. És impossible no fixar-s'hi, perquè, quan la conversa s'anima, les belluga al compàs de la pipa que encén més que no pas fuma".

(Montserrat Bacardí: Avui, "Cultura", 18 d'abril del 2009)