"El 1693, a la Marina, El Comtat i les terres limítrofes, creix el descontentament camperol —covat d'anys enrere— i el rebuig social als abusos i a les càrregues dels senyors. Aquest clima d'agitació popular esclatarà finalment en una insurrecció agrària, com mai s'havia vist fins llavors en terres valencianes. El síndic Francesc Garcia —personatge històric i carismàtic—, llaurador del Ràfol d'Almúnia, anirà poble rere poble portant un alè d'esperança a tanta desesperació. Més de tres mil hòmens, treballadors, tots ells, de les terres del rostoll morisc, determinats, deixaran arrere la dona, la família, la casa i el camp; uns aniran a cavall, la majoria a peu; uns pocs portaran armes, la resta només una falç, una aixada o una forca; no són bandolers, no volen enderrocar la monarquia ni les seues institucions, ni amenacen l'ordre establert; són el poble menut que exigeix la vigència, la «causa justa», del dret inviolable de les antigues franquícies atorgades pel bon rei Jaume I i els primers reis, davant les autoritats,la petita noblesa i els senyors, que defensaran a ferro i mort els seus privilegis de classe. D'aquesta revolta, dels fets històrics i dels seus protagonistes, ens ofereix testimoniatge la nova novel·la de Rafael Escobar El crit de maig, una narració de qualitat literària més que notable, i amb la què l'escriptor maniser tanca la seua trilogia particular dedicada a la novel·la històrica, i en particular, a un dels períodes més controvertits i crítics, que acabaria determinant el futur dels valencians: l'expulsió dels moriscos.

A L'últim muetzí, Escobar en feia una denúncia sobre la feblesa amb què els estaments valencians actuaren en la defensa dels seus interessos, i en contra de la ferma decisió reial d'expulsar els moriscos; i a Les veus de la vall, centrada a la Vall de Seta i El Comtat, on narra el repoblament de terres valencianes amb famílies mallorquines. Per al nostre autor, doncs, el fet d'escriure novel·la històrica no és el d'atraure i seduir el lector, amb una selecció d'escenes i decorats d'època, i amb uns protagonistes que sacsegen passions, tant com el d'imaginar eixe passat — a través d'una recreació històrica versemblant— per a poder entendre el present.

Des d'aquest punt de partida, El crit de maig ens ofereix la resolució, amb tota la seua duresa i crueltat, d'un dels conflictes endèmics que ha patit els poble valencià al llarg de la seua història: els abusos de la petita noblesa —els senyorius— i la injustícia del mal govern de les autoritats. Per altra banda, i cal remarcar-ho per la seua importància, és el desig explícit de l'autor de plasmar, sobretot en els diàlegs, el valencià popular del segle XVII en terres de la Marina i el Comtat; un parlar «salat, illenc o mallorquí», junt al parlar de La Safor o La Costera, i la parla oriental catalana, en plena convivència i normalitat, com un sol poble que són. Tota una lliçó d'història que Rafa Escobar ens revela: uns fets de la nostra història que ens han portat fins a hui."

(Antoni Zaragozà. "El crit de maig, novel·la històrica", Levante-emv. Posdata, 28 de maig de 2010, p. 4.)