Resseguir les illes sobre els meus papers em desperta una fascinació infantil, una curiositat insaciable. L'atracció pels territoris insulars m'arrossega periòdicament a emprendre tota mena de cabotatges més o menys fantasiosos cap a la seva atmosfera iodada i lliure.

Algú podria pensar que Catalunya és un país mancat d'illes. La veritat és que en té una colla, mal conegudes. Jo em vaig fer gran amb illa, concretament amb les illes Formigues del litoral palafrugellenc com a referència visual constant, l'element que trencava la platitud de la línia d'horitzó i l'amollonava amb un interès viu. Encara avui me les miro en silenci des de la platja durant una quantitat d'hores que les persones del meu voltant no entenen.

El meu vell amic de cal Rajoler de Pals, Miquel Bofill Abelló, també em portava –i encara em porta– a les illes Medes amb la barca del seu pare des del moll de l'Estartit, com dos juramentats del Maig 68 que alguna tarda, de tant en tant, juguem furtivament a fer de comtes de Montecristo. Més endavant m'hi portava Manuel Vázquez Montalbán amb la seva barca menorquina cabinada, abordada cada matí d'estiu pel amics al mateix moll de l'Estartit.

A Cadaqués, l'illa de Portlligat continua sent encara avui la peça mestra d'un redós màgic, un port "lligat" per aquesta illa que el tanca. A les seves calanques hi he fet últimament amb Amadeu Cuito sumptuosos esmorzars de ceba i anxova (més algun paté francès i algun embotit ibèric, si molt convé), amb coca de pa de la fleca de ca l'Àngel, una ampolla de vi i un cigar havà. Aquest inesgotable corn de l'abundància era transportat dintre d'una petita motxilla per l'amic, guia i amfitrió Miquel "Quelet" Noguer, capaç de conduir-nos-hi a rem malgrat el grop de tramuntana i fer-nos voltar tota l'illa a peu abans de procedir a l'àpat, gràcies a la seva agilitat de cames rodada en el dia a dia, un coneixement del terreny terrestre i marítim imbatible i un paladar igualment ben entrenat.

M'agradaria instal·lar-me a una illa solitària, ja no diguem arribar a ser-ne el propietari. No resultarà fàcil que ho acompleixi. De moment, en tinc algunes curosament apamades i descrites amb intenció al llarg d'aquest llibre. Segurament són illes sense màster, illes de col·leccionista. Per a mi representen una reducció a escala domèstica –ngènua i limitada si es vol, però més real que cap altra– de les grans illes de llegenda i del viatge fabulós. Cada persona hauria de poder trobar la seva illa dintre del casino mundial. En anglès la paraula island s'acosta molt a I-land. En català s'acosta a "ella", que no deixa de ser una altra illa habitada, un altre somni permanent de mitja humanitat a propòsit de l'altra mitja.

Cada persona és una illa, una maqueta del món, un efecte lupa, un territori off-shore, una engruna confidencial de terra emergida. I les illes imanten la imaginació, no en tinc cap dubte, com un banc de dades de la nostra fantasia. La seva estranya atracció neix segurament de l'anhel edènic de poder abraçar amb les pròpies forces l'univers dislocat, aconseguir aïllar-se en una sola unitat d'espai, arribar a la llibertat de ser un home-illa.

(Del llibre Viatge a les illes de Catalunya. Barccelona: La Magrana 2008)
 

* * *
 

L'acreditat establiment del Passeig de Gràcia al qual encarrego fa molts anys la confecció de les camises acaba d'editar un llibre commemoratiu del seu 160è aniversari, on comprovo que la meva condició de client de la casa no deriva de cap de les raons que exposen els autors, no concorda amb cap dels motius que apunten. La meva explicació és força més humil.

El meu pare va ser durant quaranta anys un probe empleat administratiu d'una determinada companyia, tot i que suposo que durant la seva joventut havia aspirat a més. A diferència de la meva temperamental mare, era un ésser introvertit i conscient de les seves limitacions. Les seves mostres d'afecte resultaven molt contingudes, per bé que de vegades detectables. A desgrat de ser el seu únic fill varó, la proximitat era escassa, com nul·la la complicitat o la intimitat. Probablement aclaparat per altres preocupacions, era un pare que no sabia jugar.

Una de les poques vegades que recordo haver sortit amb ell, tots dos sols d'home a home, va ser per portar-me al seu camiser, un artesà de barri instal·at a una diminuta botiga prop de casa. Aprofitant que li havia d'encarregar alguna camisa –eren el seu uniforme de treball– el pare em va fer acompanyar-lo. Aquella rara invitació a compartir alguna cosa personal em va enorgullir. Recordo l'aspecte del camiser i la seva botiga com poques altres imatges infantils, amb clar detall.

El pare no era un dandi, senzillament conservava el costum d'encarregar les camises a mida al camiser del barri. Jo ho he allargat fins avui, encara que actualment no hi ha camisers de barri i s'han d'encarregar al centre a preus prohibitius. És el meu únic luxe material, administrat amb comptagotes. No mantinc el costum a tall de luxe, sinó com un dels pocs records de proximitat amb el meu pare, una gota d'afecte subsistent en el record d'aquell dia agafat de la seva mà per anar al camiser. No n'hi va haver gaire més.

El pare va seguir lluitant en el seu interior i jo em vaig fer gran. Més endavant va morir. Me'n va quedar el costum d'encarregar les camises a mida. Al meu voltant se n'estranyen, mentre jo recordo el dia en què va intentar compartir alguna cosa amb mi, amb el fill que estimava a desgrat de no saber jugar. Va fer el que va poder. El trobo a faltar, com ja em passava de petit, excepte aquell dia de l'anada plegats al camiser que renovo tot sol a la memòria dels qui estimen com poden, malament.

El meu fill petit no té ni vol tenir cap camisa. La seva mare i ell opinen que les samarretes són molt més pràctiques. La idea de portar-lo un dia al camiser amb mi resultaria del tot contraproduent. Espero trobar alguna alternativa.

(Del dietari Alguns rastres marcats a la neu. Barcelona: La Magrana 2007)
 

* * *
 

Fa prop de trenta anys que vaig amb freqüència a Perpinyà, al Rosselló en general, primer cada setmana per motius de feina o ara perquè em segueixen agradant les contradiccions de la Catalunya francesa i els amics que hi mantinc. És un microcosmos revelador d'una altra manera molt diferent de ser català, encara que al moment de desembarcar-hi no era pas això el que hi buscava. Probablement hi buscava la França més acostada, més accessible a dues hores d'autopista, que un dia d'aquests es convertiran en només tres quarts d'hora d'AVE. La catalanitat de Perpinyà em semblava una curiositat històrica secundària, d'escassa actualitat. En realitat, els matisos viscuts que he acumulat al voltant de l'impuls inicial durant aquestes tres últimes dècades han acabat dibuixant un perfil inesperat, derivat del tracte concret amb els rossellonesos d'avui.

El Rosselló és un país petit integrat en un altre molt més poderós, i també vinculat històricament a un segon veí igualment desproporcionat en comparació amb els 413.000 habitants del conjunt rossellonès. No crec que arrossegui per això més contradiccions que les inevitables i, en tot cas, he confessat de bon començament que la seva quota de contradiccions és un dels aspectes que m'ha atret més, per la manera com les viu i com me les ha deixades compartir. Les contradiccions, les diferències i les discrepàncies són consubstancials a qualsevol col·lectiu viu, de vegades debatudes democràticament i d'altres vegades a garrotades.

M'ha semblat, això sí, que el Rosselló que jo he viscut no era el més clàssic, sinó el més bullent i evolutiu, el del relleu generacional, el de la revisió dels clixés, el del respecte a la realitat de cada moment, casi o no casi amb els esquemes desitjats. M'ho ha semblat a mi, és clar, i em puc equivocar, risc que admeto amb la satisfacció de tot el que hi he descobert sobre ells i sobre mi mateix.

(Del llibre A tres quarts d'hora de Perpinyà. Barcelona: Edicions 62, 2006)
 

* * *
 

Les estades a Buenos Aires em deixaven un desacostumat temps lliure. De vegades l'aprofitava per llegir als banc dels exuberants parcs públics o, si el temps ho impedia, a l'interior de les confiterías. Són l'equivalent de les cafeteries que Europa ha deixat de tenir, concebudes per passar-hi llargues estones d'embadocament. Aquest cop em vaig acollir a una confitería del carrer Corrientes per dedicar-me a dues ocupacions moroses: mirar passar les noies a través dels amplis finestrals abocats al carrer i llegir la traducció acabada d'editar de la biografia sobre Victoria Ocampo.

Pel que fa a la primera ocupació, a l’'sport optico-sentimental d'observar del pas cadenciós de les portenyes, vaig corroborar el reconegut i estrany atractiu. Els efectes del consum continuat d'una de les millors carns del món en la constitució física i en els contorns corporals de la variant local de l'espècie humana donat molta corda a la imaginació o a les comprovacions. Són generacions criades sense sotmetiment a la dieta europea de la margarina nòrdica o dels cigrons meridionals.

A aquestes altures de la civilització en què els raonaments ètnics o sexistes han donat peu a tantes barbaritats, deu resultar difícil argumentar el meu convenciment sobre l'arquitectura corporal de les argentines, reeixida amb visible freqüència, ni que es tracti d'un convenciment comprovat i viscut. La consistència de la carn de la pampa, d’una densitat compacta i alhora tan tendra, rígida i alhora tan suau, es reprodueix per simpatia en la constitució física de les persones consumidores.

La comprovació derivada d'aquell esport optico-sentimental de la tèbia mirada seria menys evident si les portenyes no donessin valor amb naturalitat a allò que en té, a lluir el que es pot lluir. L'únic que no ha resolt la naturalesa ni la civilització en cap de les variants locals és que el pas cadenciós de les dones significa això, que passen, tot just passen. La continuïtat és un privilegi escassament humà, més mineral que no pas biològic. La biologia sempre ha estat d'un bellugueig frenètic, espaordidor. El paper de l'espècie humana dintre d'aquest magma és risible, incert i aleatori, limitadíssim a desgrat del que ella mateixa pretén creure amb una gran capacitat de presumpció o de fantasia. La portenyes passen, just passen, inexorables com el temps, encegades per la fugacitat, pel bellugueig.

Alguns seguim pensant en la clandestinitat que els mites no són ficcions, encara que expressem l'opinió sobre el pas cadenciós de les portenyes amb circumloquis el·líptics, amb l'educat vernís de l'ambigüitat, amb el prestigi cultural de la multiplicació de mitges paraules. Només de tant en tant, en dies molt secrets, ens apleguem en alguna catacumba i expressem amb claredat les idees comprovades sobre la bellesa de les portenyes, la bellesa física, corporal, carnal, inequívoca, sense pal·liatius, sense ambatges, sense circumloquis ni el·lipsis, sense vernís ni ambigüitat, tal com l'hem coneguda, a cremadent, entusiastes, radicals, naturalíssims, seduïts i pagant el beure, exaltats en un minúscul amotinament contra l'ascens de les convencions, contra l'engabiament del llenguatge de curs legal, contra el monopoli de la tendència dominant, contra la nova barbaritat d'un altre sexisme. Les escriptores femenines del segle XXI parlaran de la gropa dels xicots portenys, de l'esport optico-sentimental de mirar passar els apol·linis exemplars masculins de la pampa urbana, de les seves cuixes, dels seus pectorals, dels seus amors, en ple moviment pendular i inevitable.

(Del llibre Guapa, rica, culta i argentina. Barcelona: Proa, 1999)
 

* * *
 

L'enigmàtica Aurora, destinatària de les contínues cartes apassionades i dels viatges a Buenos Aires que puntegen obsessivament el llibre Notes per a un diari, va protagonitzar tota la segona meitat de la vida sentimental, intensa i sempre intermitent, d'un escriptor que l'amagava darrere la màscara de missògin, de cínic, d'antiromàntic, o potser simplement d'home feble i contradictori.

Tota l'obra de Pla és una ocultació de la seva freqüent relació amorosa amb les dones, camuflada sota divagacions literàries sense correspondència amb la veritat de la pròpia vida. Excepte en el cas d'Aurora i de Notes per a un diari, en aquest camp no va voler convertir l'experiència en literatura, primer per un agut sentit de la timidesa i del ridícul, o per un sentiment de fracàs. Però també per la feblesa que van marcar la seva conducta amb totes les dones que va estimar sense decidir-se a retenir-ne cap al seu costat. Al seu costat i en la seva intimitat, de forma estable només hi va haver sempre una ploma, un tros de paper, la solitud i la decisió de combatre-la o d'amagar-la amb literatura.

(Del llibre Les dones de Josep Pla. Barcelona: Edicions 62, 1999)
 

* * *
 

Fumar cigars o puros és un amor al tabac que exigeix criteri d'elecció i de tracte, circumstàncies propícies, dedicar-hi un temps i unes condicions d'atenció. El cigar és un dels últims grans plaers del refinament artesà, solitari, pacífic, entès, voluptuós. No és un hàbit compulsiu, guarda més relació amb la relaxació que amb el neguit. No es pot encendre un cigar a qualsevol moment ni s'encaixa de la mateixa manera que un cigarret. Genera afecció, no dependència. S'adreça més al paladar que als pulmons, més a l'estat d'ànim que a les vísceres. És un tabac solemne, no pas utilitari o expeditiu, un tabac culte, un destil·lat del discerniment del fumador, un fum educat.

El procés de combustió d'un cigar, la manera com es fuma, també determina que proporcioni o no el resultat esperat. Exigeix uns requeriments del producte i del fumador. Primer, cal que el cigar hagi estat encès lentament de manera uniforme en tota la circumferència del seu cap, per evitar un tiratge coix i desequilibrat d'entrada. El puro no es pot encendre amb el mateix gest maquinal i instantani d'un cigarret. Són dues coses que no tenen res a veure, dues maneres de fumar de parentiu llunyà.

D'entrada, el fumador haurà hagut de donar una primera mostra de corresponsabilitat mitjançant la destresa de practicar l'orifici al peu del cigar. No és cert que aquesta operació quirúrgica s'hagi de fer per força amb alguna de les diferents classes de talladors de puros. si es vol mantenir el respecte degut i garantir el resultat sense caure en l'havanicidi. La mesurada i gustosa mossegada amb les dents incisives conserva absolutament dret a capítol, alhora que proporciona les primeres sensacions gustatives i constitueix un examen directe sobre la qualitat i l'estat de conservació del cigar. Mossegar tendrament un bon cigar a punt de ser fumat, després d'haver-ne llepat discretament la punta amb la primera de les sensuals voltes que farà als llavis, representa un dels plaers irrenunciables per als qui en tenim el costum. És l'anunci i la confirmació d'una lenta, suau i escollida felació.

De fet, la passió s'encén ben abans de calar-hi foc, instant que generalment significa tot just l'inici de la seva extinció. Primer, la vistositat del cigar acabat d'extreure de la capsa o de l'humidor presenta una carnositat evident, una sedositat aconseguida en un llarg procés natural i manual d'habilitats, una escala de tonalitats brunes només comparable a la gamma de bronzejats de la pell humana. Un bon puro es fa mirar.

El tacte vindrà a superar tot seguit la satisfacció de la vista, sobretot quan la turgència del puro també es mèrit del propi fumador, que ha sabut conduir amb particulars i domèstics sistemes d'humectació l'última etapa del seu procés vital de maduració, l'última cabriola dintre de la seva alternança entre la necessitat d'assecar la fulla i la il·lusió de retornar-li el grau d'elasticitat, de plenitud. Un bon cigar es fa palpar amb el tou dels dits i respon amb una tendresa indescriptible, segura d'ella mateixa, de la seva disposició a ser compartida, com si també es dalís d'encendre's. Mai la tendresa no ha significat fragilitat ni estovament.

Allargo els instants en què masega amb imperiosa delicadesa un teixit cel·lular viu i avinent. Comprovo per la via tàctil tot un món de sensacions sàviament encarnades i les disposo a ser consumades, consumides. Un bon cigar es prepara. Potser no ha fet mai res més que això, preparar-se per aquest moment. Només demana que s'hi estigui a l'altura, en abordar la prova definitiva de l'art de fer coexistir la suavitat amb la fortalesa, la rotunditat amb la constel·lació de matisos que li donen sentit, la flama amb la reivindicació de la fabulosa fecunditat dels capricis del fum. Un bon cigar es fuma, no es crema.

L'oïda, en canvi, hi té poc a esperar, i en tot cas res de bo. Si la pell d'un cigar acostat a l'orella cruixeix, és el pitjor que podia passar, la prova que ens disposem a entrar en relació amb un cadàver més o menys exquisit.

(Del llibre Cigars, la cultura del fum. Barcelona: La Magrana 1998)
 

* * *
 

No he pogut persuadir mai les persones molt triades amb qui ho he intentat que aquest cul en bronze del nu al·legòric de Napoleó esculpit per Antonio Canova, el divino Antonio, elevat en una estratègica peanya al centre del pati d'accés al palau de Brera, és un punt culminant de la nostra civilització, la demostració més reeixida de la bellesa d'aquesta regió anatòmica, la prova del seu protagonisme en les nostres vides sentimentals, en els nostres impulsos estètics i en alguns altres.

He escrit en diverses ocasions pàgines abrandades sobre el Napoleó de Canova, especialment pel que fa a la magistral configuració glútia. Entre la poblada estatuària universal de tots els temps, és el cul de referència, canònic, insuperat, el més acostat a la perfecció entre el meu modest i atent inventari. No té una preeminència cridanera dintre de l'escrupolós ordre de proporcions de la peça. El prodigi podria passar desapercebut a qualsevol mirada distreta o convencional, però en despunta la força quan s'acorda l'atenció deguda a aquesta zona del cos.

Es troba a un punt de pas obligat, a l'accés entre el carrer i les sales del museu. Tothom desfila sota el cul de Napoleó. Alguns s'adonen de l'inusitat encert. S'aturen, s'hi tornen a fixar, l'incorporen secretament a una consciència particular de visions escadusseres de l'encarnació de la bellesa, en la modalitat encara més laboriosa de la línia corba i en particular del perfil d'aquesta.

Encertar les rectes apareix tot sovint com una qüestió de domini de la tècnica, una habilitat de tiralínies. Encertar les millors representacions de la corba només sembla a l'abast de la geografia d'algunes badies, de la simplicitat del contorn d'una ametlla o bé d'alguns --pocs-- culs tornejats per l'insolència de la naturalesa o modelats en bronze per algun artista en estat de gràcia. La consistència dels de carn compensa la seva caducitat, de vegades tan ràpida, amb l'energia del moviment que el bronze només han pretès retenir, congelar amb el prestigi –tan vaporós– dels mites.

(Del llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà. Barcelona: Edicions 62, 2000)