Amb Rere els murs, Núria Esponellà (Celrà, 1959) aconsegueix la doble fita de fer una reconstrucció històrica amb el màxim rigor i, alhora, atrapar el lector amb les històries de personatges plens de passió i emoció.

–Per què ens agrada tant la novel·la històrica?
–És una constant en la literatura catalana, no és pas cap moda. No crec que siguem una societat nostàlgica, però ens agrada conèixer el nostre passat.

–La seva novel·la, Rere els murs ens trasllada al segle XII i al monestir de Sant Pere de Rodes. Per què aquesta tria?
–Sant Pere de Rodes és una imatge potent de la meva infantesa, quan el meu pare va portar-me a visitar les ruïnes. Al llibre intento explicar la vida al monestir i la seva zona d'influència al segle XII, una època intensa en la vida de Catalunya.

–Moltes de les històries que explica al llibre, però, són vàlides també aquí i ara.
–Vaig començar a desenvolupar la idea de la novel·la al voltant d'un personatge –que finalment va esdevenir secundari– que abandona la lluita pel poder i es perdona a si mateix i perdona el món. Això, i l'amor, l'amistat o l'espiritualitat, són temes vàlids en totes les èpoques.

–Vol dir que són valors vigents avui en dia?
–Crec que sí, a pesar de tot. El que passa és que estem envoltats d'una intoxicació informativa, i també emotiva. Hem deixat de cercar el sentit de la vida.

–En té, de sentit, la vida?
–Potser no en té, però n'hi hem de donar nosaltres. Hem de fer una pausa i mirar-nos endins, anar a l'essència. El problema que tenim és l'antropocentrisme. Com a país tenim el mateix. Les esquerres independentistes arriben al poder i s'obliden de tot. Per això sorgeixen les consultes populars, com a resultat d'una sensació col·lectiva d'impotència. Però repeteixo, si mirem endins, hi trobarem els mateixos valors que al segle XII.

–Una novel·la històrica no és un llibre d'història. Ha intentat ser-hi fidel, però?
–Molt pocs dels personatges principals i secundaris de la novel·la són inventats. He intentat ser fidel a la història del monestir i de la societat del segle XII. No va ser fàcil, però. Van ser tres anys de feina, de documentació i d'escriure. Vaig trobar la dificultat afegida que l'arxiu del monestir es va cremar durant la guerra del Francès. Vaig haver de recórrer a documentació de referència, a Montserrat, al bisbat de Girona, als arxius municipals.

–Finalment, va escriure una novel·la. Fa falta tant de rigor històric?
–Jo he volgut escriure una història ben documentada, que traslladés el lector a aquella època. Hi he posat l'ànima durant tres anys. He dormit al monestir, he empaitat arquitectes per entendre com s'ho feien per construir a dalt de la muntanya, vaig passar-me un mes acompanyant un mestre escultor a la seva feina, per absorbir l'esperit de la seva feina. Vaig descobrir que aquella muntanya té una força tel·lúrica important, que ha estat un centre de pelegrinatge des de temps prehistòrics.

–Aleshores, la feina prèvia és tan o més important que l'escriptura mateixa, oi?
–Exacte. I també és important un ordre, una disciplina. Has de tenir molt clar tot plegat abans de posar-t'hi, perquè si descobreixes una errada històrica quan vas molt avançada, pot ser que hagis de revisar i corregir moltes i moltes pàgines. Per això, primer vaig estar-me dos anys fent la feina de documentació, preparant esquemes i quadres, per tal de tenir-ho tot ben clar a l'hora d'asseure'm a escriure. Un cop fet això, vaig estar-me un any escrivint intensament, cada dia. A partir de la segona part, vaig adonar-me que havia agafat velocitat. I vaig sentir que havia connectat amb aquelles novel·les d'aventures que llegia de petita, amb Dumas, amb Verne.

–La va seduir la vida monàstica?
–No. Vaig documentar-me molt també pel que fa a la vida als monestirs. Vaig llegir la regla de sant Benet. No trobo el sentit de la normativa i el dogma, però sí de l'essència, l'espiritualitat, el silenci, la pau interior. Tanmateix, els monestirs del segle XII eren quelcom diferent, eren veritables centres de poder, en constant pugna amb els nobles i senyors. També hem de tenir en compte que al segle XII encara s'admetia que els clergues tinguessin dona i fills, es tolerava. Va ser a partir d'aleshores que va començar la repressió.

–La novel·la va guanyar el premi Nèstor Luján, va per la tercera edició, s'ha traduït al castellà... No ha deixat el llistó massa alt per a la propera?
–Ni m'ho plantejo, això. Per a mi, escriure és un repte personal, i ara estic gaudint del resultat d'un gran esforç. Demà?, ja ho veurem. Tinc clar que pot ser que el proper llibre –si n'hi ha– no interessi a ningú, però jo no em plantejo fer de l'escriptura un mitjà de vida. Crec que qui es posa com a objectiu viure de l'escriptura, ni viu ni escriu.

–Ara em dirà que l'èxit no té cap importància?
–Què és l'èxit? Arribar al cim? Doncs si et quedes al cim de l'Everest, et faràs mal, has de baixar de seguida. La gràcia està en el camí, és el que de veritat et dóna satisfacció, tant de pujada com de baixada.

(Germà Capdevila: "Ja no cerquem el sentit de la vida", El Punt/Avui. Especial St. Jordi, 23 d'abril de 2010, p. 12)