"Sempre es fa difícil aproximar-se a un personatge històric que ha viscut en una època diferent de la nostra. Les dificultats augmenten quan el personatge ha estat objecte de punts de vista diversos acompanyats d'una abundant literatura hagiogràfica i estudis pertinents. Cal fer un esforç d'acostament i d'aproximació per intentar reviure les intencions i motivacions que el mouen en la seua actuació i intentar comprendre i viure amb ell la trajectòria de la seua vida i del seu capteniment. Cal fer una anàlisi de les dades certes i corroborades, i albirar la vigorosa personalitat del protagonista. El nostre protagonista, Vicent Ferrer, i aquesta és una primera dada, ha estat molt embolcallat de trets folklòrics i se'l titlla de molts anti. Ell mateix hagué de sofrir en la seua carn els trencacolls d'aquesta dificultat de comprensió, haja estat o no punt de mira de l'inquisidor Nicolau Eimeric."

(Adolfo Robles. "Introducció", FERRER, V.: Tractat de la vida espiritual. Sermons. Barcelona: Proa, 1998)
 

* * *
 

"Sant Vicent Ferrer estructurava els seus sermons segons la pauta formulada per fra Francesc Eiximenis en l'Ars praedicandi populo. Començava sempre amb l'enunciació en llatí del tema del sermó, tret generalment de l'Evangeli o l'Epístola del dia, i adreçava a l'auditori la seua habitual salutació: 'Bona gent!'. Mestre Vicent, orador de masses, predicava per a tothom, però manifestava sempre una clara predilecció pels humils i indoctes, i amb aquesta amable salutació començava a inspirar confiança, a predisposar els pecadors per a la seua reconciliació amb Déu. Tot seguit feia resar una avemaria, costum pietós la iniciació del qual li ha estat atribuïda.

El predicador feia després la introducció del tema, el sentit literal del qual explicava, i tot seguit en feia la divisió per tal de desenrotllar-lo. Tal divisió del tema solia esquematitzar-la en proposicions paral·leles enumerades i rimades, és a dir l'enunciava amb homoioteléuton. Cal dir que, segons féu observar Joan Beneyto, aquest tipus de sinopsi responia al gust de l'època, i es practicava no sols en l'oratòria sagrada sinó també en la política. [...]

Els diversos punts en què havia estat dividit el tema eren desenvolupats separadament i ordenada, sempre amb una deducció lògica, sòlida i rigorosa, i amb la corroboració d' 'auctoritats' o cites escripturístiques escaients, però això sí, tota aquella argumentació tan densament estructurada, era embolcallada amb profusió de 'semblances' o 'exemplis'; l'eficàcia d'aquests en la predicació, era ben coneguda pels moralistes medievals: 'Exempla plus movent quam predicatio subtilis'. La indispensabilitat d'ambdós elements —autoritats i exemples—, la formula explícitament mestre Vicent Ferrer:

'La preïcació és comparada al filat, que un fil és lligat ab altre, e quan ve que tiren a si lo filat, tot lo filat segueix. Així la preïcació deu ésser lligada: un exemple al altre, una auctoritat ab altra.'

[...] De fet, aqueixos apòlegs i paràboles dels sermons vicentins —que nosaltres trobem tan deliciosos— eren rònegament esquemes d'una veritat abstracta, la qual el predicador, per tal de fer-la entenedora i assimilable per la massa popular, presentava inserida en anècdotes reals o fictícies. Segons ha fet veure el canonge tortosí Joan B. Manyà: 'La intenció assertiva de l'orador garanteix la veritat de la doctrina que vol inculcar, no pas la de l'anècdota que li fa de vehicle; hi ha una diferència entre el to moral i l'intel·lectual'.

El predicador sol introduir els exemples amb fórmules explícites: 'E heus-ne ací una semblança; ara escoltat bé les coses que us diré', o bé 'Una semblança bella, ¿voleu saber com?', etc.

Segons ha fet veure Vicent Almazán les semblances vicentines consten sempre de tres membres: 1. la presentació del cas; 2. la seua dramatització; i 3. una moralització. [...]

Tals paràboles i falòries les aprofitava mestre Vicent Ferrer per facilitar la distensió al seu auditori, ablamat i estemordit. El sant predicador dosificava sàviament en els seus sermons, el fervor ultraterrenal amb un realisme molt viu, i el terror apocalíptic amb una sàtira hilarant. Per això aqueixos apòlegs solien ser picants, i de vegades ben molt, però sempre eren edificants, i breus, i també amb una base real per tal que els oients s'hi reconeguessen."

(Manuel Sanchis Guarner. "Uns sermons raonats, pintorescos i persuasius", FERRER, V.: Sermons de Quaresma. València: Albatros, vol. 1, 1973, p. 22-27)
 

* * *
 

"Perquè hem de tenir present que les reportacions només valen com un residu, com un vestigi escrit. Si l'oratòria és realment un gènere literari —cosa que ignoro i que, per altra part, no m'importa—, no hi ha dubte que es tracta d'un gènere literari de tràgica fungibilitat: els oradors famosos de tots els temps estan condemnats a no poder-se justificar la fama sinó d'una manera deficient, a través de la lletra morta, quan la millor zona del seu geni, és a dir, allò que feia que la seva paraula vibrés i contagiés la seva vibració a un públic, es perd sense remei en el remolí fugaç de l'instant. Avui no comprenem, com no sigui a força d'imaginació, que les arengues dels cabdills antics poguessin commoure i arravatar els auditoris: en llegim la versió escrita, en les velles cròniques, i a penes descobrim en ella cap senyal de la passió palpitant que engendrava el prodigi. Ni tan sols en els sermonaris vicentins no ho aconseguim apreciar del tot. A pesar que no són, com ben sovint s'esdevé amb els reports oratoris d'altres segles, un transsumpte sec i rígid dels sermons predicats, sinó, per contra, atentes reproduccions literals, tampoc no arriben a satisfer-nos. El lector actual sap, perquè la història li ho diu, que Vicent Ferrer agità la cristiandat del seu temps, la trasbalsà i deixondí, amb el sol recurs del seu verb: però en enfrontar-se amb els sermons tal com ens han arribat, hom se'n sent decebut, o si més no, perplex. Molts que havien pogut escoltar sant Vicent i després llegiren els seus sermons —conta el biògraf dels Acta Sanctorum— asseguraven que amb prou feines si hi trobaven una ombra d'allò que ressonà en la boca del predicador. La diferència entre l'audició i la lectura devia ser encara més forta que no la que nosaltres notem entre la lectura i la fama. I és que la ploma dels reportadors, àgil i tot, es veia incapaç de capturar res que no fos la carcassa dels mots. Els sermons que ara llegim, foren dits. La veu del dominicà —com la veu de qualsevol orador— hi era essencial: la veu i el gest. Cabria afirmar que dels sermons vicentins —i passeu-me la comparança, una mica extravagant i vulgar, però per això mateix no extemporània en parlar de sant Vicent— només tenim la partitura, una partitura que solament podria ser interpretada per un instrument ja desaparegut. La interpretació única —vinguem ara al símil del teatre— és el que ens manca, i recordem que el predicador valencià era un histrió inimitable."

(Joan Fuster. "L'oratòria de sant Vicent Ferrer", Obres completes. Barcelona: Edicions 62, vol. 1, 1968, p. 38-39)
 

* * *
 

"La figura de fra Vicent Ferrer ultrapassa els límits de la història literària, en la qual ocupa un lloc preeminentíssim que de vegades no es té prou en compte quan es fa referència al sant valencià. Savi mestre en Teologia, escoltat per tot Europa quan es debatia el greu problema del Cisma d'Occident, en alguns episodis del qual fou decisiva la seva actuació, argüidor implacable en les deliberacions del Compromís de Casp, eficaç apaivagador de bandositats i lluites, conseller de reis i de papes, reformador dels costums i convertidor de pecadors i de jueus, home d'humilitat exemplar i d'una santedat de la qual ningú dels qui el sentiren i conegueren no dubtà mentre vivia i que ben aviat el portà a la canonització, voltat d'una fama sorprenent de miracles i prodigis de tota mena, que han perdurat en la tradició popular i piadosa, fra Vicent Ferrer és una figura difícil d'estudiar des d'un punt de vista exclusivament literari, car, per més esforços que fem per aïllar l'escriptor —concretament, el meravellós orador—, sempre ens surt al pas el polític, el teòleg, el taumaturg, l'home que arrossega les masses i les fa seguir en els seus llargs viatges flagel·lant-se i fent espectacular penitència sense prometre cap compensació en aquesta vida. Aquest home, que era cridat per ciutats grans i per pobles petits quan tenien greus problemes a resoldre, que a tot arreu era esperat com un missatger de Déu, que influí directament en la sort de corones reials i de tiares pontifícies, que esdevingué una de les personalitats de més pes de tot Europa, però que vivia en la pobresa, que castigava les seves carns amb cilicis i deixuplines i que recorregué tot l'occident cristià muntat en un burret i era escoltat per milers de persones que vessaven llàgrimes en sentir la seva veu, forta i contundent, restaria ben sorprès, si no indignat, si es veia catalogat entre els escriptors i al costat de poetes, els millors dels quals(Virgili, Ovidi, Dante) abominava de tot cor. I és que, des d'ara, cal fer una observació important i decisiva: sant Vicent Ferrer mai no pretengué ésser un literat ni tingué ni la més vaga ni llunyana ambició artística. En els seus sermons l'única cosa que cerca és arribar al cor dels qui l'escolten i portar-los pel camí de la fe i de la pietat, i per tal d'aconseguir aquests propòsits recorre a tots els procediments que pot arribar a imaginar, entre els quals hi ha l'art suasòria, de vella nissaga clàssica. Però, [...] no és per aquest camí, el de la retòrica culta, on trobarem els més destacats valors literaris de sant Vicent. No oblidem, però, que ell només cercava una eficàcia missional, i que el preu literari que avui atorguem als seus sermons està precisament en relació amb aquesta eficàcia."

(Martí de Riquer. "Sant Vicent Ferrer", Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 2, 1964, p. 377-378)
 

* * *
 

"És sant Vicent la figura més gran del seu segle i el més oblidat dels valencians. Encara no tenim una història ben feta d'este personatge que encarna el nostre esperit, que salvà el món amb la seua paraula, que convertí més ànimes que una legió d'apòstols i que enaltí la nostra pàtria com ningú no ho ha fet. A pesar de tot, nosatres no l'havem estudiat; i si alguna cosa s'ha fet sobre ell, ha estat obra dels estrangers. Els valencians ens contentem amb musiquetes, tabalet i dolçaina i bescuitades. Escriure un treball científic sobre la seua missió en la terra, no s'ha fet ni crec que s'escriurà. Jo volguera que es fera una història sense miracles, documentada amb treballs d'arxiu i que enaltira esta terra de grans hòmens i de grans fets. Miracles? Així com el papa Joan XXIII en canonisar Sant Tomàs d'Aquí, digué que havia fet tants miracles com articles escrigué, així podem dir de Sant Vicent, que féu tants miracles, però en grau superlatiu, com sermons predicà. I estos miracles no són fills de la impaginació popular, sinó que es poden provar per documents d'arxiu. Per això volguera que s'escriguera una història del Sant sense miracles, perquè tota ella és un miracle continu.

Per a exalçar-lo diuen que fón polític, diplomàtic, sociòleg i no sé quantes coses més. Jo dic que no fón res d'això, sinó un gran sant, un gran savi i un gran valencià, i, sobre tot, un gran predicador, que encenia els cors amb les flames de la caritat i convertia moros, jueus i mals cristians. Ell no buscà ningú, sinó que a ell el buscaven els reis, els papes, els grans, els petits, les viles, els pobles, les ciutats. I ell hi anava sempre, però predicant, buscant la conversió de tots, sense mires personals, sense profit propi, i sempre esguardant la glòria de Déu. Documentalment pot provar-se tot això."

(Josep Sanchis Sivera. "Pròleg", FERRER, V.: Sermons de sant Vicent Ferrer. València: L'Estel, 1935, p. 5-6)