—El reconeixement de l’AELC al teu bloc és fruit d’una activitat literària frenètica. Si hagueres de fer una foto a la situació actual de la literatura en català, cap a on enfocaries?
—És cert que no estem en el millor moment, aquesta crisi sobrevinguda arran d’una ferotge i despietada dictadura econòmica ens afecta a tots. Els ajuntaments ja no travessen per la cultura, les biblioteques han vist minvades les ajudes, moltes llibreries es veuen obligades a tancar, les editorials han frenat les seves publicacions, alguns premis literaris minven les quanties, quan no desapareixen… Però també és cert que els autors ens rebel·lem i fruit d’açò és la creació de vertaderes joies (en tots els àmbits de la cultura). Com digué l’escriptora Rosa Regàs en la nit del lliurament dels Premis Samaruc 2012, és amb la cultura com podrem vèncer aquest monstre, aquesta crisi provocada per un sistema capitalista que no funciona de cap de les maneres.

—De les darreres obres que has llegit, quines ens presentaries com a imprescindibles?
—Citaré quatre novel·les: Jo confesso, de Jaume Cabré; El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana; Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart i Vides desafinades, de Xavier Aliaga.

Un monument de la literatura, el primer. Un llibre de llibres, mereixedor de formar part d’un altre quadern de vides perdudes, el segon. Què dir de Les ratlles de la vida? Una obra amb un tremp literari altíssim, esculpida amb maduresa i precisió, un treball d’ornamentació disfressat d’aparent senzillesa. De Vides desafinades destacar que és una història amb banda sonora que, com una nina russa, amaga d’altres històries que s’enllacen amb gràcia i elegància, un festeig de la prosa madura amb notes de màxim lirisme.

(Hèctor Serra: "Mercè Climent: 'Estem submergits en una societat compulsiva, veloç i voraç'", Núvol, 7 d'agost de 2012)

***

—Després de la publicació de 'Lina Panxolina i el quadern màgic', presentes una novel·la destinada als més joves. Què t'aporta la literatura infantil i juvenil?
—Sí, efectivament, fa relativament poc de temps que Marc i el poder sobre el temps està a les llibreries i ara mateix estic en fase de promoció, ja saps, presentacions, entrevistes, etc. Diria que la literatura infantil (de moment no he escrit cap novel·la juvenil) em permet aprofundir en la xiqueta que porte a dintre -a mi per sort no m'ha abandonat mai- i obrir la porta, que tot s'ha de dir mai no tanque del tot, a móns inventats, a històries màgiques, a personatges únics... D'alguna manera som responsables d'instaurar la llavoreta de l'amor als llibres i a la lectura, i fer-la créixer alhora ells també ho facen, i això, no ho podem negar, és tot un repte.

(Francesc Gisbert: "Mercè Climent presenta 'Marc i el poder sobre el temps' al CCOM d'Alcoi", Aramultimèdia, 4 de juny 2013)

***

—Com es pot escriure, amb aquests contrastos, fent indistintament literatura infantil i literatura eròtica?
—En realitat el que necessite és escriure i, d'alguna manera, m'importa ben poc el gènere. Al cap i a la fi, simplement es tracta d'escriure, com siga i el que siga, perquè algun dia, fins i tot, em podria plantejar fer teatre. Ací el que cal és enamorar-te del projecte, escriure'l i viure'l, perquè si no crec que resultaria impossible fer alguna cosa de trellat.

[...]

—Guanyar certàmens literaris, en el teu cas, t'ha facilitat arribar a ser publicada per editorials?
—És un reconeixement i un esperó per a continuar, no ets més escriptor per publicar, però et dóna forces. A banda d'això, cal tenir en compte que amb la crisi que afecta el camp editorial, sense un guardó és molt difícil publicar.

(Ferran Avià: "Mercè Climent: 'M'encanta jugar a ser el lector i l'escriptor alhora'", El Vitet, febrer de 2014.