"Ell anava amb els senyors a la pesca i ella cuinava i arranjava la cabana. Quin efecte els feia, als aficionats a la pesca del tauró, aquella estranya dona, vestida com una índia, de parlar, costums i moviments d'índia, amb els ulls de color d'ambre? La trobaven bella, monstruosament bella, com la trobo jo?... Ara l'indi, el pescador de taurons, és mort. Les xarxes es podreixen penjades d'arbre a arbre i els enormes hams que envesteixen els taurons atrets per la carnassa resten mig colgats un xic pertot, pels volts de la casa, sota l'arena fina, crua. I ella, va mirar mai algun dels ocasionals pescaires com em mira a mi? Li van preguntar mai qui era, d'on venia, què feia allí?... El whisky té això de bó: t'escalfa el pit i et plau el so de tabal ben tesat que et fa quan te'l colpeges... El marit ha mort i ella té la mirada mes ambarina, més càlida, més suplicant que mai... El tauró envesteix cegament, es llença sobre la carnassa sense veure l'ham. Ho engoleix tot: ferro i carnassa. De vegades no cal ni carnassa, basta un drap, quelcom que s'agiti. L'indi, m'haurà enfitorat també a mi després de mort? Continua el seu ofici amb mi, tot i estirat i ert damunt l'estora de palma?... Jo també, al llarg de la vida, he tingut un viure de tauró; envestir el desig de l'hora, àvidament, amb la boca ben badada. Quan el ferro se m'ha clavat a l'entranya he seguit el cable, vomitant sang, debatent-me, estrebant i clavant-me més encara l'urpa de ferro... I ara el pescador de taurons, mort, amb un vol de mosques damunt els seus ulls sense mirada, em para un esquer davant meu, un esquer on el ferro és cosa certa i la carnassa problemàtica..."

(Del llibre La ciutat i el tròpic. Barcelona: Curial, 1995, p. 150-151)