Les seves poesies reflecteixen clarament aquesta vida agitada. "Bons sirventes fetz on disia mals als uns e bens als altres", diu l'antiga biografia anònima. Els bisbes d'Urgell, el comte Ermengol i el seu enemic constant, Ponç de Mataplana, foren especialment atacats pel nostre poeta. Cal assenyalar, però, que la mort d'aquest darrer arrencà de la ploma de Guillem un dels més sentits planys de la poesia trobadoresca. Aquesta composició acusa un sentiment delicat i una tendresa que fan més rica la personalitat poètica de Guillem. Les seves composicions satíriques (sirventesos), tot i ésser "tan cíniques com les de Guillem de Poitiers i més sanguinàries que les de Bertran de Born", com vol Milà, ens el mostren maldient i llagoter alhora, però ple de vida i d'energia; les altres poesies humanitzen aquest caire de Guillem i fan que considerem massa rígides algunes apreciacions de Milà sobre aquest trobador.

(Alfons Serra-Baldó. "Guillem de Berguedà", dins Els trobadors. Barcelona: Barcino, 1934; 2010, p. 118)

* * *

Ara bé, transmetre l'odi, o millor, el descrèdit d'una persona, i recollir simpaties per al propi punt de vista, són uns objectius que s'obtenen més ràpidament i més eficaçment si la via triada és la de l'humor. Un humor d'ampli espectre, de tons sovint gruixuts, amb forta utilització de la hipèrbole i sempre absolutament desinhibit.

La base de tot recurs humorístic és singularment verbal. En aquest primer nivell, l'efecte denigrador tant pot residir en la utilització sovintejada d'un substantiu com "bisbaz" (bisbot) per a designar Arnau de Preixens, com en un joc de paraules tan explosiu com el que es produeix en els inoblidables versos finals d'un poema contra Pere de Berga, convenientment preparat per una introducció delicadament cortesa, subtil, elevada, almenys en aparença, car el llenguatge és el de l'enamorat cortès:

"A vos m'autrei, bona dompna de Berga:
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga"

El segon recurs, en el qual Guillem de Berguedà excel·leix car no segueix cap pauta, al contrari dels escriptors del seu temps, consisteix en la deformació dels trets físics dels personatges que ataca. Això vol dir que el trobador exagera, i és normal, però que no inventa. Si ho fes o s'ajustés a un model literari, la seva eficàcia disminuiria enormement.

Així, Ponç de Mataplana és "en Braz-cortz, Denz-de-boial/Huoills-de-boc-en-fenestral", en "Cais-de-botz" i en "Nas-de-corn".

Alguns d'aquests trets evidentment caricaturescos són tanmateix justificats en d'altres poemes: "en braç curt", perquè el tenia anquilosat i el duia encongit, i això li donava una aparença forçosament més curta. I hom es convenç que Ponç de Mataplana havia de tenir una dentadura impressionant, perquè a la Cansoneta leu e plana s'admira de la sort que van tenir les pedres de Melgur –prop de Nimes–, que no es van trencar quan ell s'hi partí tres dents.

La caricatura, però, li serveix també per a fer acusacions més malèvoles i obtenir rebutjos més cruels: és clar que l'esment al "nas de corba" del bisbe d'Urgell va més enllà de la simple deformació més o menys còmica, car és una manera simple de titllar-lo de jueu.

(Anton M. Espadaler. "La poesia de Guillem de Berguedà", L'Erol, núm. 52, 1996)

* * *

Perceptuen Las leys d'Amors que el gènere anomenat sirventès "deu tractar de reprehensio, o de maldig general per castiar los fols e los malvatz, o per tractar.... del fag d'alquna guerra". És evident, doncs, que el cançoner de Guillem de Berguedà és constituït en gran partida per sirventesos. De fet, però, el nostre trobador només dóna el nom de sirventès a sis de les seves composicions, totes elles en blasme dels seus enemics o sobre guerres feudals. En canvi, altres poesies que contenen greus injúries i que, de fet, són autèntics sirventesos, són denominades per llur autor chanson o canson. Guillem de Berguedà, doncs, no se sotmet a la rebuda distinció entre el sirventès, peça moral, denigratòria o de fets actuals, i la cançó, vehicle del que anomenem amor cortesà. Per això crida l'atenció que no rebin aquesta darrera denominació les tres úniques cançons d'amor del nostre trobador (XXVI, XXVII i XXVIII). ]...]

L'originalitat versificatòria de Guillem de Berguedà es fa evident si considerem que, entre les seves trenta-una peces conegudes, només aquelles dues, Chansson ai (VI) i Cavalier (XVII), imiten un esquema d'altres poesies conservades i que onze composicions del nostre trobador són d'esquema únic en tota la lírica trobadoresa. I això emmena a suposar que la música que componia Guillem de Berguedà, avui totalment perduda, devia ésser molt personal.

En contrast amb els dos casos en què Guillem de Berguedà pren l'estrofisme d'una poesia aliena, n'enregistrem set de segurs i sis de probables de poesies trobadoresques que han imitat l'esquema mètric de poesies del nostre i que segurament devien reproduir-ne la melodia.

Guillem de Berguedà és molt hàbil i variat en el maneig del rim i n'utilitza exactament un centenar de diferents en el total de 1238 versos que constitueixen la seva obra conservada.

(Martí de Riquer: "Introducció", dins : Les poesies del trobador Guillem de Berguedà. Barcelona: Quaderns Crema, 1996, p. 66-68.)

* * *

La lírica cortesa i amorosa no és absent al repertori de les poesies de Guillem de Berguedà conservades. No tot en ell són odis i sarcasmes ni el reflex de la seva passió de violent senyor feudal, amb extenses possessions, que participa en torneigs i que pot dur els seus vassalls al combat i fer-los escometre al crit de guerra Berguedà! El nostre trobador freqüentà diverses corts, algunes d'elles molt lluïdes: les reials de Barcelona i de Castella, de Ricard Cor de Lleó, les vescomtals de Castellbò i de Cabrera, les dels Montcada d'Ausona i tal vegada les dels comtes d'Empúries; i la seva presència en tals ambients no era tolerada com la d'un trobador a qui s'obren les portes per divertir els grans senyors, sinó la d'un baró feudal que, per la seva dignitat i rang, té perfecte dret a entrar-hi. La seva cultura literària era prou extensa, car a més de conèixer bé, com és lògic, la produció d'altres trobadors, fa referència a cançons de gesta i a romans francesos o provençals (les de Roncesvalls, de Rotllà a Saragossa, de Raül de Cambrai, de Beuvon de Hantone, d'Otger de Dinamarca, d'Aimerí de Narbona, de Gui de Nanteuil, el d'Andreu de París, el Roman de Renart); i un seguit de joglars són al seu servei (Arnaudó, Ramon de Pau, Montaner, Sabata; el del Ripollès).

Cal tenir ben presents aquestes dues facetes de Guillem de Berguedà: el calumniador i el cortès, el groller i l'elegant, el vassall rebel enfront del seu rei i el vassall amorós davant la dama, el trobador que escriu, sense immutar-se, la més gran obscenitat i el poeta que compon versos delicats. I cal no oblidar que Guillem de Berguedà no és un poeta professional, com ho eren tants d'altres trobadors que es guanyaven la vida amb els versos, sinó un senyor feudal que, a més, és poeta i que posa la poesia al servei de les seves idees polítiques i personals, dels seus interessos i de les seves passions.

(Martí de Riquer. "Guillem de Berguedà", dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. I, 1964, p. 86-87)