—Sempre m'ha agradat fer coses diferents. Fins ara figurava com el representant del realisme màgic, però jo amb Les bodes del diable volia fer una novel·la d'una extensió considerable, amb totes les claus de la novel·la d'aventures i d'intriga. El meu objectiu era interessar al lector sense deixar de fer una obra ben feta. M'hi he divertit molt.

—Però les novel·les de llarga distància són dures de fer i en aquesta no paren de passar-hi coses...
—He intentat mantenir el to de la primera a la darrera pàgina. He llegit totes les novel·les possibles d'aquest tipus i he trobat les claus que es repeteixen i ajuden a mantenir l'atenció, des del principi fins al final.

—És a dir?
—He buscat la documentació, he escrit la novel·la i l'he repassada, treballant un parell d'hores cada dia, sense buscar la inspiració, com si això fos la meva feina. Ara no en tinc cap altra perquè ja no treballo a l'institut.

—Si ens ho explica així, fins i tot sembla fàcil, això de fer novel·les.
—Mira, vaig començar-la a la sala de professors. He trigat un any de planificació, un any i mig de redacció i un altre any repassant-la.

— I li ha sortit un best seller ideal per a aquest Sant Jordi. No li ho dic amb segones
—És cert: la forma és de best seller, però hi ha un petit detall: és en català. Potser la tradueixo jo mateix a l'anglès, ja que n'he estat professor durant un munt d'anys. Estic segur que funcionaria perquè té les característiques pròpies del mercat nord-americà.

—Com és que n'està tan segur?
—Quan ja tenia la novel·la pràcticament acabada, vaig llegir alguns títols del Ken Follet i també L'església del mar, d'Ildefonso Falcones. Em van ajudar en alguns detalls i, sobretot, per comprovar si la cosa anava bé: si resultava una novel·la d'aquest tipus o si era altre cop un Pau Faner.

— I?
—He descobert una altra manera d'escriure que m'interessava i que funciona: amb molta acció, amb més diàlegs. No sabia del cert que ho pogués fer i resulta que ha quedat bastant bé. Sona com havia de sonar.

—Però fins i tot va tenir la temptació de publicar-la amb pseudònim.
—Perquè era evident que se la relacionaria amb la meva obra anterior que té l'etiqueta de realisme màgic, encara que jo fins i tot he fet novel·les de pirates a l'estil de Salgari. Tenia fins i tot pensat el pseudònim, Paul Hayfield, que vol dir camp de fenc, és a dir, faner. Li vaig demanar a l'agent que no revelés a l'editor de qui era la novel·la fins a l'hora de signar el contracte. Al Josep Lluch no li vam dir res. Molt al final vam fer una reunió i van decidir que era més difícil crear un nom nou que aprofitar el que ja tenia. Fins i tot el Cercle de Lectors ja havia començat la promoció amb un "Sabeu qui s’amaga rere P.K. Hayfield?"

—L'argument de Les bodes del diable lliga més amb un cognom català.
—Sí, és una novel·la d'amor i d'aventures i, de passada, descriu l'ambient medieval. Es destaca sobretot el naixement de la burgesia a Barcelona a través dels mercaders catalans que van fer l'expansió pel Mediterrani, la que va rematar Jaume I. És una novel·la molt burgesa.

—I amb molt d'amor, amb uns protagonistes heroics que defensen aquest sentiment.
—Sí, ells es volen casar per amor i això aleshores significava anar a contracorrent. Volien tenir la llibertat d'estimar.

—L'estil, però, sí que és Pau Faner.
—Es nota que és d'un autor que du un camí literari. Jo he intentat entretenir, però no he volgut deixar de fer una obra literària. La volia fàcil, però ben escrita.

—Per què?
—És important que la gent llegeixi. Si no ho fa, la llengua es perdrà. De vegades, ens hem d'adaptar a la nostra època. No podem pretendre imposar-nos. Jo ho he escrit, com sempre, amb tot l'amor i la dedicació del món, només que he aprofundit en un altre gènere.

(Ada Castells: "Un tros de conversa amb...", Avui Cultura, 21 d'abril de 2011, p. 3)