Mercè Climent es va criar en una casa plena de llibres, amb un pare i una mare que se’ls estimaven moltíssim. Mai no els va doldre gastar-se els diners en llibres, i això que tampoc no anaven sobrats. A casa sempre tancaven la porta als venedors, a tots excepte a un: l’home del “Cercle de Lectors”. Sempre es van preocupar perquè hi haguera a les prestatgeries enciclopèdies i col·leccions que els ajudarien a formar-se —a ella i als seus germans— com a persones. I així va ser. Possiblement, l’escriptora alcoiana mai no haguera estimat tant els llibres si ells, el pare i la mare, no ho hagueren fet primer. 

La primera joventut no haguera sigut la mateixa sense el descobriment dels contes de Guy de Maupassant o els poemes de Pedro Salinas que la mare li va donar a conèixer; tampoc sense haver llegit els contes d’Edgar Allan Poe i Jorge Luis Borges, o la immensa Cent anys de solitud, de Gabriel Garcia Márquez, que el pare insistia tant que llegira potser massa prompte. Quasi és una evidència dir que abans que escriptora va ser lectora, una lectora empedreïda, voraç i insaciable. Una lectora que un dia va sentir la necessitat d’escriure.

Es pot escriure per moltes raons: desig de contar coses, voler compartir una història, dir per escrit allò que ens costa dir de viva veu, conèixer-nos millor, curar ferides, senzillament perquè és fantàstic poder crear i tindre el poder de la creació, perquè ens fa feliços, per feina o per encàrrec... Mercè Climent escriu per totes aquestes raons i per alguna més que encara no ha descobert. Escriu, això sí, amb la vocació estètica de crear bellesa en el llenguatge. 

Confessa que es va convertir en escriptora el dia que va començar no a escriure sinó a reescriure. Joan Fuster deia que “l’única manera seriosa de llegir és rellegir”, potser l’única manera seriosa d’escriure és reescriure. Sí, quan va començar a rellegir els seus textos, a esborrar-los, a modificar-los, a reescriure’ls... va saber que feia alguna cosa més que escriure. I quan va ser això? Potser seria molt presumptuós dir que va ser quan tenia només quinze anys i es va presentar a un concurs literari que organitzava l’institut on estudiava. Va escriure un relat amb la intenció secreta de guanyar-lo. I no era gosadia, egocentrisme o orgull, perquè el dia del lliurament ni tan sols hi va acudir i després en saber que l’havia guanyat no ho va contar a ningú. El van publicar al periòdic de l’institut amb el títol “Sense títol”. Una errada de principiant. Ja se sap que el títol és una part fonamental de l’obra, com deia José Luís Sampedro “el títol és l’herald del text”. El pare va trobar el periòdic en un dels calaixos de l’habitació de la filla i va llegir el text a la mare, sense dir-li qui n’era l’autora. Tots dos es van emocionar molt en saber que l’havia escrit la filla.

Va estudiar a València la carrera d’Enginyer Agrònom i durant aquest temps no va escriure gaire, com no foren Informes d’Impacte Ambiental, Valoracions Agràries, Cicles de Vida de Cultius Ecològics, Projectes d’Indústries Alimentàries... Això sí, sempre que tornava al poble el pare li feia la mateixa pregunta: "estàs escrivint?" i alguna cosa dins d’ella es removia i la feia sentir malament.

El darrer any de carrera va escriure alguns relats i, fins i tot, va quedar finalista en el Premi Sambori de la Universitat. Va començar a assistir tímidament a actes literaris i presentacions de llibres. Així és com coneix molts escriptors i escriptores i gent vinculada al món literari... Això li desperta el cuc de l’escriptura que romania en letargia, ara ja convertit en un monstre insaciable. 

Un any després de llicenciar-se, decideix estudiar la carrera de Filologia Hispànica, per traure’s la punxa que té clavada i perquè té unes ànsies enormes d’aprendre. Per compaginar treball i estudis es matricula en la universitat a distància. És en 2008, amb una miqueta més de maduresa, quan comença a festejar, ja per quedar-se amb ella, la literatura. Conrea, sobretot, el gènere de la narrativa curta, potser amb una temàtica obsessiva i plena de fantasmes: els que la persegueixen per aquell temps, i fins i tot guanya algun premi. 

Des que en 2010 va editar el seu primer llibre —Lina Panxolina i el quadern màgic— no ha deixat mai d’escriure i, afortunadament, de publicar: relats, poesia, novel·la..., per a joves i també per a adults. Una dècada després té en el seu haver més d’una trentena de llibres publicats, entre obres individuals i col·lectives.

Ella mateixa afirma que té la sort d’haver pogut encaminar la seua carrera professional cap a allò que més l’apassiona: el món de les paraules. Els darrers anys ha treballat de professora de secundària explicant llengua i literatura, de llibretera, de crítica literària, de col·laboradora en diferents editorials, de traductora... Actualment, compagina les tasques d’editora en Lletra Impresa Edicions (que va fundar en 2015, juntament amb Juli Capilla), d’escriptora, de contacontes, de difusora de la literatura en català..., amb tot el que això comporta: fer xerrades, conferències i presentacions de llibres, impartir tallers i cursos, etc. 

I és que, de vegades, la vida no es pot destriar de la literatura. I viceversa.