És segurament un dels escriptors més prolífics del país. Des de la seva atalaia mallorquina, fa i desfà amb la paciència dels ermitans. Però no és cap ermità. És, com ell s'ha volgut definir, un «treballador de la cultura», més concretament un narrador, que ha cercat els fonaments de la majoria de les seves novel·les i dels seus contes en aquest pou sense fons que és la història. No es tracta, però, de la història general, coneguda i compartida, sinó dels racons més obscurs i polsosos, que l'autor treu a la llum per una via en bona part imaginativa. Cristòfor Colom, Jafuda Cresques, Jules Verne, George Sand, fra Juníper Serra, Jeroni Picornell, Ramón Franco, Mary Griffith, Ahmed Al-Farrasí, el dictador Macías, i un autèntic exèrcit de fantasmes del passat on no manquen esclaus tàrtars o guineans, jueus i xuetes, immigrants xinesos i altres grups de la crònica sempre possible de la marginació.

Una trentena de llibres publicats, milers d'articles i contes a diaris i revistes, alguns treballs d'història i d'arqueologia i, fins i tot, una història de la gastronomia mallorquina amb receptes antigues incloses. Nascut a Sóller, l'any 1940, Miquel Ferrà i Martorell és efectivament un treballador de la cultura. Llorenç Villalonga va escriure de la seva obra que «la història hi conflueix amb la poesia»...

—Però no fa poesia. fa prosa.
—Sí. La prosa és la tècnica que tinc assumida per tal d'explicar les curolles que a cada punt se m'acudeixen. He de dir que no tota la meva obra pertany al capítol de la novel·la històrica. Així, per exemple, Clar lliri d'aigua és una altra cosa. Ha existit un poeta mallorquí, ben conegut, Miquel Ferrà i Juan, que morí quan jo era un infant petit, i que algú ha confós amb mi. No ha estat la primera vegada ni serà la darrera que algun lector em feliciti pels poemes que ell va escriure i que de tant en tant són reeditats. Per això, sempre que puc, m'agrada signar, també, amb el segon llinatge. I així ho han entès, fent la diferència amb els segons llinatges, les enciclopèdies on l'un i l'altre estam presents. Tot i que alguna vegada la meva prosa traspua poesia, vull deixar clar que més que poeta em sento narrador...

—Es pot viure de la literatura? O, en tot cas, és possible tenir cada dia taula posada vivint de l'art d'escriure?
—Durant un quart de segle he exercit l'ensenyament. I esser mestre d'escola, encara que sigui esgotadora tasca, m'ha resultat ben gratificant. Potser no hi ha feina més engrescadora que la d'ensenyar; contribueixes a l'arquitectura de l'esperit humà, amb moltes més responsabilitats que no es plantegen molts professors d'avui. No és cap joc, no es pot jugar amb els sentiments de les ànimes tendres. Crec que, dins les aules, els ensenyants sense vocació o sense escrúpols poden fer molt de mal. La pedagogia és, segurament, la més directa de les arts comunicatives...

—Parlant de pedagogia, ara Documenta Balear t'acaba d'editar un llibre sobre les llegendes populars de les Illes. He vist que aquesta feina consisteix a explicar als lectors els aspectes i condicionants que han duit els fabuladors del poble a inventar mites entorn als fets històrics. És aquesta l'obra d'un escriptor o la d'un ensenyant?
—És ambdues coses. La imaginació popular, anònima, ha romput a tota època els motlles. Era cosa d'astorar l'oient. Com més fantàstica fos la distorsió històrica, més entusiasmat es mostrava el públic. La vida real reclama, ben sovint, la il·lusió dels miracles. Com podríem viure sense faules?

—Recentment has rebut el premi Enric Valor de novel·la juvenil, amb el relat d'aventures d'un pilot d'autogir dels anys vint a l'escenari exòtic del Marroc. S'hi repeteix el missatge antibel·licista, que ja remarques en una altra novel·la del gènere, El soldat desconegut. És que a la novel·la juvenil sempre s'ha de transmetre una lliçó d'ètica o d'humanitarisme?
—No sempre. El que passa és que quan contes una història, i hi aboques els teus sentiments i les teves inquietuds, el lector, encara que sigui molt jove, en sap trure conseqüències. El gran mestre de tot això és, tal volta, el grau de sensibilitat de l'escriptor i del lector.

—Quins projectes, en el camp de la literatura, no has pogut realitzar encara?
—Essent més jove era més ambiciós. Ara ja no és així. Penso, com molts d'altres escriptors, que la societat, i em referesc no únicament a la societat en general, sinó també a la societat literària, no ens paga el nostre esforç com pertoca. En el regne de l'Enveja, de tota manera, això no és cap novetat. I, per una altra banda, els escriptors, que només hauríem d'escriure, som, ben sovint, instrumentalitzats. Com deia el bon amic i recordat poeta Josep M. Llompart, «només em manca dansar ballet». Sí. Potser ens fan fer massa coses que no són escriure...

—Ho dius com qui està cansat, com un que retorna de la cantonada i no té ganes de tornar-hi més... No és la literatura, juntament, com ja has dit, amb l'escola, el més important de la teva vida?
—Sens dubte ha estat així. Però ara, quan miro tota la feina que he deixat enrere, penso que el més important de la vida és viure. I ho dic des que som conscient d'esser un malalt amb complicacions coronàries. Un malalt que es rebel·la i va pel carrer, però que no ignora que hi pot quedar i que amb aquesta dura experiència ha après de mesurar els esforços, dosificar les feines i mirar des d'una total relativitat honors i glòries passatgeres. Cada instant de la nostra vida és un regal que la gent sana no sap valorar...

—Això m'obliga a demanar-te quines són les teves activitats de temps lliure, al marge de la literatura.
—Una vegada, un crític i poeta em va fer a la premsa una mala crítica. Aleshores les llegia, les crítiques. Ara, mai no ho faig. No me'n refio. Si són bones, hi pot haver la lloança fàcil de l'amic o simpatitzant. Si són dolentes, poden ocultar sentiments inconfessables. D'altra banda, més que guiar-te, et poden desviar d'una tasca vàlida. Aquell crític, tot parlant malament de la meva obra, mostrava alhora, en termes comparatius, un cert menyspreu envers l'art del jardiner. Des d'aquell moment vaig decidir d'interessar-me per les plantes, i la meva terrassa és una autèntica selva. Però també m'agrada el col·leccionisme: segells, numismàtica, còmics antics, literatura de quiosc, miniatures, pintura i dibuixos... Són les petites il·lusions de la vida. Una altra afecció de sempre és el cinema; se m'han amuntegat els vídeos d'una manera gairebé alarmant... Passejar, el cafè amb els amics, una bona conferència, alguna mostra de pintura, el teatre... Amb tot això plegat som com un peix dins l'aigua... És, però, molt difícil aconseguir una relació d'amistat, més o menys freqüent, amb escriptors i poetes. Som..., com dir-ho?, massa franctiradors...

Miquel López Crespí: "Miquel Ferrà i Martorell i els retaules de la història", Serra d'Or, núm. 439-440, juliol-agost del 1996, p. 54-55)