D’aquest octubre malaltís que es mor,
irremeiablement sortirà un novembre fugaç,
perpetuant el joc satíric del temps.
Mai no és un mateix temps el temps.
Malgrat tot, hi ha una dèria per tenir-lo
sempre mesurat i nombrat, inútilment.
Fals miratge o innocència. I del temps,
d’allò que és infinit i mai no torna,
hem fet un cercle, per tal de no alterar
massa els costums imposats des d’antic.
I arribat un punt límit tot torna a començar.
Mai res no serà canviat, ens han dit,
i ens ho hem cregut tot sense dir res.
D’aquest octubre malaltís que es mor,
sortirà un novembre fugaç, i darrere seu
vindrà desembre. Una gran banalitat,
ja ho sé. Però m’agrada expressar-la
en versos allunyats de líriques estrofes.

("Passatemps", dins Elegia i cant d’Alcúnia i altres poemes de joventut. Alzira: Bromera, 2009)

* * *

Nàufrags sens illa ni esperança, sols,
cercant Déu sap quina corcada fusta
asclada del vell Occident, de Grècia
net, abans encoratjat infant, pols,
ja fum que s’esvaeix per les teulades
com els mítics gats silents del capvespre.

Qui t’ha vist i que et veu! Fores gegant
enclavat en el bell mig de la Terra.
Cavall veloç, àgil genet d’amor
i de vida, cadell sempre futur
i ja gloriós passat d’aquell bell
edifici que has desfet per marxar,
com els crancs, a recules per l’arena.

Instal·lats a la nostra fràgil barca
navegarem el mar de la història
que ens pertoca, com coloms innocents
sense horitzó, treva ni esperança.
Nàufrags d’un gran mar tot ple d’altres mars,
illots perduts, clars amants de la vida.
  
("I", dins Nàufrags sens illa. Alzira: Edicions Bromera, 1987)

* * *

Com una fràgil olor de gesmil o espígol
que el vent porta ara, i adés oblida,
dia a dia, hem vist créixer
el no-res dels records.

I, vençut ja el vell orgull infantil
de creure'ns déu, fera o heroi cortés,
ens hem acostumat a no ser res:
unes mans que dibuixen castells,
un estel fugaç, el vol lleu d'un insecte.

Hem inventat, però, per sobreviure,
la queixa i el desig, el cant i la ràbia,
l'orgull i la modèstia, el riure i la ironia...

No callaran, així, les nostres veus,
sovint insolents, per guanyar-nos l'esperança,
sabent-nos cos, gest viu, en cada instant.

("L'estel fugaç", dins L’estel fugaç. Alzira: Bromera, 1999)

* * *

Escric fragments, peces d’un sol mosaic
inacabat que és la meua petita
i única vida que us done, content,
per compartir una estima feliç
en cada vers o paraula que dic.

Escric records d’un temps d’infant que fou,
d’un temps que viu amb tel a la memòria,
però fresc i ric com un sol o llum
per renovar la força i el desig
en cada vers o compromís que tinc.

Escric els cants d’una gent que és a prop
fent el meu poble, coses que veig clar
i entenc com un riu o com una flor
per retornar el goig a la matèria
en cada vers o cos que visc i soc.

("Matèria corporal", dins Matèria corporal. Alzira: Bromera, 2014)

* * *

Si jo fora pescador
pescaria lluços,
lluços voladors,
per llançar-los a l’aire,
a l’aire lliure de la mar.

I si jo fora pescadora,
pescaria estreles,
coralls i cavallets de mar,
per dibuixar el cel a la nit
tot ple de llunes i fanals.

Si jo fora pescador,
pescaria somnis naufragats
per retornar-los a la gent
i cantaria alegre com un dofí,
per damunt l’espuma de la mar.

I si jo fora pescadora,
pescaria esperances amagades,
com tellines al fons de la mar,
per reviscolar tantes vides
ofegades, ofegades per la fam.

Ai, si tu i jo fórem pescadors!
Pescaríem la justícia ben neta:
acabada de rentar
a l’aigua de la mar!

("Si fórem pescadors", dins L’ofici de la mar. Alzira: Bromera, 2021)