Carles Fages de Climent
1902-1968
Poesia
castell de Vilajuïga,
un cavall i una cançó
que el vent i la terra lliga!
Diu que és filla de l'incest
de Magaulí i la germana,
nit d'escaig de l'any bixest,
bramul de la tramuntana.
Només l'han vista algun cop
els trabucaires estrenus;
quan travessa el pla a galop,
els clergues diuen que és Venus.
Del molí de l'Arbre Sec
als trullols de Peralada,
retruny al pas del seu brec
i s'escolta la tonada:
"Per no haver sabut un dia
que el pa amb nous era millor,
vaig perdre la senyoria
del castell de Quermançó."
De Bellcaire a Requesens,
des de Roses a Navata,
els molins li paguen cens,
tots els rius li duen plata.
La tenora arrenqui el plor,
a cada costat un tible.
Quan passa per Quermançó,
el vent es torna irascible.
La comtessa de Molins
les tramuntanes empaita
amb seguici d'assassins.
L'Orlina toca la gaita.
Tremoli el dubte d'un vers,
arpegis, laments i fugues.
Interludi de collverds
i adagi de fredelugues.
Posa brida a belfegor,
calça l'esperó de plata;
la segueixen per amor
set bandits a salt de mata.
la comtessa sap camins,
coneix els guals de la Muga
i cull a Pont de Molins
clavells i matafaluga.
L'amor d'home no li plau,
que l'amor no li plau gaire.
Només fora el comte Arnau
cavaller adust pel seu aire.
"Per no haver sabut un dia
que el pa amb nous era millor,
vaig perdre la senyoria
del castell de Quermançó"
L'esgarrinxa el parallamp
i els cabells al vent s'ondula.
Els abellots de l'eixam,
morts, semblen grans de cugula.
I giravolta el motiu
amb l'ala lleu de la frase.
Tot és fum, brasa i caliu:
ja no vol convent ni casa.
¿De quina color té l'ull?
¿Per quina amor es trastoca?
Alenada de cerfull,
ull de menta i pit de roca.
I els dies que no fa vent
–que, per atzar, no són gaires–
es tramunta al firmament
com un estel de set caires.
¿Qui sap on va i el que vol?
Però el seu nom és Teresa.
El vent esquinça el llençol
com una fogaina estesa.
(El cavaller Parsifal,
que amb veu de baix diu la coda,
passa amb el místic Graal
devers Sant Pere de Roda).
Visita el parent dispers
de Darnius a l'Armentera,
dues cosines a Llers,
l'oncle a Palau-saverdera.
Un bes per una cançó;
té a cada mas un baladre,
i a cada poble un baró,
i a cada castell un lladre.
¿Diu que ha fugit d'un convent?
Els clergues saben que és bruixa;
la revolada del vent
la faldilla li afluixa.
Els lladres de Quermançó
per llur dama fan la capta.
Ella se n'omple el sarró;
no sap ningú on va el dissabte.
Però vénen de Culips,
on Odisseus tingué espluga,
lamentables esgarips
de la nimfa malastruga.
El castell li fou petit,
la plana li fou estreta;
cap anell no duia al dit
perquè hi volia un cometa.
¿Quin pelatge té el cavall
d'elèctrica carnadura?
Amb el pinzell d'un buscall
li retoca la pintura.
Va saltant de bella nit,
de puig en puig, la muntanya,
bo i repassant el circuit
de la barrera d'Espanya.
Amb les ales del mussol
mou els molins de la lluna
rics d'alfàbrega i fajol,
calamarsa que s'engruna.
De Griselda du cinyell
i la trena de Nausica;
una esquerda de castell
i un amor que no s'explica.
I quan ha fet el seu torn
centrant la circumferència
al Far, llisca enmig del born
i seu a la presidència.
La comtessa de Molins
diuen que és una gran dama:
té una espluga de robins
i un cavall, sepulcre i flama.
Sigui folla, o si no ho és,
ningú no en sap l'oradura.
Un reialme per un bes,
amb el llavi a la ventura.
Un llindar que perd l'encaix
d'una torre, i per l'esquerda,
la cua del llangardaix
mou una maragda verda.
I la gent, esfereïda,
escolta al vent la cançó
de la cabra sebollida
que bela enterrada en vida
al castell de Quermançó.
(Del llibre Les bruixes de Llers. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 93-98)
* * *
L'anhel que el puny, ¿si el deia a la Codonya?
Però la bruixa és morta ja fa temps:
del seu casal en resta un munt de fems.
Aixeca els ulls i albira una cigonya
dins un parrac de núvols que escataina.
Costes amunt, per esmolar el delit
a contravent, s'aboca al gran ampit
i es sent el pas lleuger com una daina.
Anant-hi, lluca en cada cep que brosta
una esperança de raïm novell
prometedora de vi saure o güell
oriflamat dels cirrus de la posta.
Camí de Llers, terra de folls i bruixes,
sota els sarments nuosos, grocs i prims,
veu irisar la porpra dels gotims,
perles d'albada i lligabosc de ruixes.
Els tords responen el botet, i el mascle
coll-roig darrere del collverd acut
i el falcó gris salta veloç i astut
enderiat delint la perdiu rascla.
I en ser el dimecres, porxo de Quaresma,
amb manllevat bastó, bombí i jaqué,
beu, fa el tarlà, i a penes no es sosté:
dins un taüt l'han passejat sense esma.
Pel sabater tot l'any és carnestoltes!
Ha sentit dir que els morts tenen l'ull cluc
però a l'orella encara els nia el cuc,
i és per això que els resen les absoltes.
Sempre encerclat d'una inaudible orquestra,
per Santa Creu sembla el senyor galant
perquè a cada ull hi porta un diamant.
L'Home dels Nassos és per Sant Silvestre.
Té el gust solemne de les cerimònies:
un temps va dur la vara d'agutzil.
Trompetejava amb graciós estil.
(Fou, als tretze anys, corneta a les colònies.)
I ara és, en somnis, tell d'orba façana
del cascavell de mil pardals curull
i juga amb ells i plora i els acull
amb gest sonor, com una greu campana.
Té un cor de nois, arreu, que el precedia
–eixam ardit d'alegres picarols–.
Si el vent es para, el sabater, ell tan sols,
sap escoltar la gerda melodia.
Tan pobre fou, que carn ni peix no tasta.
El vi és substància. El pa obligat pretext.
L'astrologia, el blau llibre de text
on els estels broden l'eterna embasta.
Tan ric va ser, que no volia almoina,
accepta el coure i fa d'argent refús
i aquella canya d'or és com el fus
que va trenant la seva vida en doina.
Canya subtil que senyes la ventada,
ceptre reial, diapasó del vent
que al Canigó reculls els brins d'argent
de la muntanya fresca i regalada.
L'Empordà clou per ell mesura i límit:
prudent, loquaç i cerimoniós,
cada masia li fa el cens d'un mos;
però, allunyant-se d'Ordis, devé tímid.
Corneta d'àngels, flor de les balades,
espantagrues, príncep indigent,
ídol nostrat, bigoti de serpent,
gai fetiller de bruixes i de fades.
Entorn del Far cenyeix l'estranya glòria,
peu de compàs, mesura del destí.
Tenia arreu pagat un got de vi.
Beat aquell qui al món té una cabòria.
Doncs, baldament la terra ací és planera
perquè ningú se'n faci un pedestal,
veurem sorgir, potent, al Garrigal
la canya nua, pal sense bandera.
I si el matí neix emboirat de bruixes
i el món cansat pren un aspecte ombriu
sembla un desmai de porpra el tamariu
i l'esparcet un somni de maduixes.
Canya d'argent com el bastó de grèvol
que en l'alta Albera es tallen els pastors;
canya de sucre, esplet de temps millors,
ceptre de naips amb faç de rei benèvol!
[...]
Al Garrigal la meuca i el gitano
i al passeig Nou el senyoriu dispers
sota la triple nau dels arbres verds
senten el plor estantís d'un ronc piano.
Dies llunyans del Poll i de la Puça!
El sabater, espontani demagog,
entretenia l'enze i el badoc
movent la canya que la set esmussa.
Ve del castell la queixa del presidi;
té un gest polit,més aviat francès,
la Rambla -arreu cenyida de cafès-
on no hi ha enuig ni dol que no s'oblidi."
(Del llibre Balada del sabater d'Ordis. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 26-31)
* * *
Olivera
No vull, per viure, els fums d'opi
que m'ofrena la ciutat,
sinó l'aspra voluptat
d'un vi bru de celler propi.
Sabré, quan la mort s'apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!
La vida no em fou baldera:
he dit himnes als fonolls
i he libat als alcofolls
de N'Orfeu i Taballera.
Vull morir com l'olivera
encerclada de rebrolls.
Instant
Fineix el grill
de dir el seu lai.
El matí gai
sembla un espill.
Fugaç esglai
d'un lleu perill.
¡Oh bes senzill
com un hai-kai!
Sedent de rou
el llavi es clou,
pinça i maduixa.
I un sol de mel
el pàl·lid vel
de l'alba arruixa.
(Del llibre Primer llibre de sonets. Olot: Aubert Edicions, 1979)
* * *
El meu epigramatari
farà somriure a tothom
excepte al destinatari.
La meva vida no és bruta;
tampoc dic que sigui neta:
per no casar-me amb la puta
ho faig amb la Ramoneta.
No et faci por la vellesa:
procura estimar el record
d'un bes, contra l'escomesa
taciturna de la mort!
RETRAT A LLAPIS DE JOSEP PLA
És tan obert l'Empordà,
ample, esbatanat i llis,
que l'home que escriu més pla
ha pres el nom del país.
Tots els calós d'aquesta terra
camelen en Salvador Dalí
i a la Gala, que és la seva busní.
Si no saps el què i el com, i no
capeixes l'art de Picasso?
Fes com el que juga al dòmino
i, si no té joc, diu: –Passo.
Sol tenir més d'una amiga
el regidor de la Lliga.
El cant de "La Marsellesa"
en boca de Charles de Gaulle
és com una bollavesa
engolida pel Rei Sol.
Mireu si en sé d'anar amb moto:
d'Espanya sóc campió,
però a Girona me la foto
i haig de tornar amb avió.
Hi ha marit que si l'enganyes
no es conforma de dur banyes:
en afers d'amor és carca
com Calderón de la Barca.
El paraigua sembla obert,
un negre bolet de roba
que el dia que plou es troba
i amb un raig de sol es perd.
(Del llibre Epigrames. Olot: Aubert Edicions, 2002)