Així, doncs, l'obra de Carles Fages ha de ser considerada, com ell mateix deia, com un epígon del noucentisme i la figura d'Eugeni d'Ors com la figura per ell més admirada del món intel·lectual del seu temps. Com a bon empordanès, a aquest home, no li costà pas gaire d'exposar els seus gustos i els seus sentiments. Per a ell, la personalitat de Xènius era la primera del país en el terreny general de la cultura -ben entès. Ors havia escrit aquesta frase: "Catalunya ha deixat de ser una elegia i s'ha convertit en un sistema de treball total del país", per a un home com Fages, jove, ple de vitalitat i de vigor físic. (He citat la frase de memòria perquè no tinc el text a mà, però el seu esperit és aquest.) Aquesta frase, en tot cas, fou la que els noucentistes desplegaren i la que tingueren constantment en el seu pensament. Aquest fou el cas del nostre poeta concretament. Tot el que fou elegia l'engavanyà sempre. La literatura del ploriqueig no l'interessà mai. Per altra part, Xènius era un dandi –sobretot abans d'entrar en la volumetria física personal– i Fages també. Què es podia demanar més? El noucentisme li emplenà tots els sentits.

En un moment determinat, Fages arribà a aquesta innocent i admirable conclusió: per la cultura general, el primer, indiscutiblement, és Xènius; per la poesia, és Josep Carner. Ara, no els considerà pas iguals. L'acostament a Carner fou principalment l'obra de la colla intel·lectual de Barcelona que tractà. Quan parlava de Carner afirmava que era un gran poeta, però que ocupava un lloc, en la jerarquia, secundari. En principi l'afirmació fa estrany, si es té en compte, sobretot, que el qui la feia era poeta. Però les coses anaven així. Més que Carner, poeta certament molt important, qui admirà Fages fou Bofill i Mates (Guerau de Liost). És segur que el considerava, sense discussió, el primer, i el seu primer llibre, com l'essència poètica del noucentisme.

(Josep Pla: "Carles Fages de Climent. L'epigramista, el poeta, l'home. Una vaga aproximació", dins Obra Completa. Barcelona: Destino, vol. 38, 1980, p. 366-367)

* * *

Sobre la poesia, i més concretament sobre la seva poesia, l'any 1967, en una entrevista a Ràdio Popular de Figueres, publicada posteriorment al número 21 de 1988 d'Empordà Federal, en facilita la clau interpretativa: "Crec que, en definiiva, com deia el Mestre (Eugeni d'Ors), hi ha les formes que pesen i les formes que volen. Crec que, per ser un bon poeta clàssic, s'ha de llegir els romàntics. I per ser un bon poeta romàntic, s'ha de llegir els clàssics." Aquest acoblament entre cànon i efusió sintetitza l'ampli espectre referencial que plana sobre la poètica fagesiana, una poètica que recolza en quatre pilastres: Horaci (el cànon), Ovidi (l'efusió, particularment l'amorosa), la poesia popular, de referència miticohistòrica, i la tradició formalista (de Ronsard fins al Modernisme preciosista d'arrel parnassiana, que a Catalunya és representat per Jeroni Zanné i Vicenç Solé de Sojo, aquest darrer especialment amic de Fages de Climent).

Davant de l'"entusiasme" o "furor diví" que Plató, a Íon, planteja com a pedra de toc de la creació poètica supeditada al servei de la idea, l'autor de l'Epístola ad Pisones, advocava per la conjunció de l'ingenium, o força creadora, amb l'ars, o conjunt de tècniques i coneixements que es poden aprendre. En definitiva, un procés creador conscient i reflexiu que sotmeti l'obra a llargs períodes de maduració. I val a dir que aquesta és la norma que segueix Fages en la seva tasca de poeta. Només així pot explicar-se la reelaboració de deteminats poemes que apareixen amb quatre i més variants successives.

(Joan Ferrerós-Jordi Pla: "L'obra, pas a pas", dins Fages de Climent. Primera antologia. Figueres: Brau, 2002, p. 32)

* * *

La junció del mite grec amb el de la tradició catalana es fa també palesa al llarg de Somni de Cap de Creus, on es reviu la confluència de la cultura hel·lènica i llatina amb la judeocristiana en el canvi d'era. Els mateixos topònims indicarien, segons l'autor, aquesta doble filiació cultural. El cant trenta-set, Diàleg entre el màrtir sant Sebastià i el déu Pan, mostra els punts de partida per arribar a un difícil sincretisme entre el sentit del gaudi i el del sofriment (tan car als decadentistes i prerafaelites finiseculars), la universitat i la individualitat, l'hedonisme i l'ascesi. Només en la poesia feta cançó serà possible l'encontre, car hi convergiran el ritme de la sardana, inventat per Pan, i la rima del vent.

"alè de Déu, que amb la rima,
del seu buf omnipresent

atempera el nostre clima
que aclara (sic) el cor i la ment."

La identificació d'aquests elements ritme i rima (o cadència) amb un origen diví es remunta a l'eclosió de la poesia en la història de la creació artística, però sobretot indica, com hem vist, la funció sagrada, demiúrgica, que Fages li atribueix en tant que transsubstanciació de la realitat immediata i com a penyora d'immortalitat.

(Jordi Pla: "Sobre l'aportació poètica de Fages de Climent", Revista de Girona (Girona), núm. 211, 2002)

* * *

Balada del sabater d'Ordis. Aquesta obra, la millor segons els estudiosos, està basada en un personatge real, que havia perdut el seny i dirigia les cobles amb una canya. Aquest llibre guanyà el premi de poesia catalana Ciutat de Barcelona l'any 1953. L'il·lustrà també Dalí i el prologà Eugeni d'Ors. El 1970 en sortia la 3ª edició.

És un llarg poema, tot ell construït amb el mateix estrofisme, quartets creuats formats de decasíl·labs perfectes i un quintet al final de cada cant. Els ritmes i les rimes són cisellats amb gran virtuosisme, gairebé preciosista. Consta de quatre cants i un epitafi, i cal afegir-hi un epíleg de Salvador Dalí. Els cants duen els títols: Els camins, La Passió, La mort i Elegia , aquest darrer, per mi el més bell.

La narració podem dir que és gairebé un pretext per enaltir el paisatge de l'Empordà, els seus vents –la tramuntana–, les esglésies romàniques, la catedral de Castelló, amb una incursió a la Selva, però tanmateix hi ha una certa identificació simbòlica entre el sabater i el poeta, que es dreça contra "els Fariseus d'un fals sentit comú". El poema s'enriqueix amb elements de tradició popular, de la litúrgia cristiana i de la mitologia clàssica –i aquests darrers són els que avui ens sol·liciten amb un cert detall."

(Maria Àngels Anglada: "Carles Fages de Climent i el mite grec", Avui (Barcelona), 27 de març de 2003)