Acabat el funeral, sis homes de Déu entren de nou al monestir per reprendre les feines. No alcen els ulls de terra. Ara que ja ha passat tot, els ànims i la força s’esgoten de cop.

Dos dels frares van a la biblioteca i un altre a la cuina. El més jove es tanca a la infermeria i contempla el pilot de llibres i pergamins escampats sobre la taula, els alambins, el morter, les rengleres de pots ordenats en grans prestatgeries. Mai no havia conegut una tristesa tan fonda. Però un frare no ha de plorar.

L’únic que trenca la norma és, precisament, el prior. S’ha agenollat a la seva cambra privada, amb els ulls fixos en la imatge d’un sant Llorenç mortificat al llit de flames.
—És l’hora de laudes, prior Daniel —diu el jove, darrere d’ell.
—Déu no em pot perdonar, aquesta vegada no —les llàgrimes li llisquen galtes avall, la barbeta li tremola.
—La congregació us necessita!
—Aneu a l’església i torneu després de la litúrgia. Us he de parlar en secret.
—Prior!
—Feu el que us dic, si us plau...

El frare desapareix en silenci. Un jorn com aquest es recorda tota la vida.

Menys de tres anys enrere, ningú no s’hauria imaginat tanta desventura. Era maig de 1378 i plovia.

PRIMERA PART

I

No ha parat de ploure en tota la nit. A les rodalies del monestir, un llamp ha esberlat el roure més jove i l’ha ferit de mort. Els trons semblava que rebotessin d’un cingle al del costat i d’aquest al del davant. Tot és indòmit i abrupte, a les bellíssimes Guilleries.

El prior de Sant Llorenç s’ha llevat dues, tres, quatre vegades, temorenc que l’aigua malmetés trossos de teulada i l’esfondres en els punts més febles. Però l’Altíssim s’ha mostrat compassiu i abans de matines ha fet retornar la calma a la immensa boscúria salvatge que Daniel de Paterna comprèn tan bé. Perquè ell va néixer en un indret del Regne de València on la natura es desferma amb més feresa encara.

Avui, dia penúltim del mes de maig de l’Any del Senyor 1378, el prior Daniel està esperant l’arribada d’una visita molt especial. Entre ofici i ofici va fins a la sala capitular, es repenja a l’ampit de la finestra gran i mira a l’esquerra, vers el sender que uneix el monestir amb el poble de Sant Julià i la resta de l’extensa Ausona. Res. Ningú. L’aigua corre camí avall, dibuixant serpentines entre el fang i les pedrotes.

A l’hora sexta el sol encara mandreja entre núvols gruixuts. El prior baixa a la planta i franqueja el llindar del claustre, on els frares, encaputxats i dempeus, encerclen una font central. Daniel encapçala la filera, entren a l’església i cadascú es col·loca davant del seient que li pertoca al cor. S’inicia el cant introductori, al qual segueix un lapse de silenci sagrat. Daniel de Paterna s’abstreu sense voler.

Prega a Déu que no torni a ploure fort perquè, si ho fa, la comitiva de Germani potser tindrà problemes per enfilar el darrer tram de camí.

Germani de Vallclara, nomenat recentment abat visitador de l’orde agustinià, Germani de Vallclara, el bon amic d’antany, el millor que va tenir en el monestir de la seva jovenesa, allà, lluny, molt lluny, al darrer confí del Regne de València. Quants anys han passat des d’aleshores? Germani deu estar a frec de la cinquantena i deu haver posat, com ell, força cabells grisos. Però quin aspecte deu tenir després de tant temps?

Tot just el frare cantor acaba d’entonar el salm, un servent obre la porta de l’església. Fa via fins al presbiteri, s’atura al lateral i assenyala enrere amb el dit polze per sobre l’espatlla. El prior s’aixeca, murmura alguna cosa a l’orella d’un frare ancià i deixa el cor. De seguida, sortint al claustre, s’adreça al servent, que el segueix trepitjant-li els talons:
—Qui hi ha, Mateu? L’abat Germani?
—Sí, prior.
—L’has acompanyat a la meva cambra?
—No, prior.

Daniel es deté:
—No?
—S’ha esllavissat un gran tros de roca, a uns pams de la bassa. Els burros que transporten l’abat visitador i els seus servents no volen passar.
—Afanya’t, doncs, posa el jou a un bou!
—Això ho soc fet abans de venir a avisar-vos, prior. Prou mirem de moure el primer burro, però no podem.
—Doncs aparelleu dos bous, per l’amor de Déu!

El servent se’n va a complir l’ordre del superior.

El prior Daniel accelera fins l’atri i depassa la portalada principal. Surt a l’exterior i camina per l’empedrat, que adopta una forma de lletra u des de la portalada a la reixa d’entrada, circumdant gairebé tot l’edifici.

Surt del perímetre emmurallat i s’atura a l’alçada de la petita bassa externa al priorat. En efecte, una roca de la mida d’una grossa pedra de molí ha caigut al bell mig del sender i el soroll tremend que ha causat mentre rodolava ha espantat el primer dels burros. L’animal es nega a vorejar l’escull i els del darrera, seguint el seu exemple, també. L’abat visitador Germani i la seva companyia comencen a descavalcar per anar a trobar Daniel, que ja s’aproxima per a la salutació.

Cauen gotes, el cel s’ha ennegrit, trona fluix. Els servents han enganxat els dos animals a banda i banda del burro aturat i els fuetegen amb energia. Els esforços són recompensats i el primer burro torna a caminar. L’abat visitador, dret al costat del seu servent principal, ha contemplat l’escena agafant-se la barbeta.

—Alabat sia Déu, Germani! —exclama el prior, ja al seu costat.

Es disposen a saludar-se, quan els núvols s’esqueixen i una pluja torrencial arrasa el món amb una fragor corprenedora de vent i trons. Religiosos, servents i bèsties s’afanyen cap a l’enllosat. Nostre Senyor envia llamps i soroll des de totes direccions. A l’alçada de la reixa, els criats es desvien amb els animals per tancar-los a la cavallerissa; Daniel i Germani corren fins la portalada i s’aixopluguen a l’atri de Sant Llorenç. Panteixen cansats.

Daniel pren l’abat visitador pels avantbraços, li fa el bes de la pau:
—Benvinguts, vós i la companyia, Germani de Vallclara!
—Daniel de Paterna, amic, company! —l’abraça, li tusta l’esquena—. No em creia que l’accés a Sant Llorenç fos tan costerut! Però, gràcies al Senyor, no hem tingut notables contratemps en el decurs del curt viatge des de Vic. Oh, valga’m Déu! —se’l mira somrient—. Quina fila fem, vós i jo, semblem dos grans ocells molls!

Capa i caputxa no han estat suficients per protegir-los de l’aiguat. Hàbit, sobrepellís i capa els regalimen adherits al cos, fent bosses, plecs i arrugues. Daniel observa l’amic, somrient també. No, Germani de Vallclara no ha canviat gaire. Continua essent la seva antítesi: prim en excés, alt com una torre i amb uns ulls vivíssims que examinen l’entorn amb una franquesa poc comú; els cabells —això sí que li sobta—, ara els té escassos i quasi tots blancs.

—Molt em temo que us dec haver interromput la litúrgia. On són els vostres frares? A l’església?

Sí, la seva antítesi: nerviós, impulsiu i molt parlaire. En aquest punt també és al revés del prior Daniel, que enraona ben bé perquè el càrrec ho requereix. De fet, Daniel va aprendre a conversar gràcies a la influència directa de Germani, però quan aquest va marxar del monestir on s’havien conegut, per tornar al seu Folgueroles natal, el jove Daniel va recuperar el capteniment silenciós i tímid. Quina tristesa, Senyor, el dia que se n’anava... I avui, una trentena d’anys després, li ressonen molt clars els seus mots de comiat: “ens retrobarem, Daniel, ho he vist en somnis”.

Pugen al pis, es canvien de roba i després es reuneixen a la sala capitular, on els frares, conclòs el res de migjorn, s’esperen per a les presentacions. Com que el temporal ha redoblat la força, s’han situat apartats de les dues finestres, vora la gran talla del Crist crucificat, escortada per un canelobre a cada cantó. Un banc i diversos seients arrenglerats fan angle amb la paret mestra. Presideix la sala una taula rectangular de notables dimensions, amb la Verge del Nen al centre i un faristol amb les Escriptures, sempre obertes pel llibre de la Saviesa.

—Aquí teniu la congregació: el venerable tresorer, Sanç de Rocabruna; el copista Icardi Ramilans, sagristà d’aquest priorat; el nostre metge, Galzeran de Monsingle; el venerable Humbert Valldelmada, que ens va fer d’infermer anys enrere; el cuiner, Bernat; l’il·lustrador, Ermengol Devicus; el crisògraf, Apol·linar d’Orrius; el copista Carlo Piacenza i el sacerdot Silví, que es cuida de la parròquia de Sant Sadurní els diumenges i aquí ens fa d’hortolà i afaitador.

Daniel els ha assenyalat un per un estenent el braç, sabent del cert que l’abat visitador serà incapaç de recordar ni un sol dels noms. Perquè Germani sempre ha tingut serioses dificultats per retenir aquesta mena d’informacions a la memòria. Al monestir valencià es feia uns embolics descomunals, unia el nom d’un company amb el cognom d’un altre, els barrejava i fins i tot havia arribat a inventar-ne. Al principi, a Daniel li deia Gabriel, Gabriel de Blanquerna.

Els frares de Sant Llorenç han anat besant Germani de Vallclara i ell els ha persignat lentament, com si així provés de gravar-se al cervell alguna de les identitats. De seguida baixen a la planta per a l’àpat. Tots s’asseuen a taula menys el metge, un jove d’aire distingit i cabells bruns, a qui avui toca el torn de lectura des del faristol del refectori. L’abat visitador se’l mira un instant i llavors pren la primera cullerada de brou.

Si bé les cel·les de Sant Llorenç són un exemple d’austeritat i modèstia —fins i tot la gran—, la cambra privada del prior és una estança moblada amb alguna superfluïtat: taula de bona fusta, cadira treballada, setis encoixinats i el bagul per guardar-hi els documents del priorat té el pany d’argent.

Des de la finestra de la cambra de Daniel es veu un pulcre terrer medicinal i els horts del monestir; més enllà, els camps i les pastures i el bosc. I més enllà encara, un pic imponent que sobresurt, rígid, entre carenes de muntanyam.

—Quin és aquell cim tan orgullós? El Montseny? —pregunta l’abat visitador, aclucant una mica els ulls.
—En efecte.
—I la casa d’hostes?
—No es veu, des d’aquí —denega el prior—. Després us la mostraré. Si ho preferíssiu, vós i el vostre servent principal podríeu allotjar-vos-hi, estaríeu més còmodes.
—Dormir en un edifici a part? Em donaria la sensació que em castigueu.
—Castigar-vos... —el prior el mira amb aire de complicitat—. Com feu el vostre pare?

Germani de Vallclara havia arribat al monestir de la seva joventut als onze anys i plorant. El pare caminava arrogant davant seu, amb un parell de capons a cada mà i la resta del dot, en moneda, penjada al cinturó. Va lliurar l’aviram i els diners a l’abadia i s’entornà a casa sense l’inepte del seu fill, que havia comès l’error imperdonable d’entretenir-se amb un llibrot de beats quan no tocava. Mentre el nano llegia absort el martiri de sant Esteve, uns desaprensius li robaven les ovelles.

El senyor de Vallclara va cridar enfollit, i, després de passar el jove pel fuet va decidir catapultar-lo a l’altre extrem del territori. Va ensellar un cavall i una mula, i va arrossegar nen i mula fins a un monestir pertanyent al Regne de València. El senyor de Vallclara no tenia terme mig: o estimava amb deliri o odiava amb crueltat.

Daniel i Germani van créixer amb la mateixa gramàtica, els mateixos resos i els mateixos jocs i cultivaren una amistat generosa, plena de cooperació. Però el 1348, just quan acabaven d’estrenarels hàbits agustinians, el Senyor envià la gran malura i l’univers s’esmicolà. La Pesta Negra s’endugué nobles i mendicants, reines i prostitutes, místics i usurers; arruïnà desenes de viles, feu desaparèixer parròquies senceres, podrí la carn de noranta-nou membres del Consell de Cent. I el ric noble de Vallclara morí també, amb la carn farcida de bubes i delirant.

L’epidèmia capgirà moltes coses, però d’altres les restituí al lloc que els pertocava. Germani de Vallclara fou destinat a Sant Joan de Dòminis, no tan distant ja del seu Folgueroles enyorat, on els estralls del mal havien deixat aquell monestir gairebé buit. Daniel de Paterna va ser tramès, al cap d’un temps, al priorat de Sant Llorenç, enclavat en un indret feréstec que en deien Guilleries i on mai ningú no havia vist el mar.

—Què ha sigut de la vostra vida, Germani? —li pregunta Daniel, plegant els braços.
—El Senyor ha procurat que no m’avorrís ni un moment. Vaig ser copista, vaig ser mestre, vaig fer de pare, sis anys enrere, a Sant Joan de Dòminis, em van nomenar abat visitador del nostre benemèrit orde i aquí em teniu ara.
—No tan de pressa, no tan de pressa! Què heu dit? Que vàreu ser pare? —s’alarma el prior Daniel.

Germani ho nega movent el cap:
—El meu germà, Anastasi, va quedar vidu, amb un fill molt petit. La mort de la segona esposa el va trastocar i va abandonar la família a la bona de Déu... Fugí a l’altra banda dels Pirineus: prengué els hàbits de la cartoixa de Corfort. Jo em vaig fer càrrec d’aquest fill menor, que encara no tenia tres anys. Són històries pretèrites.
—Us el vau endur al monestir de Sant Joan de Dòminis?
—Just.
—El van acceptar, tan menut?
—Sí, tot i que em sembla que va ser el novici més petit de la història —reconeix Germani—. Gràcies a Déu, vaig poder aconseguir un dot considerable per a ell. El meu germà es volia desprendre de tot, m’enteneu? En la seva sobtada follia, signava documents i documents, qualsevol disbarat que se li presentés al davant. El fill gran del seu anterior matrimoni era un llop, Daniel, i si d’ell hagués depès, el petit Berenguer de Vallclara hauria quedat en la misèria. Quan em vaig presentar al castell, el meu germà, Anastasi, havia traspassat la gestió i usdefruit de propietats, béns i riqueses al seu hereu, però encara vaig poder-li esgarrapar una bona bossa de monedes per al nen.
—Alabat sia el Senyor! —exclama el prior de Sant Llorenç.
—No obstant això, quan el nostre abat d’aleshores el va veure, em va advertir que si aquell minúscul aspirant a novici distreia els altres o entrava una sola vegada a l’escriptori a destorbar, me’l prendria sense misericòrdia i li imposaria un preceptor que no li toleres ni un caprici... —el rostre de Germani es commou—. El nenet somicava algunes nits, demanava la mare. A mi se m’esqueixava l’ànima, Daniel, us ho prometo. Em llevava, l’agafava, el ficava al meu llit i l’acotxava.
—Això fèieu? —pregunta Daniel, mig somrient.
—Ridícul, prou que ho sé! —s’avergonyeix l’abat Germani—. Em preguntava si havia obrat correctament enduent-me’l, vaig arribar a sospitar que m’havia equivocat, que potser li hauria hagut de buscar un tutor i deixar-lo a la fortalesa de Vallclara, procurar que rebés la instrucció de noble. Però, alhora, quelcom en els seus ulls m’indicava que aquell xic havia nascut per a un destí religiós.
—Una bonica història, al cap i a la fi —el prior creu que Germani ha acabat ja de parlar del tema, però s’equivoca.
—Bé, vam anar vencent el tràngol com vam poder —continua l’abat visitador—. Els matins, com que jo havia de treballar a l’escrivania, me’l cuidaven els servents, però a les tardes, que impartia classes de trivium als novicis, aprofitava per ensenyar-li les primeres lletres. Mai no vaig tenir conflictes per causa seva, semblava que comprengués que si es portava malament em perjudicaria. S’estava quiet llargues estones, escoltant unes lliçons que encara no podia entendre. Tothom se’n feia creus, que aquell marrec fos tan bon minyó. Quan m’adonava que tenia ganes de moure’s el deixava sortir a fora, però l’avisava que no marxés tot sol, que no arrenqués cap planta, que no empipés els hortolans, que si ho feia ens enviarien a tots dos de dret al calabós. Ell es posava les mans al cap i exclamava: “Déu és un gat!”
—Com, com, com?
—Volia dir: “Déu nos en guard” —Germani de Vallclara fa una pausa i finalment s’asseu—. Als novicis se’ls escapava el riure, i us confesso que a mi també. Va acabar essent la joguina del monestir, i a poc a poc, el murri, es va guanyar l’afecte de tots. Més d’un cop vaig sorprendre l’abat d’aleshores amb el nen a la falda, parlant-li en idiomes cultes.
—Ave Maria Puríssima.
—Ens vam adonar que Berenguer tenia un do especial per a les llengües, per això l’abat va voler que anés a l’Studium de Lleida. Si a Déu plau, aquest estiu acabarà les lliçons. Juntament amb les Arts hi ha après també el parlar dels castellans, els grecs i fins i tot... —abaixa la veu i fa un gest teatral amb les mans— el dels àrabs.
—Suposo que, en graduar-se, haurà de decidir —apunta Daniel.
—Berenguer ja va decidir: prengué ordres majors fa dues primaveres, en complir els divuit anys.
—Així, doncs, el fareu tornar a Dòminis —aventura el prior.—Amb tot el dolor del món, sí.
—No us entenc.
—El noi gaudiria traduint còdexs però haurà de passar molts anys limitant-se a fer de copista. Al monestir ja tenim traductors suficients.
—Però ara vós sou l’abat visitador. Potser...
—Caure en el nepotisme? —l’interromp Germani—. No utilitzaré la meva posició per privilegiar un familiar, Daniel!
—En aquest cas, potser us ho puc preguntar.
Germani el mira amb expressió interrogativa.
—Em cediríeu el vostre nebot? —pregunta el prior, amb reserva—. Com a traductor, em refereixo.
—Em sorpreneu: tenia entès que Sant Llorenç només es dedicava a la còpia... I una altra cosa que m’ha estranyat és que aquí no hi ha sis frares, sinó alguns més.
—Avui dia hi ha més de sis membres, cert, però no tots són frares i sacerdots alhora, també us he presentat els llecs i el capellà Silví. Amb el temps ja els anireu coneixent. I pel que fa a l’altre assumpte, actualment el bisbat de Vic em demana que cerqui un traductor. Volen el traspàs al català d’uns còdexs mèdics escrits en llatí i en grec. En el supòsit que jo no presenti un candidat acabat l’estiu, el bisbe me’l proporcionarà. Però ara encara soc a temps d’escollir-lo.
—Berenguer no coneix el vocabulari mèdic.
—Ni ell ni cap altre traductor no el coneix, tret que sigui metge; per això, vingui qui vingui, haurà de treballar sota la supervisió de Galzeran de Monsingle.
—Galzeran de Monsingle, Galzeran de Monsingle... —es grata la barbeta amb l’índex—. Sí, un dels ancians?
—No, Galzeran de Monsingle és un dels frares joves, el que llegia al refectori.
—Ara el recordo, el recordo perfectament.
—Doncs, bé, fra Galzeran de Monsingle és metge, tal com us he dit abans a la sala.
—Metge, cert! Com pot ser, tan jove? Us ho volia preguntar —l’abat visitador alça les celles, inclinant-se una mica endavant en el seti encoixinat.—Es graduà com a mestre en medicina als vint-i-dos anys! Sí, un cas ben poc comú... Ell, que estudià a Montpeller, pretenia només obtenir un document que l’acredités com a familiaritzat en les plantes curatives, però el jurat d’aquell Studium va considerar que a algú amb els coneixements que té ell se li havia de concedir el títol de mestre en medicina. M’ho va explicar el capellà de Sant Julià, Ansulf.
—Sorprenent.
—Molt.
—Així, doncs, si és metge, per què no realitza ell mateix les traduccions?
—Impossible. Fra Galzeran dedica un munt d’hores a la composició de pharmaka, a l’estudi de les malalties, a la confecció de formularis, i un altre munt d’hores a l’atenció dels frares i dels pelegrins que el necessiten. A més, molts eclesiàstics del bisbat no volen consulta amb cap altre metge, la qual cosa significa que els l’he d’enviar cada vegada que me’l demanen. Però hi ha, encara, un altre motiu de molt pes —obre el bagul dels documents i li mostra un pergamí—. Llegiu. L’abat visitador prova, endebades, de desxifrar el contingut del text:
—En quin idioma està escrit?
—Senzillament en llatí.
—Em preneu per ximplet? Això és un missatge críptic!
—No, Germani, això és la lletra de fra Galzeran.
—Mare Santa.
—Enteneu ara que el priorat de Sant Llorenç precisi els serveis d’un traductor amb bona
cal·ligrafia?
—Concediu-me uns dies per rumiar-hi —el visitador dona un tomb per la cambra—. Per cert, aquest vostre metge dels gargots està facultat amb una veu esplèndida.
—Justament, aquesta setmana li toca cantar en els oficis. Veureu quina delícia. L’ardiaca del bisbe de Vic sol dir que a Galzeran de Monsingle se li hauria de prohibir tancar la boca.
—Li costa dialogar?
—És de natural reservat. Ara bé, si el necessiteu com a metge, no estalviarà les paraules. Us explicarà quina mena de malaltia teniu, us aconsellarà sobre el dormir, el menjar, l’exercitació del cos, us referirà amb detall tot el que hagueu de saber. Es tracta d’un home verament interessant. Faríeu bé de recordar el seu nom.
—Ja el recordo.
—De veres? —Daniel de Paterna se’l mira burleta.
—Acabeu d’ensenyar-me el vostre priorat, si us plau.
—Voleu veure la biblioteca?
—Vull veure la infermeria de fra Galzeran de Mon-sin-gle.

Silví, l’hortolà, cull verdures per al sopar. A Sant Llorenç, l’àpat nocturn és sempre frugal, verdura i ous, o verdura i formatge, o verdura i verdura, hi hagi la visita que hi hagi.

Contràriament al que s’havien imaginat, l’abat visitador ha resultat ser un tipus de fàcil acontentar. Havent menjat ha felicitat el cuiner pel que ha qualificat d’exquisida minestra. Bernat s’ha cregut el compliment, s’ha sentit cofoi i ha semblat que s’engreixava un parell de lliures més. Si Bernat s’engreixés un parell de lliures més, esclafaria els cairons de la cuina. El capellà Silví pensa que quan hi ha forasters, al frare llec cuiner l’haurien de fer menjar a part, al rebost o la cel·la o a les corts, amb les truges. Perquè mastega amb la boca oberta i quan topa amb un entrebanc l’escup, com fan els francesos.

L’hortolà acaba d’omplir la cistella i mira amunt. Plovisqueja. Travessa l’hort fins a la tanca de boixos que comunica amb el terrer medicinal i s’apressa cap a l’edifici. És un sacerdot d’edat madura, corpulent com ningú, de pell colrada i cabells castanys. Ell, de lletra no en sap gaire, però l’Altíssim li ha donat unes ocupacions que no podria pas complir qualsevol: a més de cuidar-se de les mongeteres, fer d’afaitador i atendre una parròquia, ha de manar vuit servents, que són criatures del Senyor però amb l’ànima grossera i embrutida. Si els ha de fer un crit, els el fa, i si n’ha d’agafar algun pel clatell, també. Alabat sia Déu.

A la taula del refectori encara hi ha engrunes del dinar. La caldera sospesa dels clemàstecs de la llar de foc bull amb violència. Els servents Mateu i Celestí emboliquen les nanses amb draps i alcen l’enorme perol per endur-se’l a l’estança de la tina.
—Qui s’ha de rentar, avui? —els pregunta el capellà.
—Primer l’abat visitador i després fra Ermengol.
—Han demanat els meus serveis?
—Sí, Silví —contesta Mateu.
—Afaitar i tallar cabells?—Només afaitar.
—On és fra Bernat?

Bernat, dret d’esquena a la porta del rebost, trinxa naps i cols sobre un taulell. Es diria que s’ha estat eixugant les mans amb l’hàbit, que no li conserva el negre originari. Tant l’hàbit com el sobrepellís ofereixen un aspecte deslluït, amb clapejats grisosos i petites llànties d’oli i rovell d’ou. L’hortolà se li acosta procurant no fer soroll i li aboca, a l’orella:

—Hi haurà prou teca, fra Bernat?
El cuiner salta enrere esbufegant:
—Ho feu expres, això!
—El què? —demana, allargant la e amb cantarella.
—Espantar-me!

Silví riu per dins, deixa el cistell al damunt d’un bot de vi i se’n torna. Bernat l’escridassa tant alt com pot:
—Un dia us ho faré jo, a veure si us agrada!
—Ho dubto —Daniel ha aparegut al llindar amb ulls severs.
—Prior, és que...
—Silenci! —se’l mira de dalt a baix, avança un pas i li estira el davantal fent pinça amb els dits—. M’avergonyiu! Aneu llardós com un verro! A partir d’avui, us rentareu aquest drapot cada dissabte! Ah, i us guardareu de tirar un sol esput a terra en presència de l’abat visitador!
—No era un esput, era...
—Queda entès?
—Era un tros dur de verdura!
—Queda entès?

Abaixa les parpelles:
—Sí, prior.

Quan Daniel es gira, Bernat s’apunta els polzes sobre les temples, mou els altres dits com sigratés l’aire i fa una llengota al seu superior.

El frare Ermengol Devicus avança calmosament pel passadís del mig. Encén els gresols i les espelmes, s’asseu a l’orgue i ordena les partitures per l’ordre en què seran interpretades. Toca uns quants sons, comprova per enèsima vegada que l’afinació és òptima. Les notes, amb l’església encara buida, reverberen entre la nau central i les absidioles laterals. Avui, l’ofici de vespres ha de revestir gran lluïment per donar solemne benvinguda a l’abat visitador.

De seguida s’esmuny cap a la cambreta de l’espadanya, fa sonar el toc de campanes i surt al claustre. Els frares hi van arribant i es disposen en cercle al voltant de la font, amb els ulls baixos i actitud de recolliment. Precedits per l’abat Germani i el prior Daniel, entren a l’església i se situen al cor. Als seients del creuer es col·loquen els tres o quatre pelegrins que aquests dies sojornen a la casa d’hostes i, al darrera, els servents.

A l’altra banda del cadirat, Galzeran de Monsingle separa discretament els peus, dreça el tòrax, estira els braços avall i s’agafa una mà amb l’altra. Dirigeix una llambregada a l’orgue i Ermengol Devicus comença a tocar la invocació preliminar.

Galzeran entra al segon compàs, amb una emissió límpida, segura, delicada i natural. La veu li neix del pit amb una ressonància perfecta i un timbre masculí, poderós i tendre alhora, i llavors la congregació sencera s’uneix al cant que ell ha iniciat. I quan fra de Monsingle obre de nou la boca per entonar l’himne, i després els salms, i després el Magnificat, Germani de Vallclara sent que se li eriça el pèl de les extremitats. Les mirades dels pelegrins es detenen també en la figura del metge que, a cada breu intervenció, es vessa i es dissemina en un miler de tons gloriosos, inaugura els pentagrames i els ofereix com un present meravellós, un regal directe de Déu per als homes.

Finalitzat l’ofici de vespres, l’abat Germani s’endú el cantor a la sala capitular i camina amunt i avall, amunt i avall, buscant els adjectius que glossin amb precisió la qualitat del que ha escoltat a l’església. Galzeran de Monsingle el segueix amb la mirada, entre sorprès i esverat.

Germani s’atura en sec i li posa un mà sobre el pit:
—Vós sou conscient del tresor que porteu aquí dins? Mai no havia sentit res similar.
—Un servidor no té mèrit. La veu és un do que atorga l’Altíssim —Galzeran es treu importància denegant amb un moviment de cap.
—Creieu-me, ja friso per sentir-vos demà en el cant gradual de la missa major —el visitador li indica que segui amb ell al banc—. Per curiositat, quina edat teniu?
—L’últim dia d’agost faré vint-i-cinc anys, abat.—Daniel m’ha informat que sou mestre en medicina.
—En efecte.

Germani l’esguarda. Galzeran de Monsingle és home de port agradable, d’estatura i complexió proporcionades, rostre una mica ovalat, amb els trets facials angulosos però el nas potser massa llarg i recte.

—I, posteriorment, us sentíreu cridat a l’estat monacal?
—Fou abans d’obtenir el títol, de fet. I vaig ingressar a Sant Llorenç l’Any del Senyor de 1375.

A la tardor.

Queia un dia serè, dolç i molt quiet, i les Guilleries excel·lien, ruixades sota un groc lleugerament ataronjat. Era una hora plàcida, no feia vent, no feia fred. El prior Daniel i el venerable Humbert, que aleshores tractava els frares malalts amb herbes remeieres, tot i no tenir el títol d’infermer, l’esperaren al claustre després de l’oració. El van rebre amb posat amable. Semblava que entenguessin el seu sacrifici i intentessin infondre-li ànim, semblava que sabessin que ell abandonava la glòria del món amb l’esperit turmentat i es recloïa al monestir en compliment d’una penitència vàlida de per vida.

Però no, naturalment que no. Ni el prior, ni Humbert, ni ningú, tret del confessor, no sabien —ni sabran— el seu pecat. El que un dia va explicar al capellà de la parròquia de Sant Julià no ho haurà de repetir mai més. Mai més. L’Altíssim no es complau en la tortura.

—Any de pesta, el 1375, també —diu l’abat visitador, com pensant alt.
—Cert.
—Quan ens lliurarem de les pestilències? Què n’opineu, vós, com a metge?
—La pestilència viatja en l’aire i en l’aigua i els corromp sense misericòrdia. Poca cosa podem fer per guarir els cossos en què la malaltia ja s’ha manifestat. Alguns pacients als quals s’ha provat de salvar administrant-los fàrmacs, moren; altres, que no han estat en absolut atesos, es lleven l’endemà sense rastre de bubes; l’única acció relativament efectiva és intentar no exposar-se al contagi.
—Però de vegades no és possible aïllar-se.
—Està clar.
—Daniel i jo, el 1348, vam haver de conviure amb la pestilència perquè allunyar-nos del
monestir tampoc no ens hauria garantit la salut. Al redós, els pobles i les ciutats es podrien fins les pedres, els difunts no cabien a les carretes. Oh, si haguéssiu vist allò! Cap altra mortaldat no hatingut aquella virulència. Cada matí descobríem cadàvers al nostre dormitori comunitari.
—Evitar el contagi amb tots els mitjans al nostre abast, a això em referia —diu el metge, dibuixant una àmplia mitja rodona amb la mà—. Posar calç a les parets, ruixar les estances amb vinagre, encendre foc per eixugar les humitats, bullir l’aigua, tant la de cuinar com la de les ablucions i, el més important, separar els malalts de la resta. Llavors, s’ha de cremar tot el que hagi estat en contacte amb ells, absolutament tot: coixins, llençols, flassades i màrfegues. És evident que l’aplicació de tals mesures —i d’altres— no salvarà la vida de tothom, però sí la d’uns quants.
—Quines altres mesures? —Germani de Vallclara està vivament interessat.
—Molts físics han dictat recomanacions. A l’Studium vaig tenir ocasió de llegir el Regiment de preservació d’epidèmia o pestilència, del mestre lleidatà Jaume d’Agramunt.
—Però ell va morir a causa de la malura de 1348, com tots els frares d’aquest vostre monestir a excepció del prior, tinc entès.
—Així va ser. El prior d’aleshores en va deixar constància escrita, però després també va morir. No obstant això, els consells del mestre d’Agramunt eren prudents i savis. Proposava que no s’acceptessin aliments forans si no se sabia l’estat sanitari del país de procedència, que s’enretiressin els femers pròxims a les ciutats, que es prohibís llençar escombraries i animals morts pels carrers, etcètera. Fins quin grau es van posar en pràctica els seus suggeriments? No tenim manera d’esbrinar-ho —el metge s’ha girat completament de cara a Germani de Vallclara—. La pesta de 1348 s’ha anat repetint, sí, per desgràcia, i potser les rèpliques recents encara no han estat lesúltimes. Ara bé, cada rebrot és una lliçó, una experiència valuosa que ens permet anar avançant en
l’estudi dels antídots.
—Endevino que ho teniu tot deliberat, fra Galzeran —el visitador s’aixeca i camina fins a les finestres—. Quin antídot heu preparat pel priorat de Sant Llorenç en cas de pesta?

Galzeran de Monsingle el segueix:
—N’hi ha diversos.
—En quin confieu, vós?
—Hi ha un compost amb domini d’herba escurçonera, hi ha el mitridat, hi ha essències purificadores dels humors... Però aquests medicaments no són més que ajudes complementàries. El veritablement imprescindible és vigilar el que mengem, bevem, toquem i respirem; hem de mantenir net l’edifici i els seus encontorns, la roba que ens vesteix i la que ens abriga al llit, i hem de banyar el cos amb una periodicitat raonable. Rentar-se els cabells, les mans i els peus no és suficient.
—Immersió completa de tant en tant, és clar.

Galzeran assenteix. Germani de Vallclara queda pensatiu, dret vora l’ampit de la finestra més gran. Ha començat a fer-se fosc però ja no plou. Només alguns llampecs muts il·luminen el cel intermitentment, allà, lluny, lluny, sobre Ausona.

Daniel de Paterna, el venerable Sanç de Rocabruna i Germani de Vallclara passegen entre els fruiters del terrer medicinal. Caminant junts, l’ancià i l’abat visitador formen una parella esperpèntica. La diferència d’alçades és extrema i la constitució dels seus cossos tan inconciliable que costa de creure que ambdós pertanyin a la mateixa estirp d’éssers vius.

Quan el sol evoluciona a la posta, mig ocult entre els xiprers del cementiri, els tres religiosos es recullen a l’atri del monestir, s’acomoden al gran escó d’entrada i continuen la conversa que Germani ha començat sobre els encerts i les errades del rei Pere. L’abat visitador no pot disculpar, i ho recalca amb vehemència, que un monarca lletrat i culte tendeixi, invariablement, cegament, cap a la bel·licositat. Sanç de Rocabruna, en canvi, considera que Catalunya bé s’ha de defensar, si no vol ser trepitjada per la cobdícia d’altres corones.

—Defensar-se, sí, venerable; buscar raons, no. —diu l’abat.

Sanç de Rocabruna es passa una mà per la calba:
—Raons, raons! No us semblen de prou pes, les dels comerciants? Estem voltats d’enemics!
—Si us referiu a Castella i França, hi estaré d’acord, però si em parleu de mar enllà us diré que...
—A vós, essent abat visitador, els trajectes llargs no se us deuen pas fer estranys. —Daniel de Paterna, mirant ara l’un, ara l’altre, creu haver trobat la manera de descompartir una pugna verbal que amenaça amb fer-se agre—. Roma! Com em plauria anar a Roma! La coneixeu, abat?
—No, no he estat a Roma —respon Germani de Vallclara—, i dubto que aquests temps siguin gaire propicis per viatjar-hi.
—Qualsevol època de l’any deu ser bona per saludar la ciutat de sant Pere —punxa el venerable.
—No pas si els seus habitants són capaços d’irrompre amb tambors, crits, cops i amenaces al palau on el Sacre Col·legi delibera per escollir el pontífex!

Germani ha dit la frase sense respirar. Sanç de Rocabruna li clava els seus petits ulls grisos a les ninetes.

—No en sabíem res —intervé Daniel.
—Uns pelegrins que en venien em van explicar que l’elecció d’Urbà VI es feu enmig d’un
vergonyós rebombori. Turbes de gent xisclaven pels carrers, exigint un sant pare italià.—Doncs com que ara ja el tenen, els rius deuen haver tornat a mare. Sa Santedat deu haver cridat a l’ordre —ataca novament el vell.
—Sa Santedat té un caràcter esfereïdor, venerable. Tracta els cardenals a cosses de peu. A cosses de peu.

El prior es nota suor a les aixelles. Per sort, s’obre la porta de la infermeria i la discussió
s’interromp. Galzeran de Monsingle acomiada el crisògraf, mira un moment el grup de l’escó i saluda.

—No es troba bé, fra Apol·linar? —Daniel aprofita l’ocasió per alçar-se.
—Un lleuger mal de cap.

Germani de Vallclara s’aproxima al llindar:
—Us hauria de fer una consulta, fra metge.
—Estic a la vostra disposició.

Germani deixa el prior i el venerable i entra a la infermeria.

És una espaiosa sala dividida en dos departaments. Al damunt de la taula, hi ha llibres, alguns oberts, d’altres tancats, pergamins solts i una llàntia. Com nascuda de la paret, una lleixa sosté un fogó, una olla d’aram, un alambí i una retorta. A terra descansa un pesat morter. Les prestatgeries, amb multitud de pots i caixes de simples, folren gairebé dues terceres parts de l’estança.

—Si no m’equivoco, el prior Daniel us la va ensenyar ahir, la infermeria —diu el metge.
—Vam entrar i sortir. Crec que vós, en aquell moment, éreu a l’assecador de plantes. Què hi teniu, a l’altre departament?
—Un recambró per a les cures. Passeu-hi, si us plau.

Els ulls de l’abat visitador recorren la petita estança moblada amb un arquibanc de roure, una tauleta baixa i dos llits separats per una tela opaca.

—Espai per a quatre malalts —observa Germani, admirat—. Molt bé, molt bé.
—No, per a quatre no, només per a dos, abat.
—I doncs?
—No soc partidari de fer jeure dues persones en un mateix jaç.—Però a la majoria d’hospitals, bé que els posen de dos en dos.
—Jo ho considero un perill.
—Fins i tot si no hi ha pesta?
—Per desgràcia, la pesta no és l’única malura que s’escampa d’un cos a un altre. La lepra, per exemple. O el xarampió. Posem que un pelegrí acudeix a la infermeria víctima d’accident de febre i faig que comparteixi llit amb un altre que s’ha trencat la cama. Pot ser que l’enfebrat tingui un senzill cadarn, però també pot ser que la sang se li hagi podrit i li bulli perquè estigui covant la pigota. L’home que només s’havia trencat la cama pot acabar prenent el mal de l’altre.
—El que expliqueu sembla raonable. Cert, segons quines malalties s’escampen fàcilment —Germani s’acomoda a l’arquibanc i observa les parets del recambró—. La infermeria de Sant Llorenç desprèn una limpiditat prodigiosa. Sou un home molt polit.

El metge pren l’escambell i se li asseu al davant. Reposa els colzes sobre el genolls, ajunta les puntes dels dits d’una mà amb les de l’altra i l’esguarda fixament. Té una llei de mirada que imposa:
—Vós direu en què us puc servir.
—Es tracta del meu nebot Berenguer. De tant en tant, només de tant en tant, li sobrevé un intens dolor d’estómac.
—De quina edat és?
—Ha fet els vint anys.
—En què s’ocupa?
—És frare de sant Agustí i està acabant els estudis de gramàtica a Lleida.
—Vomita, quan sent el dolor?
—No.
—Quina mena de temperament diríeu que el caracteritza?
—És un noi dolç però fort i molt sofert. No es queixa sense motius.
—Ho ha consultat amb algun altre metge?
—Ningú no li ha sabut donar remei.
—Quant temps fa que té el mal?—Des que va fer-se home; d’infant, mai.

Galzeran plega els braços i inspira fort:
—Sense veure’l, receptar és arriscat.
—Potser el veureu.
—Vindrà de visita?
—Daniel de Paterna m’ha demanat que el cedeixi a Sant Llorenç com a traductor. Tinc entès que l’Il·lustríssim bisbe de Vic ha encarregat uns còdexs.
—En efecte. Vol primer de tot la traducció al vulgar català del Thesaurus pauperum, obra que en un sol volum conté les lliçons bàsiques de l’art mèdica. El seu autor, Pere Hispà, va concebre aquest Tresor dels pobres per tal que els estudiants sense recursos poguessin accedir també als coneixements.
—Interessant. I després d’aquest encàrrec, quins encàrrecs més hi haurà?
—Un antidotarium de mestre Arnau, un manual sobre la flebotomia, un sobre la hidrofòbia, un tractat sobre la pesta... Coneix la llengua grega, el vostre nebot?
—La grega, l’àrab i llegeix, també, un poc de l’idioma germànic. Em sembla que Déu el va portar al món perquè es pogués entendre amb tothom —el visitador recolza l’esquena a l’arquibanc.
—Us ve de gust una tisana?
—Si vós m’hi acompanyeu.
—De til·la?
—Prefereixo la menta.
—Crec que us convé més la til·la: em fa l’efecte que teniu els nervis una mica alterats —li diu, ras i curt, Galzeran.
—Com ho sabeu? —Germani es tira endavant.
—No és que ho sàpiga, només me’n fa l’efecte.
—Bé, he mantingut una conversa una mica irada amb el venerable Ponç.
—Deveu voler dir Sanç.
—Això mateix. No ens entenem gens, el venerable Sanç i jo.
—Ho lamento.
—Hi teniu un tracte acceptable, vós?
—Hi tinc un tracte mínim.

Galzeran surt del recambró i Germani el segueix fins a la lleixa. El metge posa la til·la en un tupí i quan bull l’hi tira, el tapa una estona i després la serveix en dues tasses blanques ribetejades amb blau.

—El dia que partiu de Sant Llorenç us donaré un preparat per al vostre nebot. Expliqueu-li de part meva que se l’ha de prendre a la primera fiblada, que no esperi fins al límit. Advertiu-li que un cop se l’hagi begut li caldrà dormir unes quantes hores, ja que no es tracta d’una medecina específica, sinó d’un potent combinat de virtut sedant.

Germani assenteix i posa els palmells sobre la taula:
—Seuria aquí, Berenguer?
—Només a les tardes. Els matins jo no podria estar per ell.
—Suposo que el prior li donaria alguna ocupació addicional.
—Els frares que copien a la biblioteca tenen més feina de la que poden fer.
—Responeu-me amb completa sinceritat —s’acosta la beguda als llavis i en fa l’últim glop—. Us disgusta la idea d’haver de treballar conjuntament amb una altra persona?

El metge tarda uns moments a contestar, però ho fa amb franquesa:
—Em disgusta, sí.

La campana convoca a vespres. Deixen els cossis buits i caminen fins a la porta. El visitador es gira abans d’obrir-la:
—M’agrada la vostra noblesa, fra Galzeran.
—Sapigueu, abat, que no tinc ni la més petita intenció de posar les coses difícils al frare que hagi de venir, sigui el vostre nebot o qualsevol altre.

Quan Germani franqueja el llindar de la infermeria ja ha decidit, en el seu fur intern, que Berenguer de Vallclara serà el traductor de Sant Llorenç.Ermengol Devicus col·loca els pergamins a la taula de la cambra privada i Daniel convida l’abat visitador a examinar-los. Germani de Vallclara s’inclina endavant, molt interessat.

—Que teniu alguna pressa, fra Devicus?

L’il·lustrador fa un gest negatiu i s’asseu. Molt obès, té una panxa protuberant i una cara rodona, plena de taques marronoses i escates. Va néixer el 1333, El Mal Any Primer, en un poblet a prop dels francesos, i la mare el va vendre a uns mercaders per dos sacs de blat, però els mercaders el van donar a un sacerdot quan s’adonaren que aquell nano no servia per carregar pesos. El sacerdot el va portar a l’abadia de Notre Dame i d’allà fou expulsat per rebel·lia. L’Altíssim va impedir l’esgarriament de la seva ànima conduint-lo, per vies ben atzaroses, a Sant Llorenç.

—Aguaiteu, Germani, fixeu-vos-hi —el prior assenyala l’encapçalament del primer full—. Aquesta miniatura i les restants són obra de fra Ermengol.

L’il·lustrador fa que sí amb un cop de testa, però sense mirar els superiors.

—El text és degut a la mà del copista Icardi Ramilans, fill dels nostres benefactors de Vic —continua Daniel, amb evident satisfacció—. Té una cal·ligrafia impecable, oi? I vull que vegeu també una mostra dels treballs del crisògraf —estira amb delicadesa una vitel·la sobre la taula—. Aquesta pàgina forma part d’un Llibre d’Hores, encàrrec del senyor Joan Fost de Monsingle, el nostre benefactor de Sant Julià.
—El pare de fra Galzeran.
—Just. Per últim... —li presenta el tercer pergamí—. Aquí teniu un fragment del missal que està copiant fra Carlo. No és una lletra tan bella com la de fra Icardi.
—Però la senzillesa de traç la fa més entenedora —el visitador s’incorpora i es dirigeix a l’il·lustrador Ermengol—. Us felicito, a vós i a la resta de germans de la biblioteca.

L’il·lustrador arronsa les espatlles.

—Quants anys fa que us dediqueu a la il·luminació de còdexs?

Ermengol Devicus estén els cinc dits de la mà dreta i quatre de l’esquerra.

—I quants en fa que sou a Sant Llorenç?

Fra Ermengol obre les mans dos cops.

—Vint anys, sí —corrobora Daniel de Paterna—. En aquelles èpoques, ell passava en net els comptes del priorat. Actualment, és responsabilitat de fra Carlo, però no ens ho porta al dia perfalta de temps. Aquesta irregularitat desagrada al venerable Sanç, que és un tresorer endreçat i metòdic.
—Ho entenc. I l’ocupació addicional que heu pensat per a Berenguer és copiar amb bona lletra el llibre de notes perquè l’ancià no rondini.
—No, al vostre nebot li concediria el privilegi de copiar el missal.
—Donar-li la feina de fra Carlo Rocabruni?
—Carlo Piacenza —el corregeix el prior, mirant-lo d’esquitllada—. És un simple frare llec i darrerament no es pot dir que tingui una conducta exemplar. No li sorprendrà gens ni mica que el castigui retirant-lo d’una activitat que no mereix. Us diré més: crec que ho està esperant.
—No, Daniel, no vull que el meu nebot prengui res a ningú. Es cuidarà del llibre de notes. Cediu el missal a un altre.

Amb un gest, Ermengol dona a entendre que es voldria retirar i el prior li concedeix el permís.

—El vot de silenci deu ser la forma més sacrificada de servir l’Altíssim— diu Germani de Vallclara, quan l’il·lustrador és fora.
—I la menys lluïda.
—Vós sou l’únic que li deveu sentir la veu.
—No. Es confessa assenyalant fragments de textos de la Sagrada Bíblia.
—Alguna vegada es deu comunicar per escrit, espero.
—Només en ocasions de veritable urgència. L’última frase que em va apuntar deia: “S’està calant foc a la casa d’hostes”. Us parlo de divuit anys enrere.
—Va haver-hi un incendi de proporcions?
—Destruí la meitat de l’edifici. Vaig fer reconstruir el que bonament vaig poder i vaig fer enderrocar els murs que amenaçaven d’esfondrar-se. Heu vist que l’ala dels pelegrins pobres és molt reduïda, però antany es prolongava fins a tocar gairebé la muralleta. Després de l’incendi la vaig fer esmussar i vaig retallar l’espai del calabós contigu que, gràcies a Déu, fem servir ben poc. Deixar-ho tot com abans fora una despesa gegantina que de moment no em puc permetre.
—El vostre monestir hauria de buscar algun benefactor més. Dues úniques famílies protectores potser són insuficients.
—Tant els Monsingle com els Ramilans van multiplicar les aportacions anuals a partir delmoment en què els seus fills van ingressar al priorat. Recordo que el dot del copista Icardi es destinà a l’embelliment de l’església i a un major equipament de la biblioteca i la de fra Galzeran va servir per arreglar les cel·les i la infermeria. Si avui hi ha dos llits a cada dormitori és gràcies al senyor de Monsingle.
—Al senyor de Monsingle li devia semblar molt petit, aquest priorat, per al seu fill.
—Passà un autèntic disgust, no us he d’enganyar. No s’imaginava que el seu noi seria cridat a la vocació monàstica. Tenia altres plans, i molt lloables, per a ell.
—El pretenia a la hisenda?
—No, per a la futura regència de les possessions hi ha l’hereu. Joan Fost de Monsingle volia que el seu fill segon es quedés definitivament a la cort de Pere III, lloc on, de fet, ja havia estat en algunes ocasions. Amb tota seguretat, acabats els estudis hauria pogut ser un dels metges reials, Els mestres el recomanaven, malgrat la seva joventut.

Germani de Vallclara es repenja d’esquena a la finestra i entrellaça els dits:
—Una ment més dotada que la de la majoria dels mortals. M’equivoco?
—Llegir un manuscrit una sola vegada li és suficient per recordar-lo sencer, de dalt a baix. Això també m’ho va contar el capellà de la parròquia de Sant Julià de Vilatorta, que el coneix des que era un nen. Però jo no ho he explicat ni al bisbe. Coses d’aquesta índole, segons com i segons qui les escolta... Vaja, que no semblés que tanta intel·ligència li ve del Dimoni.
—La generositat només pot emanar de Déu.
—Comparteixo la vostra opinió, però...
—Us entenc, us entenc, Daniel, i considero que les vostres paraules han estat rigorosament confidencials.
—Galzeran de Monsingle és la meva mà dreta.
—I el vostre fill espiritual predilecte —el visitador recupera el posat afable.
—No ho nego.
—Confio que el vostre Galzeran tingui una harmoniosa relació amb el meu Berenguer.
—Deo volente.
—Us l’enviaré a la tardor.

Quan se n’hagi acomiadat amb una forta encaixada i li hagi dit, sense paraules, que l’estima més que res en aquesta vida.

(Capítol I de la Primera part del llibre L'Hora quieta)