POR, MASSA SOVINT

Massa sovint tenc por que, de tant rentar-me la cara
amb el sabó fàcil de la decència comú i nacional
i regional i tribal i familiar, esborrar-me la fesomia
de la meva pròpia decència personal i intransferible.

De vegades tinc por de que, de tant de parlar i parlar
i parlar i parlar, en va, debades, en diferit, al dictat,
a "hola-què-tal-va-be-jo-també-gràcies-records-a-la-família",
se m'hagi esvaït el vernís de les ungles de la gargamella.

També quasi a tothora em fa por pensar que, potser,
no em doni a entendre; que les meves paraules no donin el to
correcte i es belluguin perdudes
pel pentagrama de la vida i la mort
amb un parell d'octaves de més o de menys...

I llavors ve quan se m'ajunten la fam i les ganes de menjar.
I surt, jo, al carrer, sense "playback", vull dir: amb coratge,
i arracon aquella faringitis de cervell que no es cura
amb bufandes ni antibiòtics, precisament,
sinó amb vivències vàlides.

I me n'adon de que jo hi som. I ells hi són. Hi som tots.

Procur rebre, fer-me meva,
injectar-me a l'estómac una dosi abundant i generosa
de la circumstància d'aquells que saben que el TOP no
existeix ja,
però es diu una altra cosa.

Procur saber el gust que té la saliva
dels que van cara alta dient veritats
que no són raonables, però tenen raó: són inqüestionables.
I han rebut més hòsties que besades els donà sa mare.
El que en llenguatge d'argot
se'n diu: han menjat molta escarola.

I tres de cada tres vegades torn a tenir valor per treballar
i estimar i fer coses i pensar i badar els ulls
fins un poquet més allà dels vidres de les ulleres.
Em fuig el temut complex de persona empardalada.

Es repeteix el miracle: em torn a sentir un metre setanta
de mi mateix. I que l'home que habita sota la meva pell
torna a començar on comença la baga
dels cordons d'unes sabates negres
i, gràcies, Déu meu, per no permetre'm saber
on s'acaba.

(Del llibre Carussa. Sineu: edició de l'autor, 1980, p. 15-16)

* * *

DES DE CURA, TRAMUNTANA A LA CARA, SINEU, EL MEU POBLE

En aquell punt de la distància
on la terra de conreu mitjancera o magra, roja, ocre, blanca,
groga de vinagrella florida a destemps, vermellosa de ràbia
o potser d'empegueïment, mil vegades ornada per marjades baixes,
ofesa pels tancats del filferro genital d'una gent molt
forastera,
digui el que digui el seu DNI, s'espassa els neguits de l'horabaixa
besant un núvol pubill de cella negra i rostre seriós color
taronja,
hi ha, hi veig el meu poble.

En aquell punt de la distància,
on els ametllers granats saben dels desamors dels
golafres
i les figueres amb càncer han après a beure's els fruits per
sobreviure,
allà on àdhuc qualcú ha fet que l'hort fos la mort
de l'hortolà,
on el paisatge ni tan sols genera postals per vendre als
alemanys,
allà on fins i tot el campanar sembla retallat d'una altra banda,
més enfora dels pujolets peluts, verds, boirosos, d'ullastres tossuts,
deia, hi ha el meu poble.

En aquell punt de la distància,
just on, don fe del fet: els solcs són drets i els
ganxos torts,
on, en el joc de la convivència encara s'envida en fals i
se sap guanyar,
més a prop del blau, més enfora del que sembla, més ací de Bonany,
petit, atapeït, cruix de vell entre sementers pentinats de
fresc...
Mira-te'l si hi va cara alta, clenxa feta, ben enmig de la plana,
malgrat el mot aspre, malgrat l'oblit de molts i la poca
anomenada,
el meu poble...!

(Del llibre Amb els ulls fits. Sineu: Ajuntament de Sineu, 1990, p. 46-47)

* * *

DIÀSTOLE
(a Joan Ramis, pintor, ciutadà del món)

Suc de dies, l'entretenebra d'alba-magrana-novembre-i-fred
et fa desitjar massa allò que estimes: ho romps amb l'estreta.
Potser no hi ha clau que obri aquest pany de cent forats.
Suren dins la matinada rogenca quaranta-set navalles
esmolades, blanques, negres fulles d'acer viu i esquiu
que, qualque dia incert, alguna et migpartirà la tristor
genètica de la nineta dels ulls "buñuelians" de mirar fits
llumi fosca, molt i res, enfora i a prop, espès i clar.
T'ho dirà, t'ho descobirà: la mort és sols témer la mort.
Més tard, sols un poquet més tard, t'ho hauràs de confessar:
no hi ets, no t'estimes, et fas fàstic, et fas nosa...!
Vomitar és l'única cosa que pots fer per comunicar-te.
Llops que uquen la lluna. Homes que renillen boca closa.
Gent d'asfalt que beu per nas i orelles d'abelló urbà,
plàstics i coca-cola, monòxid i civilització d'espot.
I es tornen baralladissos com fura engabiada de fresc.
Fullaca de soroll i policia, de "penjats" i avorriment,
de semàfors i ciment, d'imposada hamburguesa i "ketchup",
fes-te'n un jaç i cerca el cau del millor dels desficis amb
totes les flastomies de bon manament que el teu seny,
el llim de cervell, la ràbia, la fortor, la llet que mamares,
et doni a entendre. I després, solament una mica després,
entre decibel i decibel, beu-te unes copes sense set
ni silenci."

(Del llibre Diàstole i quatre poemes d'amor. Palma: Moll, 1992, p. 18-19)

* * *

ESTIMERA
(Homenatge a Miquel Morell)

Àligues a les mans, gavines als ulls, collita de llàgrimes,
tornes a assumir la responsabilitat d'estimar la veritat
crua i per ordre alfabètic, en pèl, amb tota la barba;
rellegir Miguel Hernández com una destralada a la cara.
Tórteres a l'alba, bots a la lluna, oli de serp a les nafres.
Ullastres lents, comellars roats que no volen oblidar-te.
Saber que la veritat última és la terra i la paraula.
Un estol enorme d'estornells es menja la llavor de l'instint
de supervivència. Però, tant de bo, no la pairà tota.
No vols ser caute. Temps hi haurà per llepar-te les ferides,
per guarir les burranyes encomanades vers les cavernes
dels boscos de la disbauxa, a la diària fira dels egoismes.
Descalç per tots els rostolls, ortigat per tantes incongruències,
esquiu com un mostel rugat, encara et sents dins el pit
la remor d'un cor sense clovella, una mica escarabotat
per fidelitats inajornables, però ben viu encara.
Vols de virot al cervell, ràpids picats d'oronella al bassiot
de la vida. Sang calenta. I, fins i tot, sobretot, malgrat tot,
estimera, companya fidel, camins i camins, estimera...

(Del llibre Diàstole i quatre poemes d'amor. Palma: Moll, 1992, p. 30-31)

* * *

EL QUE DE TU SÉ
(A Guillem Alcover "Piscol")

El que jo sé de tu, ferro blanc sobre l'encruia,
argila vermella-grisenca en mans del terrisser...
Com jo mateix cerques el camí ignot, el recer perdut
més enllà de tota prudència, molt lluny, dins la paraula.
Com a mi, t'agrada el vi, la nit, dubtar, furgar, triar,
ser exactament el que tu vols de tu; no estar mai,
possiblement mi, segur de res; tot gratant arreu
i sols per casualitat, trobar-te les més íntimes picors;
menjant arreglat i d'hora saber trobar-te la fam;
bevent ginebra, trobar-te la set de segles; fer l'amor com
qui espipella crosta de pa calent, com qui cerca
i troba aquella desitjada i perversa nit de mil llunes...
Com a mi a tu t'agrada fer malbé alguna il·lusió,
solcar amb civada madura somnis balders de llet i farina,
fitar els homes, obrir portes i finestres, estimar els amics,
pixar enfora, mans a l'esquena, a lloure, dormir eixancat...
Com a mi mateix t'agrada davallar als avencs i pujar als cims,
malgrat sia sols per un pic en tota la vida. Tota?
I quan no pots més, ni aixinetes més, tirar tovallola,
amollar llast, i dissimular morint-te de ganes de viure espès...
Sí, jo sé que estàs a pler dins eixa pell de mascle sull,
madura, forjada d'antigues fornals, sols una mica engatzarada,
no molt, per mil carícies empeltades, per costum, rutines,
feina a contrapèl, son endarrerida, despertador a les vuit en punt,
riiip-riiip-riiip ... i malgrat tot et sents conhortat per
haver arribat a l'edat que et qualifica el maleït DNI,
i perquè gairebé tots els matins l'aigua de l'aixeta et neteja
els neguits de l'ànima, i la barba, i les dents, i la cara.

(Del llibre Diàstole i quatre poemes d'amor. Palma: Moll, 1992, p. 48-49)

* * *

UNA HISTÒRIA

Vull escriure una història curta i intensa
sobre la superfície farcida de batecs,
damunt el paper rosat i mil·limetrat de
tebieses de la teva estimada pell nua, crua,
glorioament real. Aquella pell que tan bé
coneixen les gemes dels meus dits no sempre ferms,
però itinerants com les taques del sol, com els
albellons. Vull escriure una història sobre
la teva pell; a llapis, per si de cas, amb el
temps, cal esborrar alguna cosa. El crono
del teu cor fixarà els punts i seguits. Als llavis:
t'estim. Ho rubricaran els llavis. Als teus pits,
al sexe, al ventre, al front, tot allò que no sé
dir-te quan feim agosarada brega d'alens,
i porus, i desficis ... Sí, m'agradaria
escriure una història curta i intensa
sobre la suau superfícies tremolosa
de batecs calents de la teva pell rosada pell.

(Del llibre Diàstole i quatre poemes d'amor. Palma: Moll, 1992, p. 55)

* * *

VOLTES SOBRE L'EIX

Jo som el pagès que ha hagut de trobar totes les claus
per obrir algunes portes. Jo vénc de l'obscura magror
i, al meu poble, sempre es repeteix: a ca magre, puces.

Jo som aquell que ha ensopegat amb totes les pedres
de tots els camins. Les meves sabates saben de la pols
i el fang, el comellar i el tossal, la muntanya i el pla.

Jo som un mascle instintiu que encara sap embadalir-se
davant una posta de sol. Sovint he fet de trencador
al marès massa dur i amb l'escodre de pasta bamba.

Jo som l'enfollit escarabat que empeny la seva bolla
amb la il·lusió que allò que porta és una altra cosa.
El secret és saber que la idea no traeix. Sols els homes.

Jo som com un peó d'escacs que m'han fet així amb el dit:
tec!, i m'han menjat. Mai oblidaré la cara d'un cretí.
Mai per mai permetré que el cretí m'oblidi a mi.

Jo som, potser, un tros malmenat d'allò que volia ser,
com una anyada és el que ha permès el calabruix.
Som caliu a punt de cendra, calent encara. Poca cosa.

(Del llibre Pols de corc. En clau de sístole. Palma: Moll, 1992, p. 21)

* * *

FITES

De vegades, l'onada mig oblidada d'uns dies remots,
ve de sobte i et sorprèn amb la mirada descordada.
Som hereus dels fets, tant dels sublims com dels altres.
Cada acte és una encletxa, una fita,
un punt de referència.
Totes les experiències et deixen rastre sobre la pell,
malgrat els dies posin calitja, i els anys eclipsis,
i desesperat, cerquis refugi sota d'un bloc de notes.
Sens pensar que les paraules se'n van
com una grapada de pols
engolida per la ventada. Començant per les més
lleugeres.
Mirar-te les nafres, observar-les fixament, assumir-les,
és estar a mig camí de guarir-les. I penedir-te avui
de tants somriures esborrats amb el pinzell del "Típex",
tantes grapades d'argila dins les boques, tantes llavors
sens germinar, tantes traïcions cobertes per la calç viva
dels pragmatismes diversos, tants de baleigs inútils
dins l'animat rebost de les comeses,
tants de brots tendres
de taronger que feren malbé les gelades d'adolescència...
Després, amb els primers símptomes d'estar sadoll
de tu mateix,
cerca un amic, regala-li un poema, asseu-te
vora aquell vell
i escolta-li totes les malalties, mira per la finestra
i espera
la posta de sol.

(Del llibre Pols de corc. En clau de sístole. Palma: Moll, 1992, p. 34-35)

* * *

EL TEU PAISATGE

Per tot arreu on mires des del coixí
folrat amb roba de llengües color vi
de la "teva" butaca, t'hi veus, t'hi saps...
En la grogor de la calç de les parets,
rastre segur del fum de mil pipades...
En el color fosc-empenta-de-frare
on, retut, reposes el cap a la nit...
En el cendrer ple de burilles blanques...
En la copa de "Torres" exhaurida...
En la Neus que descansa al sofà, ulls clucs,
relaxada ara, després d'escurar
i del darrer retret de la jornada...
(No has après encara a planxar-te
les camises, ni a fer el llit com Déu
mana; potser ni a viure com prediquen
les estadístiques). En els ulls grenyals
de les moreres del carrer, cada any
més superbes... En eixa primavera
a destemps, mitjan febrer, imagina't...!
Sí, en tot això t'hi veus, t'hi saps...

Potser ja has fet mèrits, ja t'has guanyat
El teu paisatge.

(Del llibre Ferro de baula, Palma: Capaltard, 1997, p. 7)

* * *

TOMBAR LA CINQUANTENA

Ajustes la còrpora a la teva edat.
La fosca negra ja no et fa gens de por.
La lluna de gener no t'embadaleix.
El teu llapis t'avorreix tant com la gent.
Potser ets allà on havies d'arribar.
Tens cruis a la clovella de l'alegria.
Tens les mans ortigades per rutines.
Somrius irònic tot veient l'aigua
de torrentera amb presses per fer-se mar,
el fum de la foganya per fer-se núvol,
aquell llamp sobtat per bravejar de tro...
Recordes l'aire d'aquell sargí jove
que era inútil si no esdevenia paraula.
Somrius. Fumes una altra cigarreta.
I pense, bono, tampoc no és tan greu
aquest tombar la teva cinquantena...
Sembla mentida.

(Del llibre Ferro de baula, Palma: Capaltard, 1997, p. 49)

* * *

CAL CALMA

Adesiara, quan et sentis tudat, malament,
amb tot el farcell
de la tendror dels ulls com una paraula closa, tetraplègica,
avariada, florida, engrunada, retòrica, potser desgavellada,
i, tot i l'esfondrament, tot i les nafres revellides, la
rancor,
sabràs que, sobretot, neurosi enllà, conques enllà,
et cal calma.
Calma per poder destriar on comences, on comença
l'esperança.
Calma per evitar l'esfondrament de totes les llindes, les fites,
per aixoplugar-te del desgavell d'eixa complexió travada curta
per mor de la sutja del viure, l'estirada de la calitja...
Perquè saps que et veuen massa clar i sovint congries
discordança...
Calma per saber trobar el terreny del pare, segell de
naixença,
cornaló sineuer on un temps els carros parlaven
del ferro,
del solc del ferro en la pedra caparruda que les rodes empraven
en el rodar metàl·lic, massís, que condueix a cadascú a ca seva.
Tot el corc del pedreny romandrà sols simbòlic aquell dia
que la calma et permeti altre pic emprar la veu per fer tala.

(Del llibre Cal calma, Palma: El Tall, 1998, p. 15)

* * *

POEMA

Fer infantar, fruitar els mots
a l'era de batre fora vent;
aregar mil paraules cabdals
i així es calcin el seu ofici,
perquè es produeixi el miracle
i això esdevingui un poema.

Puntual orgasmar en un crit,
inflar el pit i solcar la veu
ben endins dins el call de l'argila
d'aquesta parla tan nostrada,
perquè es produeixi el miracle
i això esdevingui un poema.

Fer cruixir l'aspror del llenguatge
com el que suca una taronja,
com el que encomana l'ànima al diable;
saba de poesia se n'espera,
perquè es produeixi el miracle
i això esdevingui un poema.

(Del llibre Cal calma, Palma: El Tall, 1998, p. 24)

* * *

CONTE DE FADES

Ara mateix, del silenci rellentit em neix la paraula
com el lleixiu netejador es fa amb baleigs i cendra.
I els dubtes que em circuïten neixen de la certesa
que aquí, de moment, sols una cosa és totalment segura.
A mi també, amiga, m'agradaria poder creure en fades.

(Del llibre Segar arran, Palma: Lleonard Muntaner, 1999, p. 13)

* * *

JOAN BROSSA, ADÉU

Ciclistes virtuals, interior de cucales somerines
amb paisatge de fons i línies blanques a l'asfalt,
intermitents, que vénen, vénen, vénen...
Elèctrodes per llavis. Vagines com clots d'argila:
absolutament impermeables, hermètiques, closes.
Poeta estimat en total reacció química cap a on?
Ara parlo amb vos, mestre, i dic en veu alta:
Si avui és dilluns, abrigueu-vos, demà farà fred.
I: quan el cirerer es mor, de la fusta se'n fan flabiols.

(Del llibre Segar arran, Palma: Lleonard Muntaner, 1999, p. 36)

* * *

CAMINAR-TE LA SANG

Caminar-te la sang amb bones espardenyes,
mentre els tassons es buiden, les mans s'embruten,
els peus fan olor de peus, el seny lluita
per sobreviure a la inexorable ciència,
la crueltat dels embuts, la permanència
netíssima, immaculada, dels merdosos asèptics,
la tristor grisa, groga, de les agendes caducades,
la freda, curta de gambals, minsa esperança en uns déus
que tanmateix no hi són. Mira, no hi ha més Déus que tu
que em dones la mà i sues talment una persona.

(Del llibre Restoble, Palma: Baltar & Asociados, gestores de comunicación, 2001, p. 17)

* * *

VIDA

Les finestres lluminoses dels records vellutats
de fresc, en punt, i dels altres.
El simptomàtic fum hivernenc de xemeneies
que escalfen panxes i glacen cervicals.
La mèrlera endolada que ensuma
el carbonenc, dolç fruit de la murta.
L'aspre granit de la pedra del banc
vell, municipal, gris de tebieses de sol en prosa
i d'humans retuts que hi trobaren en vers
descans, serenor, desitjada molsa blana.
La lluor neta, espinzellada fins al límit,
d'un nin davant una llaminadura...
La cobdícia, l'avarícia absoluta de bellesa
d'una posta de sol amb mandarines.
El que et mirin a la cara dels dies feines
i adonar-te que et veuen tot sencer.
Saber que hi ets perquè hi vols esser,
i que, amb premeditació suficient, t'hi volen.
Beure de l'aixeta dolça agrenca
de les contradiccions, els semàfors fallits,
les lleis caducades, i saber-ho fer
amb un somriure estampat a la cara,
tot entenent que viure amb intensitat,
és sinònim d'això: de cercar-te.
Trobar el llit dolç, tebi, les matinades
d'hivern de llapis sec i gleva dura,
llengües de moix, aspres, però inofensives
també, com l'ungla que pot rapinyar,
però, retràctil, s'amaga. Hi és, però no frissa.
Irreverència absoluta com cafè massa ensucrat:
l'efecte és el mateix, però passa millor
al que no està gaire acostumat a l'amargor.
Saber amb tota claredat que, tant si vols com no,
allò que no pots impedir ho has d'engospar
com si fora teu de sempre, amb naturalitat.
I afegesc: enhorabona, un dia d'aquests
fins i tot seràs digne de la teva bona sort.
Mentre, continua amb les teves postes de sol,
les contradiccions, la mel de figa dels oblits necessaris,
el caramel de maduixa de la possible nissaga,
tota la proteïna de l'esperança,
les menudes, casolanes afalagadura de l'instant.
La vida.

(Del llibre Restoble, Palma: Baltar & Asociados, gestores de comunicación, 2001, p. 61)

* * *

A RAFAEL JAUME, RECORDAT AMIC

Quan et vaig conèixer, ja tenies la pell de tel de ceba amb blavors rectilínies en forma de venes de sang. Potser eres l'home més pàl·lid que jo havia conegut mai. Galopaves decandit sobre un cavall vell, verd i menjamiques, lent malgrat l'esforç de molts i sobretot teu, trotet de ca, trotet de ca... Fadrinango absolutament addicte al vi espès de la Colònia de Sant Pere i als amics i a la conversa mesurada, però amb punta. Sabies tenir la mirada trista fins i tot quan reies. I les mans petites, de joguina, seques, com de paper de cel·lofana. Partires un dia fa temps sense fer el bolic: no en tenies. Bolic material, vull dir, que de l'altre, amic meu, set catefes. Avui em ve de gust dir-te que em feres veure el color de la poesia, com el tremolor de les fulles d'aquest pollancre, em mostren l'arribada de l'embat.

(Del llibre El color de les coses. Palma: Capaltard, 2000, p. 7)

* * *

SOBREVIURE

Tanyada que no neix de l'olivera que els grecs ensinistraren, o si ho fa és d'olivera avorrida, oblidada, que ha revengut ullastre. I es completa el cicle: ningú no li encalça el fruit al bordall, si no és tord o mèrlera. L'olivó sols neix negre i menut per ser menja d'ocell o per engendrar amb cobdícia nous ullastres a la garriga. I mànecs de càvec d'aquells de fer solcs a l'hort. I matins d'arada, quan encara s'empraven. I forques de les de batre l'era, de les de donar gra, palla i pallús al vent perquè triés, que les altres forques se solen fer de llenya bastant més xereca... I per fer gaiatos per la mà de l'home del Pla, com aquest, obscur i una mica gratellós, no gens lleuger i de molta durada, com mànec de cullera, com roda de molí. Aquest gaiato que m'acompanya avui horabaixa, era de mon pare. Va ser fins el dia de la seva mort, després del calvari trist de totes, absolutament totes les decadències. Ara mateix, mireu, és meu, m'ha tocat en herència. No cregueu, bona cosa per a un que no espera res. Amb ell he empès rebeques esparregueres esperonades, per poder veure el blanc verd espàrrec net i erecte eixint del terreny, de la greixina del terreny. Amb ell m'he defensat de les agressives espessors dels esbarzers, per poder arribar amb la mà a la negror dolça de la móra madura. El puny, exactament allà on la corba de la fusta convida a la mà, la convida a l'agafada grapada plena, possessiva, total, íntima, és color de mel de nervi d'ullastre i marró de la suor de mon pare, de fusta que ja no és arbre, però que ha trobat un digne sentit en ajudar a fins ara dues generacions d'homes a anar fent, a fer com si res no passés. I per recordar-me just ara mateix que, aquests pals torçats, els gaiatos, ens saben sobreviure.

(Del llibre El color de les coses. Palma: Capaltard, 2000, p. 57)