Això era i no era un xiquet que li deien Joan, però com que li agradava amb deliri jugar amb el reflex de l'arc iris a l'aigua dels tolls, tot el món li deia Joan de l'iris. Era de mirada viva, i tenia l'expressió de qui va per la vida com els ocells per l'aire. Coneixia el piulet de les oronetes quan s'alcen de bon matí i, encara badallant, trauen el cap del niu, l'olor intensa dels ametllers en flor, i el diàleg del riu amb els ocells, els peixos, les pedres i les granotes.

Aquell dia se sentia realment feliç. Estava tan content perquè la nit anterior havia escoltat, per primera volta en aquell any, el cant d'un rossinyol. Els rossinyols! Mentre esmorzava, recordà la primera volta, feia anys, que n'havia escoltat un. Es va passar la nit en vetlla per por de perdre's una sola de les notes que esquitxaven el silenci de la nit! A partir d'aquell dia, preguntant els seus amics i gent major, s'assabentà de tots els detalls de la vida de tan prodigiós ocell. Durant la tardor i l'hivern no se'ls sent, però en arribar la primavera omplen la nit amb les seves delicioses cançons. El que més fascinava a Joan de l'iris era la raó per la qual, segons li havia dit el seu avi, cantaven els rossinyol. Resulta que el pare rossinyol, quan és temps de cria -en primavera i estiu-, mentre la mareta roman al niu covant els ous, se'n va a un arbre no massa allunyat i comença a cantar. La mareta li contesta breument, i aleshores el rossinyol mascle canvia de lloc i torna a cantar, i així durant molt de temps. D'aquesta manera aconsegueixen despistar les aus rapaces, que se'ls voldrien menjar, i mantenen els ous i més tard les cries, lliures de qualsevol perill.

Després d'esmorzar, Joan de l'iris marxà al riu amb els seus amics. Mentre tots jugaven sorollosament en l'aigua, ell s'estirà al sol, tot pensant en el que faria quan fóra de nit. En ser l'hora, tornà a casa a dinar, i dedicà la vesprada a planejar, una i mil voltes, el que a ell li semblava la més gran de les aventures. Havia decidit que aquella nit intentaria, per primer cop en la seva vida, veure de prop un niu de rossinyol.

Quan per fi es va fer fosc, baixà al riu i va seure davall un xop. Els seus amics no el van fer esperar massa; aviat una màgica melodia creuà la nit. Joan de l'iris va quedar-se totalment immòbil, amb la mirada fixa en el cel, tan ple d'estrelles que no en cabien més, mirant de saber d'on provenia el cant. Immediatament una altra melodia va respondre, no massa lluny, a la primera. "És el pare", va pensar Joan de l'iris, que ja havia aprés a distingir-los. Sense gosar ni respirar, va esperar la resposta de la femella. Quan aquesta es va produir, es va dirigir ràpidament cap al lloc d'on aproximadament, li havia semblat que provenia. El pare tornà a contestar des d'un lloc diferent, i després de quatre o cinc diàlegs més, Joan de l'iris es trobava ja davall del xop on ell creia que estaria el niu. Va començar a enfilar-se pel seu tronc. La claredat llunar facilitava l'ascensió. Quan ja era a meitat de camí, es va trencar la rama on tenia posats els peus i va caure a terra. Catapoum! Quin bac!

Sort que havia caigut sobre un munt d'herba, si no, s'haguera fet mal de veritat! Així i tot, no va poder lliurar-se d'uns bons arraps, unes blavures i una bona ferida al palmell de la mà. La mareta rossinyol, espantada pel soroll, va cantar amb força, i el pare, tement per la seva família, va cantar encara més fort.

Se'n va tornar a casa coent. Potser el que més mal li feia no eren els colps ni les feridetes, sinó que no havia pogut veure el niu. Sense ganes de sopar ni de res, es va gitar prompte. Quan al dia següent, es va alçar, ja amb més bona cara, els arraps i blavures a penes si els notava, l'únic que li feia mal era la ferida de la mà, que li bategava com si estiguera viva.

Va passar el temps, i encara que la ferida es va curar, notava per dins una picor molt estranya. Era com si un pardalet volguera eixir de l'ou. Un matí, de sobte, després d'una nit en què havia sentit en la mà un formigueig més fort del normal, va veure que, on abans hi havia una ferida, ara li havia nascut el cap d'un pardalet. Joan de l'iris s'ho mirava i no s'ho creia. On s'havia vist res igual?

Els seus pares, en adonar-se del que havia passat, el dugueren al metge. El bon home, després d'examinar molt seriosament el cas, va diagnosticar: "El vostre fill pateix un cas evident de 'pardalitis aguda'. No cal patir. No és res. Senzillament, quan l'animalet ho demane, doneu-li canyamons i aigua sense gas".

Joan, com podeu imaginar, estava molt content amb el seu nou amic. Parlaven, jugaven a amagar-se, a les cartes, als escacs... Mai no s'avorria! Només hi havia una cosa que el preocupava: Quina classe de pardal seria? Sempre que li ho preguntava, l'ocelliu es feia el distret, tot engolint, com qui no vol la cosa, un grapat de canyamons.

A tot açò, anava apropant-se l'estiu. Una nit, com tots els anys, va escoltar el primer cant dels rossinyols. De sobte, el seu amiguet esclatà a cantar. Ara no hi havia cap dubte: Era un rossinyol, el seu pardalet favorit! Això omplí Joan de l'iris d'alegria. L'únic inconvenient era que des d'aqueix dia Joan es va passar totes les nits de l'estiu sense dormir a penes, per culpa de tindre un mà tan cantora.

El que Joan no va saber mai, és per què li havia nascut un pardalet al palmell de la mà. Si el trobeu algun dia jugant amb deliri amb el reflex de l'arc iris per tots els tolls del món, digueu-li que el que va passar és que una melodia de rossinyol se li va clavar dintre la ferida, i que, poquet a poquet, va créixer, covada pel seu amor als ocells, fins que va traure el cap el rossinyol.

(Del llibre Fins que va traure el cap el rossinyol, 1990)

* * *

Pels frondosos boscos que omplien les Muntanyes de la Verda Tramuntana campaven incomptables bestioles que constituïen la principal font de subsistència dels seus habitants, els mopkis. Coneixedors també de les arts agrícoles, eren de constitució poderosa, forjada al llarg d'anys i anys de lluita amb la naturalesa. Les seues faccions, esmolades, s'amagaven en alguns d'ells davall una atapeïda barba, i en tots, sota uns llargs cabells. Les dones, però, duien els cabells curts, i en elles ressaltava més clarament la bellesa del seu rostre. Protegien el seu cos del fred amb les pells dels animals que caçaven, i quan el temps els era més benigne, es cobrien amb lleugeres túniques de fil. Tot i ser experts en l'ús de les armes, eren gent de pau, i sols utilitzaven la seua força si els provocaven. Amants de l'esforç físic, les competicions i les juguesques, organitzaven sovint caceres, curses, lluites i moltes altres formes d'exercici. Vivien agrupats en poblats, dintre d'una mena de cabanyes de fusta, on passaven les llargues nits de l'hivern escoltant dels llavis dels més vells llegendes de l'antigor i cantant fins que la son els abatia.

Els seus veïns, els batzevars, poblaven la Plana de l'Espill, dita així perquè al seu centre hi havia un llac que, en determinades èpoques de l'any, tot seguint un enigmàtic i canviant cicle, cristal·litzava formant un enorme mirall que materialitzava tot allò que s'hi reflectia, sempre que algú d'ells ho desitgés. Així doncs, les necessitats materials no els enquimeraven gens: quan els era menester alguna cosa i intuïen que el moment de la cristal·lització s'apropava, enviaven els seus mercaders vers altres terres, on bescanviaven fragments del mirall màgic, molt preuats com a talismans, per queviures i pells d'animals. Després els col·locaven sobre l'espill, que el reproduïa tantes voltes com volgueren. Disposaven, doncs, de molt de temps lliure, que ocupaven jugant, llegint, i, sobretot, somiant. Aleshores, els seus ulls es tornaven transparents i reflectien les imatges dels seus somnis. També hi havia una altra qualitat que els singularitzava: la seua cara canviava de color segons el seu estat d’ànim, i de vegades anunciava algun esdeveniment, bo o dolent, segons el color que adoptara, que sovint coincidia amb els canvis de color del llac. Era funció dels màgics interpretar aquests canvis. Entre els batzevars existia la llegenda que sota el llac hi havia una ciutat submergida on, temps era temps, habitaren els seus avantpassats, fins que, sense que ningú en sabera el motiu, començà a cristal·litzar. Molts moriren al seu fons, i els pocs que sobreviviren en la superfície fundaren una ciutat a la seua vora. L'adaptació no fou fàcil, acostumats a la vida aquàtica, els costà aconseguir aliments, fins que descobriren els poders meravellosos del llac. Era el lloc d'on procedien, la font inesgotable que els alimentava i l'espai sagrat on reposaven quan morien. En el fons del seu cor arrelava una punyent nostàlgia de l'antiga llar d'aigua. Una nostàlgia que en l'època de les cristal·litzacions els feia plorar llàgrimes de cristall.

(Del llibre La devastació violeta, 1990)

* * *

L'estrèpit dels avions creixia i creixia i feia tremolar els arbres. Núria tornà a deixar-se caure al riu. El soroll s'esmorteí i tan sols en restà una remor sorda. Amb els ulls oberts va veure'ls passar, lluny, molt lluny, en un altre món. Ja no li feien por, no podien fer-li res. Aleshores escoltà les sirenes que preludiaven la caiguda dels obusos. A Barcelona va veure com queien a la casa d'enfront de la seua, mentre la mare xisclava abraçant-la fort contra el pit, plorant d'alegria en veure que no els havia passat res. Els veié també a l'estació, mentre l'acomiadaven entre llàgrimes quan l'enviaren cap a Llòria. La mare seria a la granja, entre perols i lleteres, i el pare al tramvia. I ella, on era? Tancà els ulls i s'abandonà al riu, capbussant-s'hi de nou. S'hi estava bé, millor que fora. No, allí dins ningú no li podia fer mal. I podia anar on volguera. Es va veure de la maneta dels pares, passejant per la Rambla. Duia un vestit blau, tot a floretes roses i grogues. Els pares anaven molt mudats, també, ella amb un vestit verd fosc de màniga curta amb l'escot quadrat, i ell amb els pantalons i la jaqueta dels diumenges. Va notar que s'ofegava, però no va voler sortir. Volia estar amb els pares. Eren tan feliços, tots tres! Una veu la cridava. Eren ells? Isqué fora i alenà profundament.

—Núria, Núria! Què fas? Vinga, ix, que ja se n'han anat!

Anna, amagada sota les herbes gesticulava com un animal espantat. Sentí llàstima per ella. Va decidir anar-hi. Eren a soles al riu i l'havia de protegir. No podia deixar-la sola.

—Ja vaig, ja vaig, no crides tant!

Va eixir i se li acostà. Anna, asseguda a terra la mira amb els seus ullots negres esbatanats. Li acaronà els cabells encara mullats i li estrenyé el cap contra la panxa.

—Va, anem-nos-en. Deu ser tard.

Pujaren pel camí del llavador, i després per la costera del carrer sant Miquel fins arribar a ca l'àvia. Quan les va veure entrar totes xopes, s'encengué en vida.

—Es pot saber d'on veniu, raboses roïnes? De bades us dic que no vull que aneu als bancals quan vénen els avions, que us pot passar qualsevol cosa. On millor sou és a casa.
—I si cau un obús? –intentà defensar-se Núria.
—Toca obusos! Que açò no és Barcelona, xiqueta! Mira-te-les. Que us heu clavat, vestides al riu?
—No, és que els avions ens han agafat banyant-nos i amb les presses per eixir… –retrucà Anna.
—Vinga, vinga, correu dalt a canviar-vos. I que siga l'última volta.

Un cop a la seua cambra, quan eren nuetes damunt del llit fent-se cuscanelles, sentiren de nou la veu enutjada de l'àvia.

—I afanyeu-vos, que heu de dur el dinar a l'avi. Dimonis de xiquetes!

(Del llibre Ombres en el riu, 1995)

* * *

El conferenciant, amb aspecte i maneres de presentador de magazines televisius, duia ja mitja hora llarga perorant sobre els principis de la nova religió. Andreu mirà al seu voltant. Un públic majoritàriament adolescent i menopàusic ocupava la sala, sense acabar-la d'omplir del tot. No era massa gran, però prou per a acollir una trentena de persones. Les parets apareixien cobertes de quadres amb paisatges idíl·lics: cels d'un blau puríssim, presidits per un sol de llum difuminada que al centre es feia incandescent; muntanyes nevades per on despuntava el sol naixent o reflexos solars en un mar en calma. Alguns dibuixos d’inspiració budista, amb joves andrògins en postura del lotus i posat extàtic, que dins del seu cos transparent contenien manantials, boscos i estrelles, completaven l'escenografia del local. Era la primera volta que entrava a Heliópolis. Abans s'havia entretingut a tafanejar les reproduccions de figuretes egípcies, clàssiques i orientals que omplien l'aparador i l'entrada de l’agrupació, a manera d'esquer per a les ànimes càndides i desorientades que vagaven per la ciutat. Tornà a mirar dissimuladament al seu voltant. La parròquia escoltava embadocada el repàs que el predicador feia dels corrents religiosos que convergien en el naixement de la nova espiritualitat contemporània: teosofia, antroposofia, rosacreus, el quart camí, krishnamurti... Tot plegat, pensà Andreu, un refregit d'orientalisme tòpic i panteisme light. Nueva Era, Nova Llum, i tot és més vell que la picor. I per a acabar-ho d'adobar els cristians renascuts. Un fanàtic exalcohòlic al capdavant de la nació més poderosa del planeta. Quin futur més negre... La veu, greu i acaronadora, tenia una qualitat hipnòtica, que es reflectia en la cara de concentrada aprovació dels assistents. Quan la paciència d'Andreu començava a esgotar-se, s'acabà per fi el sermó, convidant-los a aprofundir en l'autodescobriment de les energies ocultes del jo còsmic, simbolitzat per l'anagrama solar, pel mandala d'Heliópolis que estava al seu darrere i que ara assenyalava en to reverencial. Era una espècie de sol daurat, de rajos blavosos, amb la paraula Heliópolis al seu interior. Per a aquest aprofundiment, caldria que s'apuntaren a un seminari.

(Del llibre El cervell de la serp, 2007)