"Palpar els panets que vaig clavar, fa temps, a les parets de la meva cambra és com constatar, amb un dolorós estremiment tàctil, l'enduriment del temps. Aquell pa olorós, aquell pa tou, aquell pa de tantes formes, podia crucificar-lo, podia traspassar-lo amb un clau d'un breu cop de martell. Fins el martell amb què el clavava resultava grotescament excessiu en aquell joc, en aquell esplai. I, amb tot, aquell pa ja no era, ni aleshores, abans de ser fixat a les parets, la pasta flexible, modelable, infinita de possibilitats que el desconegut havia tingut al seu franc albir... Aleshores, abans de clavar-los, els tenia a les meves mans i jo els creia dúctils, dòcils, tous, però en realitat ja no podien adquirir una altra forma, ni tan sols aleshores, que jo, per divertiment, per decorar-me d'alguna manera la cambra buida, potser també amb l'obscura set de venjar-me simbòlicament del meu passat, els clavava a la paret, un a un , fins a trenta-tres. El meu temps em sembla dúctil, dòcil a la meva voluntat de començar, servil al meu desig inaugural... Emprendria una nova vida - el pa era tou i el temps també-, i tot seria diferent d'abans. Tot i jo també. Em mirava satisfet els pans que jo, dia rera dia, clavava a les meves parets blanques, a les meves parets inèdites, a les meves parets verges, acabades de purificar amb un bany de calç. I, mentrestant, em ballava pel cos una alegria estranya i a la butxaca la clau de la meva cambra nova, estreta, blanca. Satisfet, satisfet, i no endevinava que aquell pa començava ja a endurir-se'm, començava a convertir-se'm, de carn de pa, en os de pa. Com les meves hores - aquelles hores que jo suposava toves i oloroses com el pa calent-, tot just em deixaven enrere, començaven a endurir-se. Simplement passaven a ser, tot just nades, os d'hores, esquelet de temps, eternes o inexistents, segons com es mirés...
¿Quin areny estèril s'ha begut, sense deixar-ne rastre, la clara alegria d'aquells primers dies? ¿De què era feta l'esponjosa i perfumada joia d'aquells moments?...
Estirat al llit, em passo hores i hores com hipnotitzat per aquest llaç de pa, aquest llaç de pa clavat a la paret, que hauria pogut ser una espiral, o una corona, o un bastó, o un serpent detorçat, però que ja per sempre -crucificat a la paret blanca de la meva cambra- és i serà, sense remei, un llaç de pa dur. S'ha tornat os. Esquelet. És dur, abocat a la mort per manca de tota altra possibilitat que no sigui la de simular un laç, un llaç i no una corona , ni un punyal o un serpent, només un llaç de farina pastada i enfornada, cuita i refredada, endurida sense remei. I aquí s'està, davant els meus ulls, etern o inexistent, segons com es miri.
No vull sortir de la meva cambra. ¿No vull, o no puc? No sé el temps que fa que m'hi estic. Però fa hores, moltes hores. Jo em creia que aquí, tancat, acabaria per no escoltar la veu cantaire, dolça, un xic trèmula de vellor, que em repetia: "Arribaràs lluny!".

(Del llibre Érem quatre.Barcelona: Ed. Grijalbo, 1984, p. 110-111)