Agustí Masvidal ha tingut un bon acudit: dibuixar una colla d'eixides que es conserven a Sabadell. «Eixida» –espai descobert, i tancat, que hi ha al darrera d'una casa, al qual se sol sortir a través de la cuina– és un mot que he après de gran, a causa de la meva condició de barceloní de l'Eixample. Hi ha gent, en canvi, que retroben en aquest mot el ressò de la seva infantesa, viscuda en un poble o en un barri ciutadà tradicional. Pau Vila ha escrit que aquest mot «desvetlla records dels nostres esplais infantils de quan a casa no ens deixaven anar al carrer a jugar, i de quan, ja xicots, havíem d'omplir el safareig per la mare».

Els dibuixos de Masvidal van acompanyats d'uns textos de Joan Cuscó, que en són un magnífic complement evocador, petits poemes en prosa. Tot plegat, doncs, és un testimoni que va més enllà de la pura documentació sabadellenca, tot i que en aquest aspecte ja és prou interessant. És el testimoni d'unes formes de vida que aquests darrers anys han estat greument modificades. La densificació urbanística ha fet desaparèixer milers d'eixides, i per això quan en veig alguna –a Gràcia, en un poble del Maresme, a Badalona– sento que trec el nas en una pàgina de la nostra història, que les rates del temps es disposen a rosegar d'una manera implacable. […]

(Josep M. Espinàs. "A la vora de… Eixides", Avui, 14 de juny de 1980, p. 32)
 

* * *
 

Entre les coses insòlites que es produeixen a Sabadell, fa poc que m'acaba d'arribar una mostra que penso que val la pena destacar i fer conèixer al gran públic. La revista Quadern, que porta l'ambiciós i suggerent subtítol de Quadern de les idees, les arts i les lletres. Que existeixi una revista feta a Sabadell ja és interessant i digne d'esmentar; que aquesta revista estigui dedicada a això que anomenem "la cultura" ja és agosarat i extraordinari, però que el que tinc a les mans sigui el número 114 resulta insòlit, admirable, gairebé increïble i producte de màgia, perquè vol dir que, a cinc números l'any, fa més de 20 anys que surt al carrer.

L'existència de Quadern, editada per la Fundació Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell, el fundador i ànima de la qual ha estat fins fa poc el Sr. Joan Cuscó, és, suposo, ignorada per la immensa majoria de ciutadans. Les raons de l'obscuritat en què s'ha anat movent deuen ser diverses, però el fet que continuï viva ja ens hauria de fer reflexionar. Perquè sí, és cert, els plantejaments estètics i temàtics en què s'ha produït la publicació potser l'han allunyada del gran públic i d'algunes de les suposades elits culturals locals. Però no deixa de ser digne de tenir en compte, per exemple, quantes publicacions han produït aquesta elit i quant temps ha durat. Deixant de banda coses no pas menors com, per exemple, que qui fa un producte té dret a fer-lo com vol i que una revista cultural pot ser entesa com un espai acotat, amb una ideologia i uns criteris estètics tan discutibles com es vulguin, però també tan vàlida com qualsevol altra.

Un dels molts problemes que pot tenir això de fer una revista cultural potser sigui plantejar-se si realment existeix un públic, avui, aquí, per a aquestes publicacions, sobretot si pensem que el terme cultura, tan grapejat a tort i dret, ha quedat força buit de contingut i que les publicacions diàries d'una certa tradició amb prou feines si hi dediquen unes poques pàgines […] En aquest trist però inevitable estat de coses, fer una revista cultural i aconseguir tirar-la endavant amb constància és un acte d'insòlit heroisme, com deia. Es pot adduir que aquest tipus de revistes són minoritàries, que només interessen un nucli reduït, gairebé limitat als que hi escriuen. Potser sí, però existeixen, donen un cert caliu i testimoni i, sobretot, neguen el pessimisme recalcitrant i autosuficient de les elits, segons les quals res no val la pena… si no ho fa segons qui, que sigui amic. […]

Una de les virtuts de la revista Quadern, ara que en tinc a les mans el número de febrer, amb el qual renoven format i plantejament, és, al meu entendre, la constància, que avui posa a les mans de nova gent una tribuna que no cal que s'inventin, perquè ja està inventada. […]

(Antoni Dalmases. "La revista Quadern", El 9 Nou, febrer 1998)
 

* * *
 

Senyores, senyors: Permeteu-me unes breus consideracions sobre LA CEBA DE SABADELL o CEBALLUTS FINS A LA TOMBA. Quatre paraules d'adhesió a un sabadellenc ceballut, doblement amic i admirat per la seva difícil tasca de fundador de Quadern, una publicació tan notable que arribat al número 118, no solament sense falles sinó anant a més cada vegada, sense vantar-se'n ni volent parar la circulació, ni esperant l'aplaudiment ciutadà en acció de gràcies. Un treballadoràs d'aquells que episòdicament de tant en tant, de molt tant en tant, dóna casa nostra. L'il·luminat que, a empentes i rodolons, amb una tenacitat inesgotable arriba a emplenar els seus 118 números, l'espai de les rares publicacions que normalment no sobrepassen la mitja dotzena.

Sé prou bé, per experiència pròpia, l'esforç que comporta la creació i continuïtat d'una edició d'aquest tipus. A Barcelona, als bons temps de la Sala Gaspar, quatre pintors, un escultor i un crític, intentàrem la peripècia del 0 Figura, zero figura, que molts, desconeixedors del vocabulari pictòric internacional, havien batejat equivocadament, confonent el zero amb la lletra o, com a una exclamació: "Oh Figura", si bé hi cabia així mateix, la interpretació en un sentit més surrealista, com una empescada de la ment poètica del nostre Josep Vicent Foix: "O figura, o paisatge, o natura morta o res". No cal dir la feina que tinguérem explicant a tort i a dret que el zero figura a que ens referíem, era la mida més petita que es fa amb tela i bastidor, 18 X 14 centímetres. L'aventura reeixí, tingué el seu èxit. Plogueren les felicitacions, sorgí el col·leccionista, però malgrat tots aquests estímuls, el 0 Figura s'estroncà al número set. Perquè? Podien ser tantes les respostes... Qüestió econòmica? No. Els Gaspar en cap moment van tancar l'aixeta. El fet era que tot el pes de la realització havia recaigut sempre sobre una sola persona, sempre la mateixa. Una mena de Joan Cuscó que no tingué la seva resistència i que després del setè número llençà la tovallola: un sabadellenc barbut, esgotat, abatut. Un servidor de vostès.

I ara, avui, per fer un retrat d'aquest Joan Cuscó coratjós, veí meu de tota la vida, domiciliat ell a la carretera de Barcelona i jo al carrer de Duran, a quatre passes l'un de l'altre. Ell en zona terriblement transitada i jo en un carrer ben silenciós, ben mort, després de l'incendi que destruí anys ha, la gran fàbrica que hi havia just davant de casa meva. Un carrer tan silent, tan com d'altre temps. que la gent del veïnat, al pic de l'estiu, hi sortia a prendre la fresca i a fer petar la xerrada, i els diumenges cap al tard, a passar llista dels clients assidus que invariablement es deixaven caure a Ca La Negra una casa de senyores, que també en deien casa de vici o casa de barrets.

—Au- Ja ve el senyor Morreres.
—Oh, sí. És que cada diumenge...
—I la seva senyora als llims, pobreta.
—I tant! Cada vespre al rosari parroquial ella.

Ves per on, de quina manera, el nexe d'unió del nostre veinatge era el vell prostíbul del carrer de Mina i el solar d'una fàbrica que no s'ha edificat mai més. I si no volem caure en el tòpic d'erigir un monument literari al nostre homenatjat d'avui, exaltant els seus mèrits, allò tantes vegades repetit del cor del poble, forçosament, per no quedar-nos curts, hem de recórrer al diccionari buscant l'adjectiu o adjectius justos. Què n'hem de dir, com l'hem de qualificar l'home que des dels seus catorze anys se situa en aquella posició tan i tan sabadellenca, que alterna el taulell, l'escriptori, el mostrari i l'hipotètic client, amb la biblioteca, les exposicions d'art, les conferències... En una paraula, la vida cultural de la ciutat, vivint-la ben de prop, volent militar-hi de totes totes, i aconseguint esforçadament la creació d'una publicació ben digna: el Quadern.

Imagino l'esclat de llibertat que per a ell devia representar l'abraçada al seu successor, al seu fill, passant-li en íntima i breu cerimònia, taulells, peces, guix blau, mostraris, tisores, plegadors i clients. L'encaixada de consuetud i el comiat de sempre: "Un moment. Ja torno". Aquest cop però, lluiria al trau de la solapa una ensenya amb la seva ceba i un sol mot: Quadern.

Gràcies, decidir, animós, esforçat mestre Cuscó. Moltes gràcies.

(Joan Vilacasas. "Paraules a l'Homenatge a Joan Cuscó", Quadern, núm. 119, febrer 1999, p. 39-40)