A Sergi Durbà res li és aliè, ell observa, calla i escolta. Tot li provoca emocions que va recollint amb paciència artesanal, diversos aspectes de la cultura popular així com del parlar propi de la zona, les relacions socials, el descobriment d’un paisatge ubèrrim agrest i habitat per animals de grandàries que no es veuen des de fa temps al bosc del litoral mediterrani, el clima i en especial el cru i hostil hivern.

(Manel Alonso: “El cant de les granotes”, Diari Gran del Sobiranisme, 2022)

* * *

Amb la calma del paisatge que envolta l'escriptor, el diari avança entre el 20 de setembre de 2020 i el 23 d'agost de l'any següent. Una cronologia certament inhòspita en un territori on l'ésser humà esdevé més natural, allunyat de les falses opulències dels qui habitem uns mons més frenètics i es deixa portar per un ritme més senzill, més autàrquic, més modest i simple i, a la vegada, més ric en experiències que altrament se'ns escapen.

La lectura de El cant de les granotes no és trepidant -no pot ser-ho-. És un llibre per a llegir-lo amb calma: un llibre on la vida i les paraules no demanen pressa, un llibre on l'experiència humana -personal- es veu literaturitzada sense estridències ni daltabaixos. Potser, exactament com la vol Durbà, que fa una immersió en la seua soledat d'esser humà, en uns temps certament difícils que queden, amb el cant de les granotes com a fons, molt més llunyans i difusos.

(Vicent Josep Escartí: “Records i granotes”, Diari Levante, 2022)

* * *

L’inici del seu camí com a escriptor fou l’obertura d’un blog que manté des de fa més d’una dècada, la qual cosa és ben indicativa de la seua tenacitat, de la seua passió per l’escriptura i la seua necessitat d’expressar-se i comunicar. En realitat es tracta d’un dietari en què reflecteix les seues inquietuds enfront de la vida que l’envolta. L’estructura fragmentària d’aquest format li ofereix l’oportunitat d’escriure amb llibertat, sense limitacions de forma o d’assumptes a abordar, però respectant una certa periodicitat que el mantinga viu. Pel que fa al contingut, el sintetitza un títol temàtic, Costumari Durbà. L’inicià amb un propòsit que no ha modificat: reflexionar  sobre “el poble en la seua màxima expressió”, des d’aquell que conserva conscientment costums i tradicions fins a aquell altre que, en canvi, es deixa arrossegar per l’adotzenament insuls que tot ho aplana. (...)

Sergi Durbà l’escriu en primera persona, la qual cosa li permet reportar la sorpresa plaent que li ha causat una determinada frase caçada al vol o opinar sobre diversos temes, sense intenció de sentar càtedra, sinó introduint l’assumpte i convidant a la discussió perquè, a la pilota, no li escau l’arrogància. I ho fa amb un estil àgil i entenedor, amb la difícil senzillesa que adquireixen els que dominen l’ofici d’escriure.

(Gabriel Garcia Frasquet: “Sergi Durbà, el costumista insòlit”, Revista Saó, 2020)

* * *

Un polsim de costumari d’aquest tros de mar que ja hem perdut, uns grams de crítica mordaç al desenvolupament urbà que ho ha provocat i un bon rajolí de relacions familiars, d’amistat i socials d’un poble mediterrani qualsevol que viu en un període de transició entre allò que era i allò que alguns han volgut que sigui. Aquests són els ingredients principals d’Amanda, la novel·la de Sergi Durbà que ha publicat Perifèric edicions i que es va endur el XXVIII Premi Benvingut Oliver de Narrativa Vila de Catarroja aquest 2021.

(Francesc Arechavala: “Amanda”, www.xescoarechavala.blogspot.com, 2021)

* * *

En el Costumari de Records, l’autor, que no ha viscut el franquisme, no pot tenir gaire “passat” que reflectir i, en canvi, sap com fotografiar l’instant aturat en el temps; perquè el que fa és això, fotografiar l’acció congelada en el temps i situar el lector com si fos un fotògraf; ara no és la visió del “Jo personal” que s’intenta explicar al receptor, el punt de vista de l’autor que en solem dir, sinó que Sergi Durbà ens presta el seu objectiu perquè nosaltres, els lectors, copsem l’instant feliç amb un “clic”, el resultat del qual no solament és la foto sinó el microrelat, un microrelat que ens descriu la visió de l’Altre, del situat més enllà, algú del nostre propi de dins que ja havíem oblidat en uns casos o que encara no coneixíem en d’altres… és, per tant, una visió de l’Alteritat nostra de cada dia…

(Dolors Jimeno: “Durbà segons Minetto”, Intersindical Valenciana, 2016)

* * *

Camins al sud és el dietari d’un d’aquests joves interins de Llengua que un bon dia és destinat a l’extrem meridional del País Valencià. A través d’un llenguatge elegantment col·loquial, farcit d’expressions i frases fetes típiques del Camp de Morvedre, Durbà ens explica el seu calvari particular. Torrepena i Pocapena,  noms ficticis de poblacions ben reals i recognoscibles, ens acosten a una realitat estranya i decadent on abunden jubilats i desfaenats del nord d’Europa, treballadors de l’Europa de l’Est i del Nord d’Àfrica, i una variada fauna aborigen que resulta d’allò més “cañí”. Un panorama que, en general, convida ben poc a establir-s’hi, de manera que els instituts públics de la comarca gairebé no compten amb professorat definitiu, i la provisionalitat fa que es consideren normals determinats comportaments i funcionaments inversemblants.

(“Més enllà de la trinxera”, L’accent.cat, 2013)