Abans de l'alba, un dels joiells de la narrativa catalana de postguerra, no sorgeix, doncs, d'un sobtat encontre amb un llibre suggeridor, com si tot d'una s'obrís un món, sinó que és el resultat de la capacitat inherent a l'escriptor de transformar una llegenda en un mite, fins a fer-ne, de la llegenda, una altra cosa. De l'expressió un bon xic caòtica de la cultura maia, Ferran de Pol n'extreu una presència ordenada i polida, servida per una prosa que s'engresca en el prodigi que descriu, àgil i feliç en la seva maduresa. L'obra es divideix en sis parts i cada una d'elles en un cert nombre de capítols breus, fins a cert punt independents ; però el mateix autor (pròleg a la primera edició, pàg. 18) precisa: "he bastit un relat únic, amb plantejament, nus i desenllaç, que, donada la llibertat del gènere, no he vacil·lat a anomenar novel·la." Tanmateix, Espriu, al pròleg, tot no defugint la idea de tenir Abans de l'alba per una novel.la ("dintre de l'ample camp del que anomenem novel.la") veu Ferran de Pol com un continuador "de la tradició" de Verdaguer en les Rondalles, del Ruyra de La mare de Sant Pere, del Carles Riba del Perot Marrasquí... De fet, l'aparença del conte infantil no enganya ningú, perquè Abans de l'alba gairebé no encobreix amb el meravellós un inspirat i mesurat exercici reflexiu sobre l'existència humana.

(Joan Triadú. "Ferran de Pol abans de la novel·la", dins La novel·la catalana de postguerra. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 68-69)

* * *

I és l'exili mexicà allò que resulta clau en la seva trajectòria com a escriptor. No només per la seva atzarosa vida de corresponsal periodístic, o per la peripècia dels Quaderns de l'Exili- la revista més polèmica entre les del moment-, sinó sobretot perquè l'aventura americana li proporciona un marc referencial immillorable per a un exercici literari que ja s'havia mostrat particularment atent a les relacions entre realitat i mite. En efecte, tot i que són escrites a la tornada de l'exili, els dos millors llibres de Ferran de Pol, el recull de narracions La ciutat i el tòpic i la novel.la Érem quatre, explora el sentit íntim de la condició humana des d'uns paràmetres que parteixen de la realitat i de l'experiència -especialment de l'experiència de l'exili- i hi incorporen el símbol i el mite. Així, la realitat circumstancial múltiple i contradictòria, inexplicable sovint des d'una perspectiva lògica, remet a una altra realitat subjacent, invariable, que determina les constants del comportament humà per damunt de les variants aparents.

(Maria Campillo. "El meu Ferran de Pol", Avui, 21 d'octubre de 1995)

* * *

Una de les constants de l'obra narrativa de Ferran de Pol és, sens dubte, la presència recurrent del mite. Una presència, però, que ha anat variant d'una obra a una altra: de l'actitud crítica inicial s'ha passat més tard a fer-ne ús per traduir una visió molt complexa de la realitat. Així, el seu primer recull de narracions, Tríptic, se situa al costat dels contes i peces teatrals ( de C. A. Jordana, Joan Oliver, Pere Calders i altres) que reelaboren els vells mites culturals o religiosos amb clau humorística o paròdica, per mostrar-ne la falsedat, actualitzar-los o destruir-los. Del conjunt de contes només Boisard, El corn i L'àvia lloca, i encara parcialment, defugen el model. Així Tríptic, la narració que dóna nom al volum, presenta amb tocs paròdics la substitució (per la via del suïcidi col·lectiu) dels vells déus immortals pel cristianisme. Els "judicis definitius" que el nou món imposa, però, no poden eliminar les reminiscències del vell, personificades en el sàtir bosquetà, i en el llegat de desig malenconiós i amarg que deixa. El sentit del conte és, indubtablement, paral·lel al de Boisard, bé que aquest no juga amb el mite. Un i altre, però, presenten la dualitat natura-cultura.

(Jordi Castellanos. Pròleg "Ferran de Pol, entre la ciutat i el tròpic", dins Lluís Ferran de Pol: La ciutat i el tròpic. Barcelona: Curial, 1995, p. 16-17)

* * *

Durant la dècada dels cinquanta desenvolupà el gruix de tota la seua obra narrativa. La presència de Mèxic era omnipresent en la seua vida, i així la literatura esdevingué un homenatge a les cultures i realitats mexicanes. L'escriptor no deixà de parlar-ne fins que tracta d'explicar- des de diferents òptiques - el trasbals humà i cultural que li ha suposat el país centreamericà. Ferran de Pol presenta el tema mexicà des de dos punts de vista: amb l'assumpció dels mites maies i asteques, i amb una narrativa d'ambient mexicà en la qual descriu el xoc entre la concepció cultural europea i l'americana dins la dualitat cultura/natura. La seua literatura de tema americà no és testimonial ni lligada al realisme gairebé de reportatge. Tampoc no teoritza sobre el fet de l'exili ni sobre el sentiment del desterrament. Li agrada fer un cert realisme, però amb una base psicologista. No l'interessa la narrativa realista i descriptiva dels ambients i de l'adaptació dels exiliats a Amèrica.

Pel que fa al tractament del mite, l'autor assumeix les dues branques principals de les cultures de Mesoamèrica: la maia i l'asteca o nàhualt. Aquesta mitologia fou apresa i viscuda a Mèxic i va ser més estudiada a Catalunya.

(Josep-Vicent Garcia i Raffi. "Notes finals" dins Lluís Ferran de Pol i Mèxic: literatura i periodisme. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat-Ajuntament d'Arenys de Mar, 1998, p. 448)