"UN ALTRE ABELLÓ DE LA MEMÒRIA

Un dels records més bells, més gratificants de les meves joveneses, potser sigui el d'haver-me iniciat dins el coneixement amb més o manco aplicació de la llengua catalana de la mà de l'insigne, enorme personalitat, desbordant persona que era don Francesc de Borja Moll.
Resultava que, devers l'any seixanta cinc o seixanta sis, no ho tenc present amb exactitud ara mateix, no crec que hagués arribat a la vintena, època franquista ben inflada encara, al Lul·lià, esquivant l'estricta legalitat amb qualsevol reglamentació extrapolada però ben aprofitada, inventant-se seminaris o el que fora, s'hi començaren a impartir uns cursos d'iniciació a l'aprenentatge de la nostra llengua catalana. [···]
L'hora llarga que durava la classe era d'un enriquidor fora mida. Don Francesc era el professor més xalest, més amè i plaent que jo mai havia arribat a conèixer en la vida. Ens feia participar d'una confiança que nosaltres, o almenys, no em sentia autoritzat d'engolir-me, ostres, tu, es tractava de DON FRANCESC!, així, boca plena!
Els darrers deu minuts e la classe, sempre, indefectiblement, mos els feia dedicar una anècdota, una feta, alguna cosa que minvàs una mica de ferro a tot allò de l'estricta ciència, i després anar-nos cadascú a ca nostra amb més bon gust de paladar, encara.
Va començar ell, les primeres setmanes, en això de les contarelles de final de classe, però després ja en fitava un diferent cada pic. Fins que em tocà a mi. Amem, Florit, pugi aquí i mos conti alguna cosa sineuera. Jo, passa curta, acollonidet, arrodonint del tot la meva crònica timidesa, hi vaig anar i vaig relatar a tota la sala un fet que jo havia vist feia uns dies i que m'havia cridat l'atenció de manera especial. Aquest: a la barberia que jo sempre acudia, la de mestre "Cardín", els homes de molta edat que anaven a afaitar-s'hi, com que no tenien cap dent dins la boca i la cara tota pansida, idò el barber tenia un nou avinent i els hi ho posava dins la boca, amb el que aconseguia que la galta agafàs una mica de moca, i els podia afaitar amb una micoia més de comoditat. I de la boca d'un, a la d'un altre. I així. Sí, els vaig dir, a Sineu, si ets una mica estugós, arreu ets mal vist, sí...
El personal va fer un panxó de riure. I quan sortíem, don Francesc m'agafà del braç i em va dir: és mala d'empassar aquesta que ha contat, Florit, té molta imaginació, vostè... I jo que no, que és ver, que sí, que sí...! Però trenc per a mi que l'eximi filòleg sempre es pensà que jo havia pres el pèl a tota la concurrència, aquell horabaixa."

(Del llibre Terra prima. Pollença: El Gall, 2005, p. 31-34)

* * *

PEREMATEUS I XUFLETERS

A les berbenes de les festes d'agost del Sineu de les meves primeres joventuts, recordava jo ara, sempre hi havia aquell extern imprudent que anava per enmig del carrer Major fent el xot que se'n diu, sobrevalorant-se molt sovint, quasi sempre, degut al resultat i conseqüències d'haver buidades algunes copes d'herbes mesclades (dolces i seques, mig i mig), s'estufava com un paó davant les nines i contava acudits al taulell de la taverna que, normalment, sols se'ls reia ell mateix i algun acompanyant seu del mateix poble extern, o de Sineu mateix, però addicte pel que fora. Poca gràcia o cap ni una. Si insistia i tenia una certa entitat personal, podíeu posar messions, prest o tard, més bé aviat, hi hauria brega oberta i el que feia de peremateu acabaria regalimant baves de bístia al bell mig de l'abeurador municipal. Fix i puntual.
Si sols sortia de to, però ningú no li feia més cas que al moix que rondinejava davall taules a veure si pescava qualque cosa, perquè la gràcia la tenia a les soles de les sabates aquelles d'anar-se'n a casa seva el més d'hora millor, i no empipar més, els solíem anomenar simplement xufleters, qualificatiu que no he sabut trobar a l'Alcover-Moll en el sentit despectiu que jo em referesc, però que, pensant i pensant i posats de veritat a arribar a qualque conclusió una miqueta versàtil, potser el mot prové de certa insonora ventositat alliberada a l'espai exterior pel forat de desmenjar, amb l'acompanyament d'una mala olor característica i molt mala de suportar per la gent que no és sorda de nas. No ho sé del cert, malgrat avui hagi d'aventurar la hipòtesi. Però vaja, sociolingüistes hi ha per aquí que m'ho podrien aclarir, si els vengués de gust, estic en la suposició.
I el que és més curiós de tot, i ben digne potser de fer-ne un acurat estudi sociològic, és el fet que he retengut en memòria que, els peremateus, solien venir pràcticament tots d'un poble dels voltants del meu, i els xufleters d'un altre diferent però no gaire enfora l'un de l'altre. Pensau, i parlam de deu quilòmetres cap aquí, tretze cap allà, vuit cap allà deçà, res. Quins misteris té la percepció de les coses mitjançant l'antiga memòria! Quines coses! No aclariré ara i aquí quins eren aquests des pobles perquè, entendreu, com que hi tenc bones amistats a cadascun, idò pens que tampoc no es tracta de fer-les malbé per l'assilvestrada d'un relat mitjanament destres. Que quedi així com està i qui dies passa, anys empeny, no trobau? [···]
Tot això venia de bri dir-ho, al meu parer, perquè, aquests darrers dies, setmanes, temps, he vist reflectits aquests conceptes, eixes definicions del personal, mentalment, aquí, dins la closca, en el cos i l'animeta de gent molt important en teoria, que mana molt, qualcun que ho mana tot, o s'ho pensa, o mos ho vol fer creure, o és tan il·lús que li han fet creure a ell. Me'n guardaré com de caure de dir noms, perquè, potser, em podria caure una manxiula d'aquelles que fan bòfega, però sí que citaré un fet que, vosaltres, podreu anar qualificant-lo segons la vostra sempre ben encertada opinió.
O sigui, aquest: que un senyor trivialitzi el succeït que un submarí anglès va estar a punt de petar entre Malta i Gibraltar (!!), on exactament?, perquè entre Malta i Gibraltar hi ha també Mallorca, Eivissa, Formentera, i va amollar 200 litres d'aigua altament contaminada, on exactament altre pic?, i que surti per la televisió parodiant la cançó dels Beatles "Yellow submarin", a mi em sembla, si més no, molt preocupant. Per la nostra seguretat i per la salut mental de l'interfecte que mana tant. No hi puc fer més, mirau.
Però vaja, vosaltres sou els qui l'heu de qualificar en una de les dues categories que us he apuntat abans, si us ve de gust i la paciència arriba: peremateu o xufleter. Que Santa Llúcia us doni vista i enteniment a bastament. Que l'Esperit Sant n'hi atorgui a ell per no fer disbarats exagerats. Que tots ho pugam contar amb salut. Amén"

(Del llibre Terra prima. Pollença: El Gall, 2005, p. 35-37)

"LES VERITATS ACCESSIBLES

Quan jo era nin i al·lotell, a ca nostra teníem una somereta de mitja talla, absolutament negra, brillant de pelatge, forta de potó, que fins i tot tenc record d'un pic que, com que mon pare havia feta una promesa, havia d'anar a Lluc a peu. No sé el motiu de la mateixa, però el més normal era la cosa de la milloria de la salut de qualcú de nosaltres, ben segur.
Des de Sineu, Lluc era molt enfora. Llavors tot era molt lluny. Al Pla d'Enmig aquesta promesa era molt normal, cosa de sempre, i res d'excursions col·lectives, no, eren marxes individuals, el que no vol dir que si ho podien fer venir bé una colla de veïnats no ho fessin, però no era l'usual. El normal era: qui ha promès que compleixi. Els llonguets ciutadans s'ho muntaven més fàcil: un ciri a La Sang i au, ja n'havem sortit del compromís amb les altures.
Idò sí, un any mon pare va haver d'anar a Lluc a peu i ma mare i jo l'acompanyàrem, però això sí, nosaltres dos: carretonet amb molles i na Negra, la somera, enganxada. Va pujar al monestir l'animalet la més falaguera del món, que ma mare l'havia de retenir, perquè deixàvem a mon pare massa enrere. Sí, era un bon animalet, la somereta negra. Sols tenia un punt flac: no li podies tocar el braguer de cap de les maneres. El tenia molt gelós i quan li tocaven, els cosins de Sa Rota sobretot, per emprenyar i bufar el ble a mon pare, que estaven a l'edat de fer bestieses grosses, que per a tot hi ha el seu moment a la pagesia, per si no ho sabíeu, començava a pegar cosses a banda i l'altra, que a devora d'ella no hi feia estar de res. I una altra tara també, que ara no ho recordava: no sabia recular, no tenia marxa enrere. Per fer-li fer li havies d'assajar l'arquet del carretó devers el barram i fora manies, fer-li saber ben a les clares qui comandava, o l'amo, o ella.
Que perquè vos cont això, jo, ara? Home, perquè tota una munió de fets d'aquests darrers temps, m'han posat dolorosament nostàlgic, enyoradís en escreix de tota una munió de gent que ja no hi és per estricta llei de vida. I tot solet dins aquesta esquifida cambra he tornat a flastomar com feia molt temps que ja no ho feia. M'han nafrat de mala manera el palpís de l'esperança.
Que quins? De bell nou observar llaçades artificioses a l'escot de qualque presentadora de televisió, besades barram estret i morros closos com en els millors temps de na Doris Day i en Rock Hudson, la força, els dallons que tornen a exhibir els alts càrrecs eclesiàstics, amollant silvestrades a les pastorals que ni el bisbe Jesús Enciso Viana de la meva infantesa primerenca, que em va confirmar, tu. Tornar al NODO, aquest pic sense ni tan sols música característica, perquè ja em diran vostès en què s'han transformats les telenotícies de la TV pública, de la mà incorrupta del senyor Urdaci i la companyia. Tornem a veure molts capellans amb sotana als voltants de La Seu. El cardenal Antonio Mª Rouco enjoncar-nos tall de boles, a la brava, amb l'aquiescència del PP i la seva majoria absolutista, sense encomanar-se a cap consens, que a Déu i Maria Santíssima sembla que sí, deia, a partir de l'any que ve la campanya de nova recristianització del personal, començant pels més indefensos: les criatures de primers cursos de primària.
Diuen els bisbes que no estan disposats, ells, a assistir mans plegades a la "descristianización generalizada". Més grossos que els del cavall de n'Espartero, els tornen tenir, ells, ara que a més de mantenir-los per mor de la gran dreta espanyola els torna a allisar el pèl. De tot plegat ho anomenen: "la inadecuada implantación de la opción confesional católica". I les altres opcions confessionals, o el ben lícit agnosticisme, a fer moltes grosses de punyetes. No sé si hauríem de començar a tocar el braguer a la somera, o a preparar l'arquet. L'arquet del carretó del vot, s'entén, per si de cas no recula la bèstia.
I recordar allò que em deia un home molt sabut i estimat: "Bielet, no hi ha temps que no torn, i la dreta per aquí sempre ha estat una gran merda, sempre la mateixa merda; si canvia alguna cosa qualque pic, només són les mosques".
(Aquest text va ser escrit a les darreries del mes de febrer del 2004. A les eleccions del següent catorze de març, el panorama polític de l'Estat Espanyol es capgirà com un calcetí, talment la capulla d'un pop, quan li arriba l'hora. L'arquet del carretó no serà precís, per ara, sembla.)

(Del llibre Terra prima. Pollença: El Gall, 2005, p. 161-163)