Combinar amb harmonia la recerca documental amb la fantasia. Aquest és el secret de les bones novel·les històriques. Malgrat que la recepta sembla fàcil a primer cop d'ull, cal prou saviesa per trobar l'equilibri just. Miquel Ferrà i Martorell (Sóller, 1940) ha demostrat al llarg de la seva trajectòria, amb més de cinquanta títols publicats, ser tot un mestre. Un estil fluid, una recerca documental profunda, voluntat pedagògica, compromís amb els més desvalguts i una inesgotable imaginació basteixen obres com ara La guerra secreta de Ramon Mercader, Allah Akbar (el morisc) i Les llegendes del Che. Ara torna a endur-se el premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, com ja va fer el 1987, amb el retrat literari d'un personatge mític, Abd el-Krim el-Jattabi (Ashdir, 1882 - el Caire, 1963), que el 1921 va iniciar un aixecament armat contra Espanya, primer, i tot seguit contra França. Després d'una sèrie de victòries dels rifenys, entre les quals la d'Annual, el 1921, les tropes combinades hispano-franceses van desembarcar a Al-Hoceima i van ocupar Ashdir (1926), quarter general d'Abd el-Krim. Aquest, presoner dels francesos, va ser deportat a l'illa de la Reunió, d'on va fugir el 1947, i va trobar refugi a Egipte, on va crear nous moviments arabistes d'alliberament nacional.

Combinant documentació d'arxiu (informe Picasso, hemeroteca, correspondència) i llegenda popular, creences i costums, i amb una certa llicència creativa, Ferrà i Martorell extreu l'essència d'aquest berber bohemi, romàntic, rebel i republicà, anomenat El Jattabi, és a dir, El predicador. I és que tot i ser un ferm lluitador, la seva força no eren unes cames ràpides o uns braços potents, sinó la seva oratòria, "perquè les meves arengues encenen de seguida la sang dels combatents i les meves raons els fan marxar vers l'enemic amb una moral absoluta [...]. Això em reafirma que l'arma més poderosa no és la mina explosiva, el canó de gran calibrada o la metralladora més moderna, sinó quelcom tan senzill com la paraula, la paraula que desperta l'esperit i remou els instints".
[...]

El vessant polític del protagonista s'alterna no només amb anècdotes significatives de la seva infància, sinó també amb el relat de la seva relació amorosa amb la concubina d'un alt càrrec militar espanyol, el general Silvestre. "Aquell home, amb la seva veu desagradable, un poc metàl·lica i nasal, seria a la llarga la meva dissort". D'aquesta manera, el llibre esdevé una biografia apassionant i amena de la qual tant en gaudiran adults com adolescents. Dotat d'una prosa molt precisa i eficaç, el darrer llibre de Ferrà i Martorell rememora un tenaç lluitador, l'epopeia del qual continua ben viva.

(Anna Tomàs. "Paraules de gran calibre", Avui Cultura, 9 de juny del 2005, p. 12)

* * *

Les llegendes del Che és, com el seu títol descriu, un recull de llegendes protagonitzades per Ernesto Che Guevara. La veracitat històrica d'aquests passatges biogràfics descansa sobre un matalàs de recerca ferrariana i de mitologia popular que l'Amèrica Llatina ha anat teixint-hi i que, de ben segur, tampoc s'allunyarà massa de la realitat d'aquell heroi de la boina i l'estel que preferí estendre la revolució per tota la geografia nerudiana a la tranquil·litat d'un despatx ministerial a l'Havana. Siga com siga, aquestes llegendes aporten aspectes interessants i contribueixen a perfilar la humanitat del guerriller argentí. Miquel Ferrà, una vegada més, amb la fórmula de la història ficció, s'interessa per una biografia històrica i manipula i fa versemblants els materials tot esforçant-se perquè càpiguen dins els paràmetres del que hauria pogut passar en la realitat. Ja en un altre lloc vam comentar que la "insistència obsessiva en la història, en els diferents escenaris del planeta, en les múltiples confrontacions d'interessos que esclaten en guerres, ens fa pensar que la globalitat de l'obra de Miquel Ferrà és una profunda reflexió sobre l'ésser humà, un estudi sobre la història de la intolerància i del caïnisme […]" i aquest nou lliurament del seu quefer literari no desdiu les anteriors paraules. Les narracions, tractades literàriament per l'escriptor solleric amb les formes de la rondalla tradicional que accentuen l'aurèola mítica del personatge, van acompanyades d'unes notes explicatives sobre la procedència del material i per unes magnífiques i curioses fotografies d'Alberto Korda.

(Vicent Borràs. "Maquis i guerrillers", Caràcters, Segona època, núm. 7, abril de 1999, p. 19)

* * *

Per altra part, l'univers ferrarià és una contínua incursió en el món àrab i jueu. La presència abundant d'històries, personatges, decorats i referències en general, procedents d'aquests àmbits humans, no deixa de ser un aprofundiment en els fonaments constitutius que més han aportat a l'actual configuració de les nostres gents més pròximes. Cal no oblidar que la nostra cultura, i sobretot la illenca, no seria ni imaginable sense les contribucions d'aquests dos pobles.

Finalment, en l'obra de Miquel Ferrà trobem una altra constant que lliga totes les altres i que apareix, si no en tots els seus llibres, sí en quasi tots, i aquesta constant, sembla que autobiogràfica, és la de la persona del viatger. El viatge com a via d'accés al coneixement, però el viatge també significa l'aventura. En totes les novel·les de Ferrà apareix d'una manera o d'una altra la idea del viatge. El viatge a través del temps i l'espai, viatge a la història, a la vida. [...]

Miquel Ferrà sembla ell mateix un personatge de les seues novel·les. Per poc que ens endinsem en el seu món literari, trobarem bocins de l'autor escampats entre els personatges, amb algun compartirà els llinatges, amb d'altres, l'origen, amb alguns altres la passió per la història o la sana curiositat de saber què ha passat. Així, viatgers com ell mateix i molts dels seus avantpassats, resistiran la voracitat del temps i de l'espai.

(Vicent Borràs. "Introducció" a El soldat desconegut. Alzira: Bromera, 1993, p. 13)

* * *

Por supuesto, toda semejanza de la técnica narrativa de Miquel Ferrà i Martorell con el estilo de Antoni M. Alcover será fortuita. Todo está visto en nuestro novelista a través del cristal de las más rigurosas normas literarias. Es más, estas obedecen, tal vez inconscientemente, a un destino funcional: el de reanimar, mediante la fatal emigración de unos seres extraños, una dura parcela de la historia oculta de Mallorca.

De esta forma, Miquel Ferrà vuelve al camino habitual de su más decidida empresa de narrador: la de la historia transformada en posibilidad novelesca y fabulosa. Es decir, a la creación de un "modus" literario, aparentemente divertido y frívolo, pero cargado —por exigencias del mismo novelista— de serias dificultades, determinadas por la necesidad de captar con exactitud el carácter de los personajes históricos y de llegar a fundirse con su medio ambiente, su ética y sus veleidades. Crònica de Guinea, la obra galardonada con el Premi Ciutat de Palma 1988, se centra ahora en la figura del dictador guineano Francisco Macías Nguema, sentenciado a muerte y ejecutado, según la prensa, en 1979. Nuestro narrador no se inquieta ante la proximidad de personajes y acontecimientos; diríase, por el contrario, que siente ante ellos un placer intransferible, especialmente si van marcados con colores dramáticos.

Baste recordar, sólo acudiendo a sus últimos títulos, los encuentros del novelista con las Brigadas Internacionales, con Ramón Franco o Trotski a través de No passaran! (1984), El misteri del Cant Z-506 (1985) o La guerra secreta de Ramon Mercader (1987). Pero si hasta ahora Miquel Ferrà actuaba en el terreno de la realidad, con Crònica de Guinea nos traslada al escenario de las hipótesis, casi de los espectros.

(Miquel Dolç. "Miquel Ferrà ante el enigma de Africa", La Vanguardia, 11 d'agost del 1988, p. 30)

* * *

De Miquel Ferrà i Martorell, mallorquí nascut a Sóller el 1940, podríem dir: heus ací un escriptor que es posa al servei de la història i de la novel·la sense rebaixar els mereixements de cap dels dos gèneres. La tasca és difícil i compromesa. En primer lloc, quant a la història, perquè el contacte amb la novel·la, entès segons les fórmules tradicionals, pot fer trontollar la seva respectabilitat, sense cap garantia, malgrat això, de qualitat, en sentit estricte, des del punt de vista novel·lístic. Quant a la novel·la, art escrita de la narrativa imaginària, el fet de connectar amb la història o, per descomptat, de supeditar-s'hi, comporta un risc evident: el de perdre la seva indepenència creadora. Tanmateix, no cal insistir sobre el fet que com a fórmula, en les seves més diverses variants, l'anomenada "novel·la històrica" ha fet molt per a la difusió de la novel·la i molt també per a la popularització de la història. En la nostra novel·la tenim, del subgènere, des dels exemples més il·lustres antics fins a una certa fluència renovada dels darrers anys. Dins les variants, l'obra de Miquel Ferrà s'acosta més a la recerca documental i al reportatge que a la història pròpiament dita, és a dir que s'acosta més als mètodes de Yourcenar o de Truman Capote (A sang freda) que al fresc històric. [...]

Els recursos de la història oral, tan estudiada i practicada metòdicament pel seu paisà, el professor Joan Miralles i Monserrat, han estat emprats per Miquel Ferrà, historiador expert i professional de l'ensenyament, amb una equilibrada eficàcia, és a dir sense treure valors poètics a la narració de l'aventura. La novel·la és, així, el resultat d'una fusió molt ben assolida de tots dos elements: el documental i l'imaginari.

(Joan Triadú. "El misteri del Cant Z-506, Serra d'Or, núm. 312, setembre del 1985, p. 41)