—Qui és na Mercè Company?
—Doncs una persona apassionada, vital i amb una energia que no se l'acaba, que necessita creure en el que fa i, quan és així, s'hi lliura en cos i ànima.

—Uns cent cinquanta llibres publicats, un grapat de premis, no sé quantes traduccions en altres llengües... Podem veure en tot això un exemple del que dius?
—Sense cap dubte. Fins als 34 anys no em vaig poder posar a escriure. Però en arribar aquest moment vaig tallar amb tot el que estava fent i m'hi vaig abocar de cap. El resultat és el que tu acabes de dir.

—Tot això et deu donar molta satisfacció, i més quan tu ets de les poques persones del nostre país que poden permetre's el luxe de viure només de la literatura.
—Mira, si t'he de ser sincera et diré que el que em dóna és un garbuix de sensacions molt diverses i contradictòries. Per una banda satisfacció, sí, però d'haver-me demostrat a mi mateixa que era cert que tenia aquest potencial creatiu dintre meu; però també hi ha una bona dosi de desconcert, perquè precisament aquesta capacitat meva de crear a partir de veus tan diferents i amb temàtiques tan diverses està sent molt mal interpretada.

—Mal interpretada, en què?
—Hi ha qui creu que totes les col·leccions que he fet han estat per encàrrec de les editorials, i molts llibres també, i que si escric tant és perquè, pobreta de mi, estic súper pressionada pels editors i/o m'he agafat a la mamella de la literatura infantil per fer peles. I res d'això no és cert. Totes les col·leccions que he fet i faig les he creades jo, parides de dalt a baix, i després les he ofert a les editorials que m'han semblat més adequades per la temàtica. I amb els llibres puc dir el mateix.

—I això t'afecta?
—Més que afectar-me em debilita. Suposo que cada escriptor espera una resposta per part del públic i de la crítica. Per a uns, el més important serà que els reconeguin la seva qualitat literària; per a altres, la seva prosa brillant i el domini de la llengua i els de més enllà, vés a saber què. Però per a mi el que és important és que aquesta producció feta i aquesta diversitat temàtica respon a una força creadora i no a que ho faig sotmesa per les peles a les idees d'altres, o perquè tinc negres treballant per a mi. I si a això li sumes el factor que la literatura infantil i juvenil està cada vegada més en mans de mestres —mestres al front de les direccions literàries de les editorials, mestres als jurats de la majoria de premis, mestres que decideixen què ha de llegir el nen/el noi...— i per tant, aquest tipus de literatura resulta que passa a ser un instrument més de la pedagogia, aigualint-se i empobrint-se, doncs tot això fa que em debiliti creativament i em fa entrar en un mar de dubtes i confusions.

—I on et porta aquesta situació?
—Doncs a creure que ja no tinc futur com escriptora. Perquè no puc continuar com he fet fins ara. He escrit amb un entusiasme fora mida. He barrinat buscant temes diferents i plantejaments nous. Però... ara ja no escric amb entusiasme, ni veig que valgui la pena trencar-se el cap buscant temes nous i suggerents, perquè sé que si allò que estic fent no agrada al mestre de torn, o creu que ho he fet bufant i fent ampolles no arribarà al nano, i això em desmoralitza.

—Aquest és el motiu, doncs, pel qual ara estàs intentant l'aventura televisiva?
—En certa manera sí, però no del tot. De fet ja fa més de vuit anys que ho anava intentant. He creat set projectes de sèries i programes per nanos i tots dormen en un calaix del meu estudi. Els vaig dur a TV3, a J'I.C.C, però els projectes es feien vells allà fins que els recuperava. Però ara, fa uns cinc anys, vaig tenir l'oportunitat de fer un guió cinematogràfic a partir d'una narració meva (La Imbècil), i això em va permetre ficar el nas amb més profunditat dintre de la nostra realitat televisiva i cinematogràfica. I el que vaig veure és que pràcticament no hi ha estructura, ni indústria, ni mitjans, ni, sobretot, interès real a fer producció pròpia. I aquí s'hi afegeix un fet que, a mi, personalment, em molesta molt: que de tant en tant surti el polític de torn o el capo del moment i se li ompli la boca dient que al nostre país no hi ha guionistes, ni hi ha idees. I això és fals, és mentida pura, aquí hi ha molta creativitat i molta capacitat creadora, el que no hi ha és forma de poder-ho demostrar.

—Però tu ho has aconseguit amb la sèrie "Los cuentos de Nana Bunilda". Com ha anat això? I d'on va néixer la idea i el personatge?
—Sí, ho he aconseguit, però saps per què i com? Doncs perquè vaig tenir la gran sort de trobar una persona, en Balti Roda i Brossa, que, des del primer moment, va creure en mi. Jo abans de conèixer-lo vaig parlar amb alguns productors i t'asseguro que el seu entusiasme per aquesta sèrie era tan descoratjador... Llavors al conèixer el Balti li vaig proposar de crear una productora i tirar el projecte endavant nosaltres, tots dos.

—Té experiència en aquest camp, en Balti?
—I tant! I està molt ben considerat en el camp del documental. És un home que s'ha format professionalment als EEUU i no té res a veure, ni en mentalitat, ni en forma de treballar, ni en plantejaments, als productors catalans que jo conec. I ell, encara que assumeix les funcions de gestió i producció, és també molt creatiu; ens donem molta canya mútuament. Crec que com a parella professional "som un per l'altre".

—I que té la Nana Bunilda per engrescar un senyor amb aquestes característiques ?
—És un caramel per a qualsevol productor que vulgui veure-ho. La Nana Bunilda vaig crear-la literàriament fa uns vuit anys amb el meu marit, l'il·lustrador Agustí Asensio, per a la nostra filla, la Nona, que en aquell moment tenia dos anys i tant pànic a les mosques que les somniava. I jo vaig inventar-me un ésser petitet que tenia una escombra màgica tipus aspiradora, que xuclava els malsons; després amb els malsons en feia xocolata i de la xocolata, pastissos. El vam publicar com La Nana Bunilda menja malsons a Ed. Cruïlla. En el seu moment el llibre va agafar una bona volada. Li van donar el premi Crítica Serra d'Or i es va traduir al finès, a l'holandès, al suec i a l'alemany. Ah! i al castellà, per Ed. SM. Fa uns tres anys vaig començar a pensar que podia ser molt maco explicar contes a la canalla per la televisió. D'aquí a pensar en la Nana Bunilda com la narradora, va ser pràcticament simultani. De fet quan tinc una idea i m'hi concentro la veig ja totalment feta, acabada i amb tots els elements que hi ha d'haver. I la sèrie que hem fet no és pas gaire diferent de com la vaig crear. Els canvis que hi ha hagut els ha aportat el Balti i l'han millorada.

(Miquel López Crespí: "L'ofici d'escriptor: Mercè Company", El Mirall [Palma de Mallorca], núm. 48, octubre del 1991, p. 26-28).

* * *

Mercé Company (Barcelona, 1947) es sin ninguna duda una escr¡tora prolífica: 144 libros en nueve años, la mayoría destinados a niños y jóvenes, "y a adultos sin preju¡cios". Esta mujer apasionada y simpática asegura con su voz profunda que "escribir mucho no significa hacerlo aprisa y mal" y desvela que el secreto de su fertilidad radica en que es "muy trabajadora y extremadamente organizada".
Ella es una de los escasos escritores que en este país puede permitirse vivir exclusivamente de la literatura. Y no es extraño; de algún libro suyo se han vendido más de 40.000 ejemplares y muchos han sido traducidos hasta a 17 idiomas. Lo sorprendente, sin embargo, es que la primera vez que publicó un libro fue en japonés.

—Sí, mis primeras historias fueron publicadas en Japón, por casualidad: un amigo que tenia contactos con la editorial japonesa Gakken les enseñó mis cuentos, les gustaron y los publicaron. Eran unos cuentos para niños, ilustrados por Agustí Asensio, que además de ilustrador es mi compañero. Aún mantengo la relación con Japón y sigo vendiéndoles historias originales, que nunca se publican aquí, y que allí tienen unas tiradas de 200.000 ejemplares. Luego, los japoneses los vendieron a los alemanes y a los norteamericanos.

—Y así empezó todo?
—Sí. Más o menos. Empecé a escribir hace nueve años. Siempre me había gustado, pero pensaba que era fundamental haber vivido antes, así que después de haber tenido varios oficios, entre otros el de periodista, lo dejé todo y me dediqué a aprender a escribir.

—¿Cómo?
—Escribiendo, claro. ¿De qué otra manera se puede aprender a escribir? Siempre tuve muy claro que iba a escribir para niños y jóvenes ¿Qué le podría decir yo a un adulto? Los adultos son unos seres anquilosados, aburridos y, sobre todo, cerrados. A mi me gusta ofrecer alternativas, no dar las cosas por sentadas, y eso me resulta más fácil con los jóvenes. A mi me interesa mucho el mundo de los niños y los jóvenes. El niño no es un adulto en pequeño, es un ser especial con características propias. La literatura para nanos la tendrían que leer los padres, para aprender.

—¿Y cómo pasó de los niños japoneses a los niños catalanes y del resto de España?
—Al cabo de un año de haber publicado en Japón, la editorial Himsa (Hogar y Moda) me publicó un cuento y...

—Y desde entonces no ha parado.
—Así ha sido. Llevo mis cuentos a las editoriales, les gustan y los editan. He publicado prácticamente en todas las editoriales, hasta un total de 144 libros, divididos en tres grupos: para pequeños, para medianos (en ambos casos, ilustrados) y para mayores de 16 años, narrativa. De una de estas novelas, La imbécil, de 1986, se hizo una película, Qui
t'estima, Babel, interpretada por Mercedes Sampietro y Assumpta Serna y dirigida por Ignasi-Pere Ferrer.

[...]

—Muy trabajadora y muy rebelde.
—Muy honesta, sobre todo. Al menos intento serlo. Hay gente que me critica porque escribo mucho; creen que escribir mucho es sinónimo de hacerlo aprisa y mal. Pero en mi caso no es así: escribo todos los días un promedio de nueve o diez horas; todas las novelas las escribo al menos dos veces, para que no se me quede ningún cabo suelto, y algunas más; por ejemplo La imbécil la escribí ocho veces.

—¿Y no teme repetirse?
—No. Tengo muchas historias para contar y además soy extremadamente ordenada, llevo un control estricto de todo lo que escribo. En este momento, por
ejemplo, tengo en marcha seis colecciones distintas a la vez, y todas son de creación propia, a propuesta mía, yo no acepto encargos; cuatro en Timun Mas, una en Planeta y otra en Cruïlla.

—Vaya, que escribe a dos manos.
—Si. ¿Quiere verlo?

Y cogiendo un bolígrafo con cada mano, Mercè Company escribe sendas frases idénticas a derecha e izquierda partiendo del centro de la hoja. Son los recursos ocultos de una escribidora.

(Xelo Solís: "Escribir mucho no significa hacerlo aprisa y mal", El Periódico, 26 d'abril del 1990).