Joaquim Espinós Felipe va nàixer a Benilloba (el Comtat) el 1962. Als 14 anys es traslladà a viure a Alacant, on actualment resideix. Entre aquests dos espais ha transitat preferentment la seua existència i la seua literatura —quan no ha deixat córrer la imaginació, és clar. Es llicencià en Filologia Catalana el 1986 i treballà durant molts anys en l'ensenyament secundari. El 1996 es doctorà per la Universitat d'Alacant, de la qual és professor titular del Departament de Filologia Catalana des de l'any 2000. El seu àmbit d'estudi és la literatura catalana contemporània, amb especial predilecció per la postguerra, l'exili i l'actual. Ha publicat nombrosos articles en diferents revistes —L'Espill, Caplletra o Catalan Review– o en volums recopilatoris, així com els llibres La poètica de l'imaginari (1999) i La imaginació compromesa. L'obra d'Agustí Bartra (1999). Ha treballat també la didàctica de la literatura amb un enfocament de taller literari en el volum Literatura creativa (2000). Col·labora habitualment com a crític literari en diverses publicacions, com el diari Información d'Alacant o la revista Caràcters.

Per a ell, l'estudi de la literatura sempre ha anat unit a la creació literària, que practica des de ben menut. Provatures infantils a banda, començà conreant el gènere poètic. Guanyà alguns premis i publicà els seus poemes a diverses revistes i antologies —La Rella (1985), Escrito en Alicante. Muestra de poesía joven (1987), Llampec d'espurnes (1991), A Alacant. Els dimarts poètics de La Naia (1992)—. La seua poesia es mou entre l'intimisme, el desfici existencial i l'experimentació. Posteriorment es decantà cap a la narrativa i l'assaig. Pel que fa a la primera, rebé un precoç reconeixement amb el premi Enric Valor de 1989 de narrativa juvenil per a La devastació violeta (1990), obra de fantasia èpica a la manera de Tolkien. Aquest premi l'esperonà a seguir escrivint i el 1995 publicà Ombres en el riu. Es tracta d'una narració de to poètic ambientada al seu poble durant la guerra civil, que naix de les històries que li contava sa mare. Després d'uns anys sense publicar literatura de creació, motivats per la dedicació que el doctorat i la tasca universitària exigien, reaparegué amb el premi Empar de Lanuza de literatura infantil de 2001 per a Joan de l'Iris i el rossinyol (2002). Es tracta d'una narració de caire fantàstic, que recrea els seus records infantils al poble. La seua darrera obra publicada és El cervell de la serp (2007), una novel·la policíaca ambientada a Alacant que guanyà el premi Antoni Bru d'Elx el 2006. En l'actualitat treballa en diferents projectes creatius que espera que donen els seus fruits.

Pel que fa a l'assaig, ha merescut el premi Josep Vallverdú d'assaig de 2008 per Història d'un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana (2009). Ben cert que no és aquesta la seua primera incursió en el gènere, en tant que la frontera entre els estudis acadèmics i la prosa d'idees resulta molt difusa, i més encara quan amb el pas dels anys s'adquireix una voluntat d'estil i uns coneixements que permeten transitar de manera més personal i lleugera pels camins de la literatura. O de la vida, que tant hi fa.