Concert per a mar en calma,
quan la soledat es fa més íntima,
i et sents allunyar-te pels atzucacs del silenci.
Voldries que els averanys foren senyals buides,
records sense passat,
però prou que ho saps,
l'angoixa, eixa nimfòmana, et convidarà a jeure amb ella.
No et sabràs negar,
després —quantes vides han passat?—
esquinçat per l'eterna violació,
sentiràs la luxuriosa cadència de la mort obrir-te els ulls.
I res no veuràs, perquè prenyat de malenconia —angoixa, fecunda amant–
la vida no t'és permesa fins que parisques una nova criatura,
desconcertada i joiosa,
que sorprenentment s'assemble a tu.

(De Fuga endins, 1987)

* * *

Si no fos perquè la vida és un misteriós joc de llum i ombra,
i jo un tros de carn que sent,
que medita els seus sentiments
i s'apassiona amb les seues cabòries.
Si no fos perquè ets tan prop i tan lluny,
perquè la nit cau amb les venes esquinçades
mentre papallones juganeres dibuixen el teu nom enlaire.
Si els gats no remeularen insomnes el goig d’endevinar-te
en cada gota de pluja, tu,
altíssima entre els meus braços,
entre els ulls, en l'aire que respire.
Oceà incandescent on deixar que la vida per fi em traspasse,
sense ombrívoles àncores, dissolt en ella, perquè sí,
perquè el món és una torxa a les teues mans,
incògnit oasi on tot desig perdura.

(D'On tot desig perdura, 1992)