—Quan/com se n'adona un que és escriptor?
—No ho sé. Com se n'adona un que és fuster? O ferrer? O mestre d'escola? (Perdó: professor). Potser sols amb la senzillesa, la humilitat d'home de poble, aquella que diu: la vida t'hi duu, són coses de la vida, cadascú és cadasqual i sis mitja dotzena... Així mateix, des de ben jovenetxo vaig endevinar que dir les coses per escrit lis donava com a més ferro, consistència d'encruia, visos de veritat de ver.Encara ara succeeix que si un fet no l'ha publicat un diari o no ho han dit per televisió, sembla com si no hagués passat. Potser per això vaig començar a escriure, per dir la meva amb una mica més de mercuri.

—Un llibre és com un fill?
—Ostres, sí! Sobretot el primer. El primer fill, com el primer llibre són una experiència magnífica, singular, irrepetible. Després, els altres també són i representen una emoció parscuda, però mai tan intensa.

—Quina és la musa dels escriptors?
—No sé dels altres, sols puc parlar de jo maeix, en això. Mira, et transcriuré textualment l'escrit que vaig fer per la contraportada del poemari Cal calma, publicat el 98 a la col·lecció "La sínia del Tall", que potser defineix amb exactitud el que hi podria dir en aquest respecte. Diu així: "Pens, jo què sé, que faig poesia barrejant tendresa i ràbi, passió i escepticisme, calma total i mestralada forta. O sia, és la pell, els porus, els que m'empenyen el llapis, l'ànima, la creativitat. Mai no he sabut trobar (ni cercar) cap mirall on mirar-me ni cap escola que em servís mínimament. La meva camada és meva i n'estic molt gelós. He hagut d'assumir la disciplina personal de deixar de llegir anys sencers a Blai Bonet, Miquel Martí Pol, Vicent Andrés Estellés i algun altre, perquè passava pel seu quiròfan i no m'agradava ni així. Es tractava de trobar la meva sendera personal, aspra, sovint esquerpa, escatològica, no de manllevar-la. No la que els entesos en -alta- poesia diuen que em convé per guanyar jocs florals i altres hermosures. La meva lluita de sempre és precisament aquesta: combatre la conveniència amb l'evidència que som un pagès de Sineu que es troba a pler dins la seva pell i que es pensa saber on té el tall i quina gent, quins mots el poden salvar del pecat de covardia. La resta, tota la resta, paraula, són mancances personals, gens ni mica de prudència." [···]

—Poeta i narrador: Què vos fa decidir per un gènere o un altre davant un tema, una idea qualsevol?
—Són disciplines diferents. En el meu cas ja he dit abans que en poesia no em planteig res, ella se m'acosta, em mana, m'és amiga i jo deix que m'entri pels foradets de la pell. En narrativa t'has de plantejar una història, clar, i l'has de contar el millor que puguis i et permeti el teu gruix de cervell.

—A mà, a màquina o amb ordinador?
—L'esbós primer sempre a mà, a llapis per cert, del 2, tant en poesia com en narrativa. Després, l'ordinador és un excel·lent servidor. A part que, avui i ara ningú t'accepta paper, ja. Pensem que, amb el temps, això ajudaria de qualque manera a mantenir íntegres alguns boscos de l'Amazònia. Amén.

—La cultura es pot fer des d'una pantalla?
—Sí. I des d'un banc de fuster. I des d'unes tisores de podador. I des de l'observança dels brots tendres dels ullastres del garriguer de Sa Torre de Montornes. Pantalla? Cinema? Demana a Buñuel. Pantalla? Ordinador? Demana a Llorenç Valverde.

—Traduiríeu a l'espanyol les vostres obres?
—Personalment no m'hi veuria capacitat, però si qualcú ho volgués fer, no hi posaria cap emperò. I a l'anglès, i a l'alemany, i al xinès... I sobretot, a l'àrab, i ara mateix seria llarg d'explicar, això que acab de dir.

—Per què a Mallorca la Part Forana cria més escriptors que Ciutat?
—Tampoc hi estic gaire d'acord amb aquesta afirmació. Per tot arreu couen faves, amb més o menys encert. Als pobles petits, la singularitat és més fàcil, surt a repartir entre manco gent per metre quadrat. Jo mateix, durant molts anys he estat "el" poeta del poble. No n'hi havia d'altre. Ara sí que ja n'hi ha unes quantes de tanyades noves que sorgeixen amb força, Maite Brazales, per exemple. M'encoratja constatar-ho.

—Què no suporteu de les persones?
—La falsedat, la mentida, la golafreria, la violència, la intolerància.

—Què li perdonau a un home?
—Qualsevol error, per greu que sia, si ho reconeix i l'assumeix dignament.

—I a una dona?
—Cometes, cometes, cometes.

—Què us fa més por: el món d'Orwell o el de Farenheit 451?
—Ambdós, Josep, pens que són sinònims del mateix absurd: el feixisme, l'intent de la més cruel despersonalització, el reduir la persona humana a una cosa perfectament manejable, aprofitable, com el porc a les matances, com segons quins poetes en mans de segons quins editors...

(Josep J. Rosselló:: "Biel Florit: "Per a mi escriure és una militància"", Llegir (Palma de Mallorca), núm. 28, març/abril 2000)

* * *

—Benvolgut Biel, on creus que t'ha duit la teva ambició literària ?
—A aconseguir uns quants amics amb molt pes específics, que no consider que sigui poca cosa. I cap enemic ni un, que jo sàpiga.

—Consideres que la brevetat, a l'hora d'escriure, és una bona qualitat?
—És molt relatiu. En certs poemes, crec que sí. De tota manera hi ha textos que els has de treballar amb més dosi descriptiva que altres. Cosa que em passa amb certs articles pel diari. Encara que després un els resolgui amb dos cops d'espàtula, has d'anar preparant el lector, creant-li opinió sense que quasi se n'adoni. "Entrar en olivetes" se'n diu d'això en català d'aquí.

—Com ha d'escriure un "bon escriptor"?
—Exactament igual que un bon cuiner o un bon menestral han de conèixer bé el seu ofici, el maneig de les eines, en aquest cas: el llenguatge, i endemés ha de servir per a fer-ho. S'han de donar els dos pressupòsits: domini de l'estri i aptitud. Si et refereixes a si és lícit prendre compromís, la resposta és afirmativa en tots els casos. [···]

—Què recordes de l’ensenyament que vares rebre?
—De bon principi, a la Acadèmia San Marcos, el primer record que em ve al cap, és que vomitava el cafè amb llet tots els matins que havia de tenir classe de matemàtiques amb don Bartomeu Andreu, el director. Els nervis. La por. No ens ensenyaven a estudiar: sols apreníem a aprovar. Eren altres temps.

—Penses que la teva obra forma un TOT coherent?
—Pens que sí. Al manco el que puc dir, i crec que resulta bastant clar, que és sincera. O sigui: si no és coherent, tampoc ho som jo.

—Molt sovint, els teus versos adopten una forma més lliure...: quin impacte té la forma en els teus versos?
—Rima i mètrica, els he utilitzat poc, és vera. Clares vegades. RITME sí que pretenc que en tenguin. De tota manera, ja dic, sempre sacrific el fons a la forma. La línia directa del mot al front pens que a mi em serveix per la meva feina.

—Tres preguntes juntes: Què és per a tu la poesia? Per què fas versos? Què és per a tu un poeta?
—Poesia, al meu entendre, és la troballa de l’ART mitjançant la paraula. Poeta és l’únic ARTista que ja mai no podrà viure de la seva feina, ho sap, i hi persevera malgrat tot. O sigui: un masoquista de solemnitat.

—En quin moment decideixes fer versos?, com és que descobreixes la poesia?
—El moment no el record. A les darreries de l'adolescència. El descobriment, sí: el dia que vaig veure clar que era una eina quasi perfecta per mirar cap endins de mi mateix, i posar damunt taula tot el bo i el dolent que hi veia. Per si podia servir a qualcú en les ensopegades de la vida. Allò de: mira, jo ho veig així, tu fes el cap viu...[···]

—Quin és el verí més perillós que mai no hem de tastar?
—El de la indiferència. El dia que em desperti sense estar encuriositat, voldrà dir que ja som mort. Malgrat aleni. N'hi ha molts de morts en vida, desgraciadament.

—Quina és la droga més perillosa?
—El poder. Fins i tot pot arribar a legitimar la mentida, imagina't!

—Què volies ser quan eres petit?
—Gran. Volia ser gran. I ara...

—Vius o t'agradaria viure de la teva feina literària?
—No hi he pogut viure mai, pensa. Si m'agradaria? Potser sí. Si se'm permetés mantenir tots i cada un dels meus pressupòsits, sí. O sia: no és possible. [···]

—Quin creus que és l'estat actual del món de les lletres a les Illes Balears? I per extensió, a tot l'àmbit catalanoparlant?
—Quant a producció, excel·lent. Em somriu el co quan observ jovent engrescat en tasques literàries molt diverses, i el més important, arrancant des d'un nivell ben alt. Manteneu encès el caliu i endemés ho feis amb qualitat i decisió. Sou l'esperança, estimats meus.

—Quin llibre manca escriure a la literatura en català?
—Un altre teu, un altre meu... Caminar, no parar. En aquest joc de la literatura, quan pares, ja recules.

—Quins beneficis en treim de la lectura?
—Viure més vides, conèixer més móns, tornar més guapos, com he sentit dir qualque vegada a l'amiga Xesca Ensenyat de Pollença.

—Quin hauria de ser l'objectiu dels premis literaris?
—Descobrir nous valors, consolidar els que s'ho mereixen, publicitar, fer mengívols autors i obres. Que és més o manco el que fan en la actualitat, som de l'opinió. Amb totes les concessions al màrqueting que vulguis i que tots coneixem. [···]

—Una pregunta una mica més coent, si amb un acte de màgia poguéssim fer desaparèixer els llibres d'un autor, quin creus que hauria de ser aquest autor?
—Deixaria fer aquesta feina a la història. Sempre fa justícia i és misericordiosa, la història.

—Com definiries el que és Mallorca en l'actualitat?
—Ja ho vaig dir per escrit, ara mateix no record a on: "Ara com ara, Mallorca és sols un eslògan." Ho ratific.

—Que són els Països Catalans? I la Nació Catalana?
—Segons els diccionaris, país és el territori i població d’un estat independent. O sigui, som una colla d'il·lusos. Millor dit: d'il·lusionats. Nació ja és una altra cosa, ve de naixement, de tenir fesomia pròpia diferenciada i diferenciadora. Potser jo hi afegiria: que per l'andana de la més àmplia autonomia possible de moment, camina cap a casa seva: l'Estat.

(Josep Pizà i Vidal: "Gabriel Florit", Ressò (Campos), núm. 174, desembre de 2005)