"En un temps va tenir prou, potser, amb ser un entreteniment amable o a mostrar al lector aquella part de la realitat que li escamotejava l'altra literatura; els surrealistes van descobrir-hi el seu potencial provocador i s'hi van abonar; ara que els afers sexuals han entrat de ple en la literatura i que sembla que no hi ha res que ens pugui provocar, la novel·la eròtica només pot ser entesa com un repte literari.

Octavi Egea, recent guanyador del premi La Piga 1992 amb la novel·la La senyoreta Freda Kesòc, opta per un tractament enjogassat i engrescador de l'erotisme. En aquesta novel·la que comentem, Per un forat, l'autor sembla haver-se proposat desmuntar algunes de les convencions del gènere. L'immoderat apetit sexual, una resistència fora mesura i la permanent disponibilitat són, juntament amb una reverent veneració del fal·lus, algunes de les constants genèriques consagrades per l'ús. El primer que sobta, a Per un forat, és el menyspreu que es té pel membre viril, al qual gairebé no se'l menciona ni, molt menys, se'n descriuen les virtuts. Sobta més, encara, que s'hagi pretès escriure una novel·la eròtica amb una protagonista que sent una indiferència manifesta, sinó aversió, cap al sexe. Nogensmenys, Octavi Egea se'n surt prou bé."

Josep M. Morreres: "De la distracció a la provocació o quan el gènere esdevé repte literari", Avui, 21 de febrer del 1993, p. 28)

* * *

"Marilyn Monroe es va convertir, a mitjan segle XX, en una icona cinematogràfica de la "dona objecte", cobejada per mitja humanitat i envejada per l'altra mitja. Morta als 36 anys, bella, complexa i insegura en la vida real, va quedar ineludiblement atrapada en l'espiral d'un estereotip, alimentat per les càmeres i els flaixos, de dona ingènua i sensual, adorable i beneita. Lost Persons Area, d'Octavi Egea (Barcelona, 1946), s'inspira en la cèlebre artista per ficcionalitzar la degradació física i mental d'un personatge, Maggie Crawford, que deliberadament s'hi assembla molt: és una actriu de renom que, en plena decadència professional, es refugia en l'alcohol i en el sexe i rodola pel pendent de l'autodestrucció. L'acció de Lost Persons Area se situa entre el 1960 i el 1963, és a dir, des de l'any en què Marilyn Monroe es va separar oficialment d'Arthur Miller fins a l'any després de la seva mort. Amb problemes greus de salut,
per l'addicció a les pastilles i a l'alcohol, l'actriu es trobava en ple declivi professional i encadenava fracassos i escàndols, mentre somniava poder estimar en llibertat el president Kennedy, pal·liar el trauma de no haver conegut el pare i, en definitiva, escapar tant d'un passat atziac com del prototipus a què l'havien atenallat. Ara bé, lluny d'una recreació biogràfica de l'actriu, Egea s'escuda en un personatge de ficció que hi té retirada i posa l'accent en el vessant més vulnerable i humà, en la cara oculta de la dona que hi ha darrere de Maggie Crawford: la rossa més impotent i cotitzada del Hollywood dels anys cinquanta i seixanta."

(Francesc Foguet i Boreu: "El declivi d'una icona", El País, 12 de juny de 2008)

* * *

"Si en alguna cosa és magistral l'Octavi Egea, és, per damunt de tot, en els diàlegs. Frescos, vius, vigorosos, absolutament coherents per endevinar qui parla i quin tarannà gasta. Quan aquesta frescor està al servei d'una novel·la d'intriga, li dóna un caràcter tan absolutament cinematogràfic, tan de pel·lícula, que la lectura es torna àvida i absorbent com ella sola. Tot i que incloure aquest relat dins d'una sèrie de misteri és potser posar-hi més pa que formatge, s'ha de dir, honestament, que no hi fa cap nosa. Es un bon relat, amb cadàver inclòs, curull d'aquells petits tocs d'humor i de crònica familiar que permeten un distanciament amable de la cara fosca del crim. I, qualitativament, és del tot coherent, tot hi lliga, al capdavall, i el lector no se sent pas estafat ni engolit per un vertigen de troballes i conclusions que no pot pair a temps. Per fer- vos cinc cèntims de l'argument n'hi ha prou de dir que la Mireia ha quedat uns minuts atrapada a l'ascensor per una avaria elèctrica (d'aquí li ve el títol) i ha sentit unes converses que la fan sospitar d'un assassinat a la mateixa escala. Però hi ha hagut o no hi ha hagut crim? De qui? Quan? Com? Les estratègies que adoptarà la Mireia per esbrinar aquest dubte són el fil conductor d'un relat més clar i transparent del que permetria sospitar una novel·la que es titula A les fosques. I, per cert, no es podria evitar que dins la literatura catalana infantil i juvenil en plena vigència hi hagués més d'una obra amb el mateix títol?"

(Teresa Duran: "Octavi Egea: A les fosques", Faristol, abril del 2000)