SETEMBRE DE L'ANY DEL SENYOR DE 1375

Amb aires de sang noble, el jove mira de dalt a baix l’humil servent que li està obrint la reixa. Encara se sent ric i intocable; vesteix cota llarga de roba bona fins als turmells, una vaporosa capa marró amb caputxa folrada d’ermini i calça sabates de cuir gruixut. Durant uns moments, es gira per contemplar el món que ja ha perdut: els boscos de la seva infància, ara tintats d’ambres, vermells i grocs; els senders per on transiten les obtuses ovelles; els cims enlairats, cau d’óssos i llops...

Com és que enyora el que un aristòcrata no ha ni de valorar? Per què hauria de trobar a faltar similars estupideses? No, no cal que s’enganyi. El que ha perdut no té forma ni olor ni pes. No és matèria, és el lliure albir.

Es pregunta si el que sent és nostàlgia o ràbia. Sigui quin sigui el sentiment, l’haurà de destruir. Qualsevol penitència li ha de semblar tova, si així purga el seu pecat terrible.

Avui estrenarà una nova vida. Un càstig. El Càstig.

Parpellejant seguit, seguit, franqueja la reixa d’accés al notable edifici. A partir d’aquest moment —ho sap de sobres—, allò del passat no s’ha de repetir. Mai, mai més.

Però té una por espessa, que no remet, encallada a la gola.

(Fragment del llibre El Càstig, 2017)