Que Pau Faner és un narrador nat, posseït d'una capacitat de ficció ben poc comuna en la literatura catalana moderna, ho hem sentit afirmar moltes vegades. Pero la lectura daquesta novel·la, que es presenta acreditada pel premi Sant Jordi 1975, no pot deixar de suggerir un problema: ¿n'hi ha prou amb ficció i capacitat narrativa per escriure bones novel·les? Revertint el tema, recordem un moment el sentit de la «ficció», entesa com a llibertat imaginativa, que és la manera que practica Pau Faner. La ficció ha estat temuda massa sovint al llarg dels segles que fa que la novel·la és història. I la història de la novel·la n'ha sortit ben condicionada i nafrada, d'aquesta por. La por a la ficció ha estat, sovint, la por a la veritat, a aquella veritat que no entén de tabús socials ni morals i que és capac de tracar la visió prefabricada del món en què vivim. En aquest sentit, la ficció «pura» –més enlid de les formes literàries o artístiques que la tradueixin– seria sempre trencadora i renovadora, perquè faria referència a unes estructures essencials –mítiques o subconscients– del nostre ésser individual i col·lectiu. Pau Faner sembla apuntar cap a aquesta teoria. Però cau en una trampa: creure en la «puresa» de la ficció. Perquè fins i tot la ficció ens pot venir condicionada i pot ser escapista i repressora. […]

L'obra té, bàsicament, dos elements unificadors del conjunt d'històries diverses (totes de la mateixa textura) dels membres de la família Gener-Capó-Riquelme que componen la novel·la. El primer és el personatge de Macià com a receptor-transmissor del món mític. A Macià li és negada la paternitat de la seva obra literària, paternitat que intenta recuperar. Aquest seria l'argument. Un argument que no arriba a adquirir mai l'entitat mínima que li permeti convertir-se en catalitzador dels altres materials narratius i que tampoc no arriba a tenir mai gens d'interès per ell mateix. El seu estatisme (creació= somni= dormir=passivitat) i les mancances psicològico-socials del personatge no proporcionen ni aquella versemblança mínima que l'autor persegueix.

L'altre element unificador a destacar és el fet que tots els personatges girin entorn d'un mateix nucli familiar. Normalment la novel·lística que recorre a aquest recurs, aprofita la sèrie de trets d'unitat i de diversitat que proporcionen els lligams familiars com a trampolí per tal de desplaçar l'interès novel·lístic (per via referencial, mimètica o simbòlica) a la significació extrafamiliar dels personatges. Aquí, però, el caràcter familiar de la novel·la es limita a la presència del cognom. El lligam geneològic és extern i superposat. Els personatges encarnen la seva història independentment de la resta d'històries i de la resta de personatges.

(Jordi Castellanos: "Un regne per a mi", Els Marges, núm. 9, 1977, p. 124-125)

* * *

"L'exponent més clar d'aquesta historicitat individual és Un regne per a mi de Faner, que és la història de dues famílies que componen el clan Capó-Janer-Riquelme. En el tractament narratiu hi apareixen tots els elements i recursos del real-meravellós. Els membres de la família, idealitzats, surten de la quotidianitat, adquirint una condició màgica, tant per les seves facultats com pel tractament que en fa l'autor. La novel·la és el somni d'un personatge i, dins el somni, tot hi cap, fins i tot el somni del mateix somni. En conèixer la vida del clan, coneixem l'al·lucinant vida individual dels seus membres."

(Àlex Broch: "Dues notes sobre la novel·la dels setanta. Balanç d'urgència". Cairell, (València), núm. 3, març 1980)

* * *

Les bodes del diable no és una novel·la històrica. Tot i que se situa a l'època medieval, Pau Faner ha construït bàsicament una novel·la d'aventures que segueix les regles del best-seller. I no se n'amaga. La història de Gladis París, el protagonista, és la recerca de l'amor. I en aquesta batalla personal hi implicarà una colla d'amics en un viatge incessant per la Mediterrània. Els elements històrics són el teló de fons, gairebé imperceptible en la lectura, la qual cosa demostra que l'autor ha reeixit en la seva intenció de donar protagonisme als personatges i a la trama. Així, el text no persegueix la descripció al detall del govern del rei Alfons el Franc (tot i que hi és), ni s'endinsa en els intercanvis econòmics en la Mediterrània (encara que es perceben). […]

Les bodes del diable és un viatge constant per la Mediterrània. Bugia, Tànger, Menorca, Mallorca, París, Roma, Egipte... El protagonista, amb el seu amic inseparable, Cara de Rosa –que també té problemes per consumar el seu matrimoni– naveguen amunt i avall per trobar el llibre. Pau Faner té l'habilitat de no deixar reposar l'acció en cap moment, i això té molt mèrit en un llibre de més de 700 planes! La recerca de Gladis París dura cinc anys: és empresonat, coneix magnats de les dues ribes de la Mediterrània, va a la guerra amb el rei Alfons... Tot, amb l'únic objectiu de l'amor. La recerca té moments de tots colors. Faner ha volgut evocar la primera burgesia de l'època, i els protagonistes –tot i que passen moltes penalitats– es passegen per palaus sumptuosos on s'atipen de les millors viandes (l'element gastronòmic hi té un pes específic) i tenen a la seva disposició els serveis de les millors donzelles (la narració tampoc queda curta en activitat sexual).

Els dos pilars que atorguen personalitat a la novel·la són el component fantàstic i el to. El primer és imperceptible al principi, però va prenent cos a mesura que avança –d'aquí el nom del diable en el títol– i el protagonista ha d'enfrontar-se amb poders que no són d'aquest món. El segon, insubstituïble, és l'eix medul·lar del relat. Faner s'allunya de l'èpica i el dramatisme d'aquest tipus de novel·les i utilitza el to aparentment innocu d'una faula per aconseguir una paleta de colors amable, divertida i popular. Ho aconsegueix: amb un relat en primera persona per part del protagonista, que narra les seves aventures a un tercer, el notari Gràcia Santa Anna; amb diàlegs curts, directes, i un llenguatge viu i planer, obviant descripcions innecessàries; i amb personatges com el pare de Gladis, Joan París, un home entranyable que sempre s'expressa amb refranys.

Faner, que ha guanyat els principals premis de les lletres catalanes, s'ha allunyat totalment de l'etiqueta del realisme màgic de les seves obres anteriors, tant, que fins i tot va enviar el text a l'editorial amb pseudònim. El seu objectiu és que el lector trobi prou interès per llegir fins al final. Val la pena.

(Raül Maigí: "La prova de l'Amor", Avui Cultura, 28 d'abril de 2011, p. 14)