Quan vaig obrir la finestra, tot el camp s'havia vestit de blanc, les teulades de les cases, les copes dels arbres, tot estava ben blanc. El meu oncle Fonso va venir en bicicleta, i duia els camals dels calçons ben humits, i la mare li va dir que si no es mudava els calçons que es refredaria. "Hi ha bandes que n'hi ha mig metro", va dir el meu oncle, i jo sabia que es referia a la neu, que hi havia mig metro de neu. Vam pujar dalt el terrat i vam fer una bolla petitona, cosa de no res, i el meu oncle la va arrossegar per damunt la neu i la bolla creixia i creixia, fins que va ser tan grossa que la va haver d'empènyer amb tota la seva força. Llavors li va fer un cap rodó, li va posar una pastanaga a manera de nas i dos botons d'un abric vell a manera d'ulls. Li va posar també una pipa, un capell i una bufanda, i era un ninot graciosíssim.

Vaig anar a escola, i el pare Camil tirava bolles de neu al pati contra una facció d'al·lots encapçalada pel pare Crescent. Jo volia que guanyàs el pare Crescent, però el pare Camil, que duia la sotana arromangada i mostrava uns calçons grisos, tots apedaçats, era fort com una mula, i cada vegada que llançava feria fort qualcú. Vaig pensar que podien fer-se mal, perquè estaven encegats i no miraven on tiraven, però de sobte va sonar la campana i es van aturar. Van dir que eren campanades a mort, i que anunciaven la mort del pare Juan Tolrá, que anit s'havia trobat malament. Jo vaig parar molta atenció a les campanades, nang-nang, nang-nang, però res, per molta atenció que hi posava no podia entendre ni una paraula.

—Jo no ho sent, que diguin res, les campanes.

El pare Crescent em va dir que era perquè no hi posava prou amor. Si hi posava prou amor, la música també em parlaria, tal com parlaven les campanes, i hi trobaria un sentit engrescador. El pare Crescent se'n va anar amb el pare Camil i jo vaig quedar tot sol al pati, intentant posar amor al so de les campanes. De sobte se’m va acudir que n'Adelaida era l’amor de la meva vida, i que si imaginava que n'Adelaida tocava les campanes n’entendria el llenguatge. De manera que vaig imaginar que n'Adelaida venia, tota vestida de blanc, per la porta de ferro negre del pati. I quan va ser al meu costat li vaig demanar:

—Tu l'entens, la llengua de les campanes?

Ella va riure.

—No siguis beneit, les campanes no parlen, només sonen.

—El pare Crescent ha dit que si hi posava amor, parlarien.

En sentir la paraula amor n'Adelaida em va mirar d’una manera que només ella em solia mirar. Tenia llum als ulls, al blanc dels ulls, i les ninetes li parlaven. Ens vam agafar de les mans i els meus companys es rifaven de mi, perquè deien que feia com que agafar les mans de l'aire, perquè ells no podien veure n'Adelaida. Ens vam besar i llavors devíem fer el miracle de l'amor, perquè van tornar sonar les campanes i ara en vaig entendre totes les paraules.

—Nan-nang, el pare Juan Tolrá és mort.

Vaig pensar que aquell vellet era un sant i que per això la ciutat s'havia cobert amb un mantell de neu puríssima. També vaig pensar que ara m'hauria de confessar sempre amb el pare Servando i que em demanaria si havia besat la meva estimada i li hauria de dir que sí. Llavors el vaig veure, vaig veure el cap blanc del pare Juan Tolrá surant entre els núvols morats que tornaven amenaçar neu, i em va fer l'ullet, i el somriure que va seguir també tenia la virtut de parlar-me, i deia:

—Tu estima i no tenguis por de res.

No va caure més neu fins a la tarda, quan tots els escolars vam passar davant el taüt del pare Juan Tolrá. Estava ben ert, amb el nas i la barbeta més punxeguts que mai, i tenia una corona de llum per damunt el cap. L'havien vestit amb un roquet emmidonat i una casulla daurada i semblava un bisbe adormit, amb les mans molt juntes i els dits molt llargs. Vam fer una processó interminable sota la neu, però els homes que duien el fèretre no em feien cap pena, perquè el pare Juan Tolrá estava tan magre que no devia pesar gens ni mica, més aviat s'hi devien d’haver d'agafar, perquè no se’ls endugués cap amunt. Quan el van destapar per donar-li la darrera benedicció, queia una nevada intensa. El pare Camil va resar el respons, mentre el pare Crescent entonava una cosa com a cant gregorià. Llavors el pare Juan Tolrá va obrir un ull i encara tenia la pupil·la blau cel. Ho sé perquè em va mirar i em va dir:

—Tu estima, sempre estima de debò.