Que per què collons li heu de dir señorita, és per la puta pistola veritat, repressors de merda, preguntà llavors i molt a poc a poc Narcís, mentre Marta deia para per favor i l’agent deia baje del coche por favor. Tot això esdevingut en uns pocs segons, ara vorà este què collons s’ha cregut. Baixà, doncs, del cotxe Narcís amb notable inestabilitat i també volgué eixir Marta però l’agent digué no, usted espere dentro, i ella va dir novament no per favor ell no està bé, no està bé, mentre Narcís avançava ja cap a l’agent de forma decidida i de cap manera recta, ara vorà este que honor sens exercici de molts actes virtuosos no pot esser adquirida, e felicitat no pot esser atesa sens exercici de molts actes virtuosos, i aixi si los cavallers animosos volgueren morir en les batalles ans que fugir vergonyosament jo no fugiré d’esta merda de rotonda no senyor no ho faré em fa mal el turmell.

Per favor, que no està bé, cridava encara Marta, que havia eixit del cotxe mentre Narcís clamava desperta ferro desperta ferro amb braços en l’aire i caminar dubitatiu cap a l’agent que al seu torn cridava pero qué dice cálmese i avisava l’altre guàrdia que ja s’acostava amb el tub làser a la mà, però no per molt de temps en el seu poder perquè amb una sorprenent habilitat manual fou arrabassat per Narcís qui ara, armat ja amb l’apèndix lluminós, corria a velocitat moderada a causa de la coixesa evident pel perímetre de la rotonda davant la mirada de tots els conductors i la dels agents, tres dels quals isqueren també darrere seu i de la seua gavardina beix la cua de la qual dansava tímidament en l’aire fruit de la fulgurant carrera. Una volta i mitja fou completada per tota la comitiva descrita abans que el peu esquerre de Narcís impactara amb el seu corresponent dret i el tub làser i ell mateix volaren primer i redolaren després uns metres fins a quedar estesos en terra, aparentment inconscients els dos, raó insuficient per a evitar la posterior pluja de braços, cames, porra, colzes i un genoll que, col·locat darrere de l’orella, impedí tot moviment corporal però no que la veu de Narcís, dèbil i gutural, isquera dels seus llavis. Fillsdeputes, aür, pogué repetir dos vegades, a penes audibles, abans de desmaiar-se.

(Fragment de Narcís o l’onanisme. València: Drassana, 2018)

* * *

Potser exagere, tampoc és tan catastròfic, ha d’haver de tot, la normalitat és això, però em fa ràbia l’elogi estúpid, és bonica la llum taronja, m’agrada com puja al cel pareix que siguen els edificis i no els fanals els que il·luminen els núvols, l’elogi estúpid, les ressenyes lloant novel·les que a la pàgina sis fan vindre ganes de riure o de plorar o de cremar la biblioteca municipal, les entrevistes amb els autors pagadíssims no de parlar sinó d’escoltar-se, de sentir-se tocats per unes muses que no existixen, filldeputa desperta no eres ningú, absolutament ningú, fas llibres com qui fa cadires o torrades amb tomaca però ell segur que no va pel món pensant que és el messies.

Sospirà llavors Narcís, el maldecap anava en augment, però qui no creu que és un profeta, al capdavall, o el cronista d’un món que desapareix? Féu un altre glop, satisfet i una mica marejat. L’última li havia semblat una bona idea, sí, l’anotaré. Fins i tot inicià un lleu somriure, que creixia en la galta esquerra i que va durar els segons exactes que tardà a recordar, abatut, que havia transcorregut tot un dia i encara no havia escrit cap línia. Pensà en l’estiu, llavors. I se sentí profundament a soles.

(Fragment de Narcís o l’onanisme. València: Drassana, 2018)

* * *

Però no acabà la frase perquè Xavi Sánchez, després d’esbufegar i mirar-lo fixament, col·locà la botella a la barra amb un colp sec i digué que s’havia acabat, que ja n’hi havia prou, de novel·les i d’històries, que Jesús Oliver només era un personatge, fica-t’ho en el puto cap ja, que volem ajudar-te, que lo d’esta vegada ha sigut molt fort, que podries estar detingut. I callà i begué i tornà a callar fins que no pogué més i el mirà.

Què és el que vols, Narcís?

Ell no apartà els seus ulls de l’aparador ple de botelles i de records i pensà que el que volia era tindre dèsset anys una altra vegada però considerà aquella resposta impròpia de la conversa, per això no digué res i s’estengué el silenci novament, begué Xavier Sánchez mirant la barra i begué també Narcís Almudéver mirant ja no res, dos glops sostinguts que acabaren en dos sospirs ínfims. Victòria, cridava Evaristo, victòria, quan Xavi li posà una mà en el muscle i sense llevar-la digué en fi, ho sent, va, xe, i què, la faena millor, però ell no contestà sinó que es girà i li digué a Evaristo vine, que et presente un bon amic, que ell sí que en sap, de cine, i després demanà tres gintònics. S’acostà l’home arrossegant el seu xandall blau, mentre Narcís recordava la veu d’Àngela repetint et vaig dir un article sobre els Premis i això no és un article, és un atac, i el silenci posterior, que havia sigut tan llarg i tan ample.

(Fragment de Narcís o l’onanisme. València: Drassana, 2018)

* * *

És molt difícil escriure sobre allò que s’estima, però a vegades és necessari. Difícil perquè cal autoimposar-se una distància per a desfer la boira emocional i vore clar; necessari quan allò estimat viu contínuament exigit per les circumstàncies. És el cas de la llengua i de la literatura pròpies dels valencians, que conformen la matèria principal d’este llibre, un assaig que vol ser una resposta a un cert dèficit de memòria i per tant també de present. Pense sovint que els valencians no tenim massa clar el que som, sobretot perquè no tenim massa clar el que hem sigut. Això implica de ple la llengua i el que s’ha escrit amb les seues paraules. Anem camí d’oblidar-nos de nosaltres mateixos? 

(Fragment d'Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians. València: Drassana, 2022)

* * *

Promeses antigues o d’última hora van succeir-se i incomplir-se abans del col·lapse: les càtedres de valencià en alguns instituts de Castelló i València o el decret d’incorporació del valencià a l’ensenyament secundari, aprovat però mai aplicat pel govern republicà. Fou el darrer símbol. Les tropes nacionalcatòliques entraven el dia 4 d’abril de 1938 a Morella, el 14 a Vinaròs i Benicarló, el 13 de juny a Castelló. La República, tallada en dos, va llançar l’agònica i inútil ofensiva de l’Ebre, on anaren a morir els adolescents. Nou mesos després hi havia soldats desfilant braç en alt pels carrers de València. Al port d’Alacant, mentrestant, una multitud mirava la mar i esperava algun últim vaixell. No arribà. La guerra s’havia acabat. Fou el no-res, ara sí. Ni història, ni literatura, ni llengua, ni país.

(Fragment d'Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians. València: Drassana, 2022)

* * *

Més enllà dels tòpics interessats, ni tots els austriacistes eren aquella pintoresca banda de perroflautes, ni tots els borbònics membres de la més selecta aristocràcia. La cosa anava per barris. És cert, en tot cas, que la situació prèvia que s’arrossegava al camp valencià i les promeses de redempció de Basset van desequilibrar probablement la balança d’una manera aclaparadora. Això i l’ancestral xenofòbia contra els francesos, causants de tantes guerres en dècades recents. I una certa inquietud davant l’absolutisme i centralisme que venia de París. Fins i tot, com ja va dir Joan Fuster en un dels seus habituals moments de lucidesa, hi hauria algun il·luminat disposat a matar i morir per un inhòspit príncep estranger i els seus drets hereditaris. En este món, afegia, hi ha gent capaç de qualsevol cosa. El cert és que tot allò havia portat a bona part del regne a la rebel·lió contra el rei i, una vegada derrotat i pacificat, a pagar el preu pel seu atreviment. I el preu fou demolidor. "Le faltaban árboles para ahorcar a quantos míseros transgredían sus edictos: todos se trataban como rebeldes", deia el diplomàtic borbònic sard Vicente Bacallar sobre François Bidal d’Asfeld, militar que havia comandat el salvatge assalt de Xàtiva i que era ara governador de la València vençuda.

(Fragment d'Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians. València: Drassana, 2022)