L’esperit lliure s’aventura terra endins sense una destinació definitiva. Les clarianes del bosc s’obrin a cada revolta que marca la terra i segueixen l’instint de la vida solitària. La muntanya s’enlaira i s’enlaira. I la neu reapareix en la vessant ombrívola de la massa profunda. El traçat canvia, de sobte. I el que abans era una pista forestal, ara es transforma en un asfalt digne i uniforme que decreix a mesura que el cim s’allunya. La praderia s’escampa a pleret. I el vol de les àguiles cuabarrades fa sospitar que els camps de blat i d’ordi arreceren les llebres corredores diluïdes entre un cúmul de terrossos fèrtils exposats al vent. Els viaranys es bifurquen a tort i a dret. I arribat a tal punt, un no sap quin escollir. A la dreta, pins i més pins. A l’esquerra, assentament poblacional. Direccions que serpentegen. El paradís de tot plegat.

(Fragment d‘El cant de les granotes. Benicarló: Onada edicions, 2022, p. 114)

* * *

Jo no recorde l’última vegada que vaig passar una nit fogosa enmig de la mar. Xelo i jo protagonitzàrem alguns episodis memorables en els primers mesos de la nostra relació, però d’això fa tant de temps, ai, aquells meravellosos anys! Ara, per contra, la meua vida íntima és, diguem-ne, diferent, i a més està envoltada de goles, de sequiols i de fem pertot arreu. I de menesters familiars i quotidians, també. Una vida dolça i entranyable, de veres que sí. No un xiquet, no; ni dos, com fa pràcticament tot el món, sinó tres. Tres. I a sobre, una sogra medieval, si més no la xiqueta que sempre he desitjat, amb la diferència que aquesta té noranta no sé quants anys i una vida plena de quimeres i neguits molt capaços d’acovardir qualsevol. A mi el primer, és clar, el seu enemic, l’enemic per excel·lència, el número u dels enemics. L’embonyigaor major del regne, l’embonyigaor Tomàs. Així em qualifica ella: embonyigador. I tot això tenint en compte que a penes ens parlem; tot això tenint en compte que els seus desficacis de dona senil m’importen un rave.

(Fragment d’Amanda. Catarroja: Perifèric Edicions, 2021, p. 47)  

* * *

La paraula ‘mite’ és d’abast general i està presa del llatí mythus, llengua que li donava el significat de faula i que va deixar com a herència cultural de primer ordre tot un conjunt d’escrits fabulosos on els protagonistes eren animals i on es transmetia, per norma general, un ensenyament moral. Les faules de Ramon Llull, per exemple. Un mite, al mateix temps, designa una narració falsa que es dona com a vertader. I, d’altra banda, també fa referencia a tot aquell relat en què els déus, els herois o els orígens d’un poble s’erigeixen coma símbol des del punt de vista religiós, filosòfic o social. A més a més, un mite és una persona que traspassa l’esfera del seu àmbit de treball i es converteix en un model o un prototip per a la societat en tot el seu conjunt. Una figura icònica, sense anar més lluny. És, en aquest sentit, que el món de la pilota valenciana ha sabut acollir el terme amb cert entusiasme per a referir-se al seu personatge més emblemàtic, Paco Cabanes Pastor, el Genovés, qualificat també com a Déu.

(Fragment de Colp a colp, glosses sobre pilota valenciana. La Pobla Llarga: Edicions 96, 2019, p. 144)