L'abisme

L'albada és de cristall
i una Lluna de marbre
s'allunya pel ponent.

Dins els teus ulls
viu un silenci dens,
un fred precís
que ens pren la mà
i ens duu molt lentament
fins al llindar,
sense passat,
sense futur,
on tot és fet d'abisme.

T'abraço fort,
m'abraces,
vençuts per aquesta set,
per aquest dolor
que es torna inextingible.

Aprenc a abandonar-me.

La mar i jo
ja som
només
la llàgrima.

(Del llibre El dolor de la tarda, dins S'acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)

La mort

Hi ha vespres que la mort em mira d'amagat
en l'horitzó que s'incendia;
hi ha matins que la sento esperant-me enmig d'una tempesta.

La mort se'm fa present sovint
i cada cop s'assembla més a mi;
en sento el tacte blanc al cor exhaust
o als ulls d'algú que odia.

Hi ha nits que dorm amb mi
i que se'm queda arrapada
a les parpelles.

La mort és un nom lent
que el meu cos aprèn a pronunciar.

(Del llibre Arvard, dins S'acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)


Vestigis

Cerques arreu vestigis d'altres vides,
dels somnis que les feien bategar,
dels déus que en mitigaven la temença,
dels mots que n'explicaven les mirades,
dels gestos esculpits on preservaven
allò que creien que era digne
de sobreviure el temps.

Cerques vestigis de tu
salvats en el paisatge,
però ja saps que et vencerà
aquesta ona infatigable
que sents, ja serè, com va desfent-te
mentre els teus ulls somriuen a la llum
i amb els llavis celebres
el raïm i la pell.

(Del llibre Arvard, dins S'acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)