Nota de l'autora

Parla de la capacitat de resiliència femenina davant les situacions difícils i de la possibilitat de superar les pèrdues amb el desig de viure. Parla també de la recerca de sentit a la vida.

El present i el passat es van entrellaçant, seguint la vida de dues dones d’èpoques molt distants que passen per una experiència similar. La protagonista del present, la Mínia, s’imagina una dona del passat, Ekinar, i això li permet processar el propi dolor, prendre distància i fer catarsi.

Aquesta obra tanca un cicle de novel.les dedicades als elements de la natura: aire, aigua, foc i terra.  A Ànima de tramuntana l’element terra està representat per l’herència dels ancestres i l’arrelament a la terra, compatibles amb la capacitat de transformació que ens demana la vida.

M’interessava parlar dels nostres ancestres, els ibers del nord, que pertanyen a la primera civilització que coneixem com a tal –en el sentit que tenien ja una organització político-territorial clara i una escriptura. Els ibers indiketes m’eren més próxims, per la meva vinculació –també d’arrel familiar– a l’Empordà. De tota manera, alguns episodis de la novel.la transcorren per altres territoris, en rutes iberes fins al Matarranya, que he fet personalment.

Pel que fa a la part històrica, al principi, quan vaig iniciar el treball de recerca, uns quants arqueòlegs, entre ells el conservador del MAC d’Empúries Joaquim Tremoleda, em van advertir de les dificultats que tindria per recrear el món dels ibers indiketes. L’arqueòleg Joan Santacana, responsable de la recreació de la ciutadella ibèrica de Calafell em va dir: no t’emboliquis amb aquesta novel.la, perquè és molt difícil.  Tenia raó, però és evident que no li vaig fer cas. Reconec tanmateix que, després d’haver buscat tota la informació i fet el treball de camp, em vaig adonar la complexitat del tema. Com que els mateixos historiadors no concideixen a l’hora de datar segons quins esdeveniments (per exemple, en quin moment els pobladors d’Indika van abandonar la ciutat ibèrica), vaig decidir que fos la mateixa protagonista de la història la que imaginés i recreés hipotèticament la vida d’una dona ibera al segle III aC.  

Tot i això, soc fidel a la documentació existent sobre la manera de viure, el comerç, l’agricultura, els costums i creences que es coneixen sobre aquesta civilització.

Ha estat un repte dibuixar el paisatge de l’Empordà antic i intentar posar noms ibers a la geografia del país, ja que els autors grecollatins no coincideixen a l’hora d’anomenar els llocs. Quan ha calgut buscar un topònim incert, he recorregut a l’Onomasticon de Joan Coromines, un dels filòlegs més fiables. També he investigat sobre el panteó ibèric i les influències hel-lèniques en la cultura indiketa. El món de les remeieres i de les sacerdotesses i els rituals de pas que celebraven els guerrers i les dones.

Finalment, rebre el premi Prudenci Bertrana representa un reconeixement important que em ratifica en la voluntat d’escriure i de viure.