Rafael Escobar Martínez neix circumstanciament a Burjassot (l'Horta Nord) l'any 1942, i es considera natural Manises (l'Horta Oest), d'on és tota la seva família i on viu habitualment. La infància i els seus primers anys d'adolescència estan marcats pels llibres de text, pels tebeos, pels jocs de carrer, pels programes dobles de cinema… i per Jules Verne. Son pare era mestre, així que l'ambient familiar propicia l'afició a la lectura i a la música. La passió per l'esport completa el tríptic.

Estudia la carrera de Dret i prepara oposicions. A partir de l'estada a Alacant en plena transició (1972-1980), constata l'avançat estat d'una substitució lingüística que a les comarques centrals no era encara tan evident. Col·labora, amb els seus primers articles en valencià, en diaris com La Verdad i Información, i per al programa "La nostra terra", que Pere Miquel Campos feia cada dissabte a Ràdio Popular. També funda, juntament amb Ximo G. Caturla, Joan Ponsoda i Ricard Sancho, el "Col·lectiu Benacantil", amb espai fix al diari Información, i és l'impulsor del programa de ràdio "Al vent", a Radiocadena d'Alacant.

Treballa com a funcionari tècnic de la Generalitat Valenciana, al departament de Presidència, i als 46 anys escriu el seu primer relat, anomenat "Pulcritud", que obté el premi Joan Fuster de l'Ajuntament d'Almenara. Tot i la dedicació relativament tardana a la literatura, emprèn una trajectòria rellevant tant en nombre de publicacions com en premis rebuts. En aquest sentit, diu: "La idea d'escriure em batega fa molt de temps. Però el primer premi literari, no se m'oblidarà mai perquè és com la primera nòvia, va ser a Almenara, l'any 90. Era un premi modest però m'encoratjà". L'any 1990 Rafael Escobar escriu la primera novel·la curta, L'estel capgirat, guanyadora del premi Vila de Crevillent. Des d'aquest moment ja no deixa d'escriure, principalment novel·la i narrativa breu, amb títols com La dona menuda (1992), Les hores de Vulcà (1993), L'espill de Tamanrasset (1993) i Perversa oronella tardana (1994).

L'any 1993 és el primer escriptor valencià a guanyar un premi Octubre-Andròmina, des que aquesta modalitat s'obrí als participants de tot el domini lingüístic, amb L'últim muetzí (1994), una novel·la històrica ubicada cronològicament en el temps de l'expulsió dels moriscos. Continua la producció literària amb la publicació, l'any 2000, de Les veus de la vall, una altra novel·la històrica amb l'acció situada al segle XVII, a les serres del Comtat, on l'autor tracta el tema del mestissatge i de la convivència de cultures. En la seva tercera novel·la, Els vidres entelats (2001), hi ha un canvi total de registre. Abandona la temàtica històrica i l'insiderisme, situa l'acció a la Roma de la segona dècada del segle XXI, i conta la història d'un perdedor nat, Rocco Maldini, amb el teló de fons de la mort imminent del papa Pau VII, penúltim de la Història segons la profecia de Sant Malaquies.

Entre novel·la i novel·la no ha deixat d'escriure contes i relats que obtenen diversos guardons significants. En 1994 copa el primer i el segon premi Felip Ramis, de la Vila Joiosa, amb Perversa oronella tardana (1994) i Vent de bruixes (1994) respectivament, premi que repetirà tres anys després amb el relat "In multis tribulationibus". Ha estat guardonat igualment amb L'Alambor, de Benicarló; el Literatura Breu, de Mislata; el Manuel de Pedrolo, de Gurb; el Concurs de Narrativa Curta, de la Vall d'Uixó; el 25 d'abril, de Benissa; el Ciutat de Novelda i el Ciutat de Peníscola, entre d'altres.

L'any 2003 publica El camí de les bardisses, una recreació de la dècada de 1950 i inicis de 1960 de la seua Manises, i Històries urbanes, un recull de narrativa breu on s'apleguen cinc relats amb el denominador comú del seu marc urbà, i amb un cert toc irònic en el tractament de temes i personatges.

A finals del 2007 es retira de la seva tasca a l'Administració Autonòmica, i tot seguit enllesteix una nova novel·la històrica, El crit de maig (2009), basada en l'aixecament dels camperols valencians de la primavera de 1693. Uns mesos més tard publica Històries espectrals (2010), un recull de narrativa breu de ciència-ficció que és guardonat amb el Premi de Narrativa Vila de Puçol del 2009.

El 2015 publica la biografia del futbolista Vicent Martínez Català, en actiu en les dècades de 1930-40, un llibre que trenca els esquemes de la pura biografia per endinsar-se en la trajectòria i la vida d'aquest interessant i inquiet futbolista.