Mestre en teologia, orador extraordinari, predicador incansable i amb una extensa reputació de taumaturg, Vicent Ferrer va ser una figura molt influent en l'Europa del seu segle. Envoltat de trets folklòrics, i amb una abundant literatura hagiogràfica, es fa molt complicat l'intent de comprendre literàriament aquest personatge. Com molt bé diu Martí de Riquer, la seva figura ultrapassa els límits de la història literària i al mateix temps hi ocupa un lloc preeminentíssim que sovint no es té prou en compte quan es fa esment del sant valencià.

Vicent Ferrer neix a València el 23 de gener de 1350, fill d'un notari gironí, i als disset anys ingressa a l'orde dominicà. Més endavant estudia lògica, filosofia i teologia a Barcelona, Lleida i Tolosa, i és ordenat sacerdot l'any 1378. Durant cinc anys és el lector i el mestre de la càtedra de teologia de la Catedral de València. L'any 1380 escriu el tractat De moderno ecclesiae schismate, dedicat al rei Pere el Cerimoniós, on defensa agosaradament el papa d'Avinyó Climent VII en la disputa del Cisma d'Occident. El 1389, gaudint ja d'un gran prestigi, és nomenat mestre en teologia i predicador general de l'orde dels dominics. Quan Benet XIII és nomenat papa de la cort d'Avinyó, nomena Vicent Ferrer capellà domèstic seu i penitenciari apostòlic. El 1399, després d'una greu malaltia, experimenta una transformació espiritual i abandona la cort papal per lliurar-se a la predicació. Així i tot, es manté atent als esdeveniments polítics i hi intervé decisivament. Durant la declaració del Compromís de Casp, amb el seu prestigi contribueix a imposar el candidat Ferran d'Antequera en detriment de Jaume d'Urgell, i més endavant intervé en les maniobres polítiques per a resoldre el Cisma d'Occident.

Inicia la seva tasca de missioner a València, on aconsegueix les primeres conversions multitudinàries, i viatja durant la resta de la seva vida arreu dels Països Catalans, el regne de Castella, Galícia, el País Basc, el Llenguadoc, la Bretanya, Flandes, Suïssa, Llombardia i el Piemont. Durant el seu pelegrinatge anava acompanyat d'una multitud de penitents de tota classe i condició, centenars i a vegades milers, alguns dels quals s'havien desprès de lligams materials per tal de seguir-lo, i que en arribar a les localitats organitzaven multitudinàries processons on pregaven i es flagel·laven. Entre aquesta multitud hi havia els reportadors, escribes que transcrivien, en català i en llatí, quasi taquigràficament els seus sermons, una bona part dels quals s'ha conservat fins l'actualitat. Precisament és conegut que Vicent Ferrer predicava sempre en català, i era comprès allà on anava. És gràcies a aquestes reportacions, sovint mers esquemes dels sermons, que podem estudiar l'oratòria de Vicent Ferrer.

Així i tot, tal com diu Joan Fuster, aquests sermonaris, fragmentats i resumits, només valen com un residu, com un vestigi escrit que ens permet intuir la seva paraula potent i seductora i la seva extraordinària eloqüència. De l'oratòria vicentina cal destacar-ne tota la gamma de recursos i estratègies persuasives, la simplicitat de les paràboles i els apòlegs, el llenguatge directe i expressiu i la caracterització dels eximpli, capaços de commoure els oients. El predicador acompanyava els seus sermons d'una gesticulació convincent, de tota mena d'elements paralingüístics i d'estratègies per a facilitar la comprensió, com ara la presentació i la divisió del tema, que desenvolupava per punts de manera estructurada. Cal tenir en compte, però, que tot i la vàlua literària evident dels sermons de Vicent Ferrer, mai va tenir cap pretensió de literat, i l'única finalitat era la de convertir jueus, musulmans i mals cristians.

Mor a Gwened, a la Bretanya, el 5 d'abril de 1419, on resten les seves despulles —el braç esquerre es conserva a l'església de l'Assumpta de Castel'Umberto (Itàlia), mentre que el braç dret es conserva a l'església de sant Vicent Ferrer de Nova York (EE.UU.). El 1455 el papa Calixt III inicia la seva canonització, feta efectiva tres anys més tard pel papa Pius II.

Els primers estudis científics sobre la trajectòria històrica del personatge i la seva obra apareixen arreu d'Europa a inicis del segle XX, sobresortint Historia de san Vicente Ferrer (1896), de Josep Sanchis Sivera; Histoire de Saint Vincent Ferrier (1901), que compta amb una versió castellana i Oeuvres de Saint Vincent Ferrier (1909), ambdós de l'historiador Pierre-Henri D. Fages; Saint Vincent Ferrier (1350-1419) (1924), de Matthieu-Maxime Gorce, i Biografía y escritos de san Vicente Ferrer (1959), de José M. Garganta i Vicent Forcada. Les primeres publicacions modernes dels sermons de Vicent Ferrer són obra de Josep Sanchis Sivera, historiador i canonge de la Catedral de València, on es conserven alguns dels sermonaris en català més importants. El 1927 s'encarrega de la publicació de Quaresma de sant Vicent Ferrer predicada a València l'any 1413, que és la col·lecció de textos més elaborada publicada fins aquell moment. Poc després, el mateix Josep Sanchis inicia la publicació de la totalitat dels sermonaris, però la tasca es veu interrompuda per la seva mort. Segueixen publicant-se, però, nombroses antologies dels sermons conservats, amb títols com Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (1955), a cura de Joan Fuster, Sermons de Quaresma (1973), a cura de Manuel Sanchis Guarner, entre molts d'altres, i diverses traduccions a un gran nombre d'idiomes. Dècades més tard Gret Schib reprèn l'edició dels sermonaris, una tasca que acaba el 1998 amb la publicació del sisè volum. Actualment hi ha publicats un gran nombre de treballs científics que estudien els diversos vessants de la seva trajectòria, a més de noves edicions dels seus sermons i dels seus tractats de teologia llatins.