Carles Duarte i Montserrat és nascut a Barcelona, el 16 de setembre de 1959.

Als vint anys publica, conjuntament amb el professor Antoni M. Badia i Margarit, el seu primer treball, dedicat a l'establiment del llenguatge administratiu. El mateix any entra a col·laborar en l'elaboració del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana del professor Joan Coromines, amb qui treballa durant deu anys. El mestratge de Joan Coromines representa una gran influència en la seva formació intel·lectual.

Després de llicenciar-se en Filologia catalana, l'any 1981, s'incorpora a l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, on treballa fins l'any 1989. Paral·lelament prepara la seva tesi sobre el vocabulari jurídic del Llibre de les Costums de Tortosa, que apareix publicada l'any 1984.

Des dels seus inicis universitaris Carles Duarte manté una intensa activitat a favor de la normalització de la llengua i la cultura catalanes, i de la defensa dels drets lingüístics, tant des del món associatiu i formatiu com des de l'administració i els òrgans oficials del govern català. En aquest sentit, entre 1978 i 1981 impulsa la normalització de la llengua catalana en el si de la universitat des del seu càrrec de secretari dels Cursos de Llengua Catalana i de la Comissió de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona. És el primer president (1983-1989) de la Fundació Catalunya, creada per vetllar pels drets nacionals dels catalans, tant individuals com col·lectius, i especialment els reconeguts per la Declaració Universal dels Drets Humans. Ha estat director de la Revista de Llengua i Dret des de la seva fundació l'any 1983 fins a l'abril de 2003, i actualment és membre del seu consell de redacció. Ha estat vicepresident pel Principat de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1999-2002), i és membre de la seva Comissió Consultiva. Ha treballat com a cap del Servei d'Assessorament Lingüístic, ha estat subdirector general de Formació d'Adults, cap de l'àrea d'Imatge Institucional, director general de Difusió i secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Ha estat membre de la Junta Permanent del Català i de la Comissió Assessora de Llenguatge administratiu, i vicepresident del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004. Entre 1995 i 2007 ha presidit els Premis Recvll de Blanes. Actualment és patró honorífic de la Fundació Fòrum Universal de les Cultures, membre de la Junta de la Societat econòmica Barcelonesa d'Amics del País, Secretari del Cercle del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona i patró de la Fundació Amics del MNAC.

Del 2004 al 2016 dirigeix la Fundació Lluís Carulla (abans Fundació Jaume I), la qual, entre altres activitats, impulsa una important tasca d'edició i difusió de clàssics medievals de la literatura catalana des del segell editorial Barcino. Entre 2012 i 2019 va ser president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, CoNCA. Des de l'any 2016 és director general de la Institució Cultural del CIC, una entitat al servei de la societat catalana en els àmbits de la cultura i de l'educació, i des de 2021 és president de la Institució Francesc de B. Moll.

En el seu vessant literari, publica els primers versos a la revista Maig, que inicia a la universitat amb altres companys. Alguns d'aquests poemes apareixen més tard en el seu primer recull poètic, Vida endins (1984).

Amb un acurat treball d'estilització i depuració expressives, la seva obra poètica presenta referències constants a les arrels mediterrànies i al paisatge. Té com a temes centrals la tendresa, el somni i l'oblit, i es desenvolupa a partir de diversos elements que funcionen de forma diferenciada i alhora complementària: el món íntim i la pròpia experiència de l'autor, les referències culturals del món clàssic i les antigues civilitzacions de la Mediterrània –les civilitzacions egípcia i fenícia, la filosofia clàssica i el món bíblic– i el diàleg amb artistes plàstics –pintors com Antonio Hervás i Wataru, escultors com Guido Dettoni i Manuel Cusachs, fotògrafs com Francesc Guitart i Kim Castells i cantants com Dounia Hédreville, Josep Tero, Antonio Placer, Franca Masu, Elena Ledda o Mariona Sagarra.

Després del segon aplec de poemes, Paisatges efímers (1989), ha publicat amb una gran regularitat més de trenta títols, entre els quals La pluja del temps (1990), La pell del somni (1991), Llavis de terra (1993), Terra (1994), Cohèlet (1996) –guardonat amb el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni del 1995–, Ben Sira (1996) –Premi Vila de Martorell del 1996–, Qumran (1997), D'una terra blava (1997), Ha-Cohen (1999), El somni (2000), El silenci (2001), Tríptic hebreu (2004) –que aplega els poemaris Cohelet, Ben Sira i Qumran–, Primavera d'hivern (2002) –amb fotografies de Kim Castells–, El centre del temps (2003), Els immortals (2006), Miratges (2006) –amb fotografies de Francesc Guitart–, Vida/Inochi (2007) –amb la participació de l'artista japonès Wataru–, Maríntim (2008), Empúries (2010) –amb gravats d'Antonio Hervás–, Una magrana d'astres (2011) –amb música de Pere Vilanova i il·lustracions de Sergi Solans. El 2013 publica Alba del vespre –recull poètic guardonat amb el Premi de la Crítica Catalana de poesia, i traduït al castellà per José Luis Atienza i amb gravats d'Antonio Hervás–, que amplia a Alba del vespre i altres poemes (2015) –amb il·lustracions d'Aurora Valero i introducció de Jaume Pérez Montaner. Continua amb Ausencia / Absència / Absence (2015) –amb fotografies de Manuel Cohen–, Tensho (2016) –amb pintures de Màrius Brossa i ceràmiques de Wataru– i Celestial Sant Sopar (2016) –juntament amb Miquel Pujol i Jaume Aymar.

L'any 2000 apareix l'antologia, en edició bilingüe en castellà i català, La tierra y el sueño. La terra i el somni. Antologia 1984-2000, traduïda per José Ramón Trujillo i amb pròleg Marie-Claire Zimmermann. Deu anys més tard publica una nova antologia, de més de 700 pàgines i que recopila una vintena de poemaris de l'autor: S'acosta el mar. Poesia 1984-2009, a cura de David Jiménez i amb pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Té poemes traduïts a una dotzena d'idiomes i ha estat inclòs al volum IV de l'Antologia de poetes catalans dels professors Martí de Riquer, Giuseppe Grilli i Giuseppe Sansone, a l'antologia Non à la guerre, publicada a França amb el poeta Lionel Ray com a responsable literari, i a l'Antología de la poesía catalana actual publicada a Buenos Aires per Alberto José Miyara, entre més.

El 2016 apareix l'estudi, de Jad Hatem, La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli, a cura de Josep Batalla.

En el camp de la narrativa, és autor dels reculls de narrativa breu Somnis (1994), Cèrcols de llum (1999), amb il·lustracions de Llorenç Amer, i Ulls encendrats (2005).

Ha traduït al català i al castellà pràcticament tota l'obra de la poeta quebequesa Hélène Dorion, i també cal destacar les seves versions castellanes de poemes de Miquel Martí i Pol i Màrius Sampere.

A més de les col·laboracions amb Antoni M. Badia i Margarit i Joan Coromines ha publicat diversos assajos sobre lingüística, entre els quals Síntesi d'història de la llengua catalana (1981), juntament amb M. Àngels Massip, que compta amb nombroses reedicions; els tres volums de la Gramàtica històrica del català (1984-1986), juntament amb Àlex Alsina, i el treball De l'origen dels mots (1989). Ha estat professor de llenguatges d'especialitat i comunicació a diverses universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Itàlia. Ha publicat diversos manuals sobre llenguatge jurídic i administratiu i col·labora regularment en revistes culturals i especialitzades: Terminàlia, Estudis Romànics, Llengua societat i comunicació, Revista de Llengua i Dret, Escola Catalana, Caplletra, Lletra de Canvi, Reduccions, Serra d'Or; així com en diversos mitjans de premsa escrita: El Punt Avui, El Periódico de Catalunya, El País, Segre, Diari de Girona, Regió 7 o El 9 Nou.

La trajectòria de Carles Duarte ha estat reconeguda, entre altres, amb la Creu de Sant Jordi (2007) de la Generalitat de Catalunya i amb la distinció de Cavaller de l'Ordre des arts et des lettres de la República Francesa.