[Nàufrags sens illa]. Lluny de modes i entenent la literatura fonamentalment com a comunicació, Fluixà renuncia a tot artifici inútil, a tota retòrica ocultadora, per a fer una poesia despullada on el sentiment i la reflexió són l’eix del poema. Aquesta voluntat de despullament i d’essencialitat comporta un risc, certament, que molts pocs estan disposats a assumir. Sense un gran domini de la tècnica poètica, sense una sinceritat radical i cruel davant la realitat i davant un mateix, el poema es perd en un desert de sentimentalisme i de banalitat que no pot ferir l’emoció del lector. Fluixà, però, posseïdor d’aquest domini i d’aquesta sinceritat, l’ha assumit i hi ha reeixit.

(Marc Granell: "El nu com a victòria", El temps, febrer de 1988)

* * *

Josep A. Fluixà planteja en L’estel fugaç la revolta de l’home que es deixa arrossegar per la vida i que s’alça contra la seua actitud i la societat que l’encadena.

(...) Un poemari aparentment senzill, allunyat d’aquella poesia que es reclou en sí mateixa i es mostra quasi impossible de franquejar i d’entendre. Un poemari fresc, escrit amb honestedat, bell com la llum d’un estel fugaç.

(Manel Alonso. L’Illa, primavera de 1999)

* * *

No és el seu primer llibre de poesia, ni probablement serà l’últim. Josep Antoni Fluixà arriba amb Matèria corporal, un poemari eclèctic, d’impulsos, més aïna un recull, que arreplega poemes d’ací i d’allà, de motivacions diverses, escrits durant 15 anys, entre el 1998 i el 2013. Aquesta diversitat imposa diferents parts. “D’amors d’amics” n’és la primera, farcida d’estima de la seua gent propera. “Paraules, temps i paisatges”, una altra, de peces amb gust pel paral·lelisme, musicals. I “Venturós camí”, on es descabdella la nostàlgia i hi entra, fins i tot, la prosa. Finalment, “Matèria corporal”, la part que dóna nom al recull, d’un sol poema, com una pregària: “Escric els cants d’una gent que és a prop”. Ho creiem.

(Carles Fenollosa. Quadern del diari El País, 2 de juliol de 2014)

* * *

[Peter Pan i la desaparició del foc]. En un centenar de pàgines, l’escriptor valencià és capaç de bastir un univers narratiu original en què casa perfectament el referent d’un personatge clàssic de la literatura anglesa i universal amb les tradicions culturals nostrades i la mitologia grega. L’encert de fusionar aquests elements amb enginy i gràcia acompleix l’objectiu de crear una bona novel·la d’entreteniment d’aventures, amb elements fantàstics, en què l’acció no està pas en contradicció amb el coneixement de la cultura i tradicions, ja que estan plenament integrats dins de l’argument. Incloure el mite clàssic del foc robat dins de l’obra l’enriqueix amb un nou joc intertextual i, al capdavall, el rerefons últim del llibre planteja una reflexió i una defensa dels valors de la humanitat i de la cultura.

La trama, escrita amb una prosa àgil, atrapa el lector de seguida. Les descripcions i els diàlegs de les escenes acompanyen perfectament l’acció. La consecució de capítols breus, titulats de manera clara i concisa, crea un ritme in crescendo que fa mantenir la tensió narrativa fins a un desenllaç feliç, previsible i característic d’aquest tipus d’obres.

(Martina Escoda: "Peter Pan a les falles", Caràcters, estiu de 2018.)

* * *

L’ofici de la mar és l’últim poemari de Josep Antoni Fluixà. Està publicat a la col·lecció «El Micalet galàctic», però l’autor no només s’adreça al lector infantil i juvenil. De fet, el llibre és perfecte per a llegir en família o per a usar-lo de lectura a l’aula. Mestres, xiquets i adults hi trobaran tota la màgia de la poesia amb temes com la pervivència dels nostres oficis, la transcendència del pas del temps, la doble cara que ens presenta la vida amb fets amables i d’altres desagradables representats per elements senzills com la pluja i el sol o el dia i la nit. Els poemes insisteixen en la idea clàssica de saber aprofitar el temps, de gaudir l’ací i l’ara que ens ofereix el dia a dia.

(Lola Moreno: "Ressenya de la setmana: L’ofici de la mar", Levante-EMV. Suplement «Aula», 10 de novembre de 2021) 

* * *

Josep Antoni Fluixà és un treballador incansable envers la docència, la tasca editorial i el foment de l’hàbit lector. Com a escriptor, s’inicià amb la poesia per a adults, i arran del naixement de la seua filla Alba optà, sobretot, per la literatura infantil. Així, és autor, entre altres llibres, de Gratacelònia, El poble de Llepamelós, La reina Ataülfa, Peter Pan i la desaparició del foc, Sis ninots en busca d’una falla i L’ofici de la mar.

[Amb El somriure de Fàtima] Fluixà ens ofereix una narració que ens toca ben endins. (...) Fàtima [és] una xiqueta natural d’Alep (Síria), que ve a raure a un poble catalanoparlant del País Valencià. La nena, de nou anys, comença el curs escolar com una alumna més. Tot i el seu somrís perenne, no pot ocultar una certa aflicció; li costa badar boca (...). Mitjançant una estructura narrativa a base de retrospeccions, i des d’un punt de vista extern, resseguim el seu passat: des del seu naixement fins a l’arribada a la península Ibèrica, passant per la sobtada fugida i les sensacions i els patiments del llarg viatge amb sa mare i amb son pare. Amb una prosa vivíssima, l’autor crea un vincle entre Fàtima i el lector que resulta impossible no sentir-hi compassió. Acabem girant els fulls amb l’ai al cor, no cal que us diga més.

(Jesús Ferris: "Viure en pau: El somriure de Fàtima", La Veu dels Llibres, 4 de juny de 2022)

* * *

Josep Antoni Fluixà (Alzira, 1959) és un dels autors, mestres i mediadors més coneguts i reconeguts de terres valencianes. [...] És per això que no és d’estranyar la seva inclusió a la col·lecció [Àmbits] oferint-nos aquesta bella història dels primers anys de vida de la jove poetessa accàdia Enheduanna, futura sacerdotessa de Nanna i primera persona dedicada a la literatura de la qual es coneix el nom.

El text discorre amb solidesa i desperta l’interès ja que l’autor ha estat capaç de captar l’atenció per un fet de la vida de la futura sacerdotessa.

(Joan Portell: "La sacerdotessa de Mesopotàmia", Faristol. Crítiques març 2023)

* * *

Fluixà és una de les poques persones, jo diria que l’única al País Valencià, que ha llegit, divulgat i estudiat de forma continuada i per convicció la literatura infantil i juvenil valenciana.

La cendroseta invisible és un llibre fragmentat en multitud d’articles, a la manera de píndoles literàries. I en conseqüència, calidoscòpic. Ens ofereix visions parcials d’una mateixa realitat de conjunt. Fluixà és conscient que la literatura infantil i juvenil valenciana està en contínua evolució. La majoria d’autors fundacionals, apareguts als anys vuitanta o noranta, continuen publicant. I n’han aparegut de nous que escriuen amb regularitat. Tant de bo fora possible llegir més estudis, ressenyes i articles com els de Fluixà de forma regular i no de tant en tant. La cendroseta mereix convertir-se en princesa i ser reina, per mèrits propis. 

(Francesc Gisbert: "Una visió panoràmica de la literatura per a joves: La cendroseta invisible, de Josep Antoni Fluixà", La veu dels llibres. 15 d’abril de 2023)