Fabià s'havia mirat els àngels de l'Anunciació per última vegada. Visió esfereïdora. Dues pedres descomunals amb forma humana se li projectaven a sobre, amb aquells ulls sense ninetes. No somreien, sotjaven fixament.

La remor de la ciutat ambre s'aturava de cop i els sons esdevenien colors. Des de la part més alta de l'Anunciació planava elegant la fi del món. Soroll d'àtoms modificant la posició. Petites fissures, esquerdes primes s'anaven dibuixant sobre les túniques de pedra. I passats uns instants, l'evidència del moviment de dues figures que fins llavors havien estat rígides.

Els àngels s'estaven aixecant.

Eternament asseguts, fins aquell moment. Les cames, endevinades sota la roba, s'estiraven, la tela allisava els relleus i es movia, flonja, amb un caient de peça cara. Tones i tones de pedra mudaven la seva configuració centenària. Ressonava el brogit dels àngels movent-se.

Fabià es duia les mans a les orelles per esmorteir el soroll dels àngels aixecar-se, un cra-crac paorós.

Els àngels, aixecats del tot, van quedar immòbils en la nova posició, equilibri perfecte amb el nucli de gravetat. Les trompetes, cara avall, assenyalant el terra. Cap tensió en els músculs, ni l'ombra d'un esforç, impertèrrits, com si sempre haguessin estat dempeus.

I Fabià, sense control, venut al pànic, endevina que faran una passa i baixaran a gran velocitat per la façana. Ho aixafaran tot: les finestres del convent, la portalada de fusta, les lloses del carrer, els semàfors, els cossos dels vianants. I la ciutat serà una runa ingent, barreja de vidre, ferro i vísceres.

(Fragment del llibre Ciutat ambre, 1995)