"L'autor, en el seu relat, ens fa viure per dins, i amb els ulls dels mateixos moriscos, la trajectòria dramàtica d'una gent, primer senyora però després esclava… Escobar abandona el punt de vista exterior i s'endinsa en la vida quotidiana dels moriscos i tracta de reviure amb la major fidelitat possible, recreant-la amb molts detalls que donen la sensació directa i humana de la vida d'aquest poble. És aquesta dimensió literària el que dóna substància i interès a la mateixa història en què es basa el relat de l'autor."

(Josep Iborra. "Història i ficció", El Temps, 30 de maig del 1994.)

* * *

"Cal destacar sobretot la segona part de l'obra, amb escenes com la del protagonista desafiador dalt del campanar, d'una tensió narrativa notable, o la de l'enterrament furtiu per part de la neboda. Ben estructurada, amb la primera part explicada en flash-back, des de l'entrada de Jaume I a València fins a l'expulsió, i la segona centrada en les últimes hores del muetzí; l'una a manera de fris històric de caire col·lectiu i l'altra molt més cenyida en el temps i l'espai, i d'una considerable intensitat en el tractament d'uns pocs personatges.

Pel llenguatge vigorós i el rigor en la construcció es tracta, en definitiva, d'una obra prou remarcable."

(Josep M. Ripoll. "Rafael Escobar: L'últim muetzí", Serra d'Or, novembre del 1994.)

* * *

"L'últim muetzí és una novel·la que ens ofereix una visió poc habitual de la nostra història i que està escrita amb prou ofici per assegurar una estona de bona lectura sense sotracs. Per als amants de la toponímia la novel·la té el valor afegit de conservar els noms àrabs originals dels pobles i accidents geogràfics on es desenvolupa l'acció. Una mostra més –no l'única, però– del rigor amb què Rafael Escobar ha afrontat l'aventura de novel·lar el final d'un món que, vistes les coses com van, més d'un lector no s'estarà d'enyorar una mica o de témer com una premonició."

(Joan Josep Isern. "La història vista pels vençuts", Avui, 1994.)

* * *

"Un vell muetzí valencià –és a dir, el musulmà encarregat d'anunciar des del minaret l'hora de la pregària– evoca, des del seu amagatall en una cova, l'expulsió dels moriscos que s'havia esdevingut cinc anys abans (1609). Recordar-ho té per a ell el valor d'un conjur que ha de propiciar el retorn del seu poble. La primera part del relat –iniciat, doncs, com deien els retòrics, in media res– la constitueixen aquests records. Quan, per una manifestació d'Al·là, el vell muetzí s'assabenta que els àrabs de València ja no hi tornaran més, comença la part dedicada a la darrera i desesperada gesta del personatge: proclamar, per última vegada, des del campanar del la parròquia, l'hora de l'oració. Ahmed Xubudi, el protagonista, abans de morir ajusticiat, proclamarà una maledicció sobre el poble valencià: caureu en la més gran de les misèries, ço és: no sabreu distingir entre amics i enemics… Sereu molls i complaents amb els vostres botxins i us tornareu esquerps i hostils contra els vostres germans, en una clara al·lusió als catalans. Ja ajusticiat, serà la seva neboda, una conversa de sinceres conviccions cristianes, qui l'enterrarà, com a nova Antígona, desestimant les ordres dels tirans, en un darrer acte de justícia i pietat."

(Ramon Pla i Arxé. "Elegia", El País. Quadern, 7 de juliol del 1994, p. 5.)

* * *

"L'últim muetzí muestra como una de sus virtudes principales la creación del escenario. Tras exponer los antecedentes del problema morisco, la descripción pormenorizada de la persecución, de la resistencia, el saqueo y la deportación a Berbería, en condiciones extremas, resulta de una gran plasticidad."

(Julià Guillamon. "Ceramistas y moriscos en Valencia", La Vanguardia, 1994.)