Us calia mitja hora de cotxe per arribar al Racó –per a vosaltres la terra també tenia nom– i en silenci compartíeu els mateixos precs: que ploga, que neve, que no passe el temps. Però el cotxe sempre acabava aparcat al bancal de l’entrada i vosaltres descarregant sacs, cabassos, mantes i escales. I sí, ara ho recordes tot des d’un romanticisme excels: la terra roja i les muntanyes blaves; les oliveres mil·lenàries i els esbarzers insistents; els dos ametllers i el solitari garrofer; l’olivera màgica –la que creixia d’entre les pedres– i l’olivera del barranc –l’única que us oferia fruits de taula. Però llavors t’obsessionaves amb el nombre exacte d’arbres i amb enderiats càlculs que relacionaven les oliveres amb els sacs, el fruïts amb els quilos, els bancals amb les hores... El temps amb el temps: temps que finia i temps que mancava. Cinc bancals sencers i dos mitjos. Vuitanta-quatre oliveres. Quaranta-set esponeroses, vint-i-dos esprimatxades, tretze empelts. La màgica i la del barranc. 

I el temps passat se’t fa present.

(Fragment de Temps d’oliva)

***

En el número 34 d’aquest carrer, quasi en la part més baixa, a uns metres del llavador públic, hi ha una casa vella de tres plantes. I dins de la casa hi ha un hort ple de terra, de colors i d’aromes. 

Dos magraners, quasi abraçats, custodien els soldats rojos que lluitaran en les batalles d’estiu dels infants. Sí, sí, perquè abans de convertir-se en fruïts de corfa duríssima, farcits de perletes roges i dolces, les flors –futures magranes– són idònies per fer de soldats, oficials o capitans en les guerres imaginàries dels més menuts. La pròxima vegada que tingueu a les mans aquestes flors fixeu-vos com semblen petits homenets, vestits amb uniforme roig i un poc cabuts (a mesura que creixen molt més).

Les flors dels tarongers i del llimoner emplenen de dolça flaire el trosset de terra. I de tant en tant, quan uns teuladins o alguns gats de carrer o el gos de la casa trepitgen els matolls de les alfàbegues s’alça un núvol d’aromes. Els rosers i els gladiols jaspien de tots els colors aquest bocinet de vida.

En aquesta caseta de somni viu una gent molt especial: la família Fullana. Cognom que evoca l’alegre dansa de fulles grogues, verdes i roges que saltironegen i s’arremolinen seguint la capriciosa batuta del vent de tardor.  
 
(Fragment de Marc i el poder sobre el temps)

***

El príncep Tamino obrí els ulls moments després que les misterioses dones hagueren desaparegut. L’última cosa que recordava era que una serp gegant estava a punt d’atacar-lo. Què havia passat? On estava? Qui l’havia salvat? 

De sobte escoltà la melodia d’una flauta i una veu greu que cantava. Buscà un altre lloc on amagar-se, ja que darrere d’aquella roca no havia tingut molta sort amb la serp. Es decidí per uns arbusts que quedaven a quatre o cinc passes. També el cuc amb forma de clau de sol havia escoltat la música i a l’amagatall inicià una singular dansa. Semblava mentida que minuts abans fora una serp gegant que volia engolir-se’l i que ara només fora un cuc inofensiu i dansaire. La cançó se sentia cada vegada més propera. Pararen l’orella...

Jo soc Papageno, l’oceller.
Tothom arreu del món em coneix
ja siguen xiquets, joves o vells;
prínceps, princeses, reines o reis.
Faig sonar la flauta i cace ocells
que a la gàbia fique pel portell. 
Tots els colors veig al seu plomell
blanc, negre, verd, blau, groc i vermell.
Tots els pardalets del cel són meus
Per això estic feliç i content.

(Fragment de La flauta màgica)

***

Ara jo estava doblement viva: al teu ventre i als teus fulls. M’escrivies. Sentir-se viscuda. Quina alegria! Era com aquell poema que aprengueres de memòria només perquè al iaio –que ja no coneixeria– li agradava tant i que em recitares un matí de gener mentre acaronaves les nostres pells. Voldria recordar sempre aquests moments –mare, escriu-ho també!–, perquè sé que en abandonar el teu cos càlid ho oblidaré tot. Haureu de tornar a explicar-m’ho, i potser algun detallet preciós, com aquest, se us haurà extraviat en la immensitat de la memòria i jo vull saber-ho tot del pare, de tu, de mi.  

El conte no se t’acabava de desenganxar dels dits. No ho veies clar. Moltíssimes mares havien escrit sobre l’experiència de l’embaràs. Què podria tenir d’original aquest relat? Les frases avançaven lentes i feixugues, escrivies des de la sinceritat i el sentiment, però això no n’hi havia prou. Li faltava ànima. Si no bategava, difícilment emocionaria el lector. L’abandonares per uns dies  més. Sabies que era una fase molt habitual del procés de creació: la frustració per no haver trobat encara el to ni la manera. Ara vindrien hores d’insomni fins trobar la solució al problema. Per a tu, escriure sempre havia tingut relació amb les matemàtiques.

(Fragment de «La d’arrels fortes i perennes»)

***

Esperança de mi a les teues galtes. Ho vaig intuir el primer dia. No era el roig de la timidesa, ni de la vergonya per haver dit alguna cosa fora de lloc, ni d’estar davant d’algú a qui admires. Era el roig del desig, de la passió, de la joia. Aquella nit et vaig convidar a vindre a casa, hi seríem una bona colla, et vaig avisar. Vas acceptar de seguida, amb gratitud. No t’agradava anar a casa d’algú sense portar res. M’ho vas explicar quan et vaig veure a l’entrada sostenint dues botelles, una de vi negre valencià i un licor d’herbes fet al teu poble, i et vaig interrogar amb la mirada. El vi, et vaig dir, el guardarem per a quan tornes a vindre; el licor ens vindrà bé aquesta nit. Vas assentir. Hi hauria una tercera vegada, i això, semblava, ens agradava a tots dos. Embriagats de fum i d’alcohol conversàvem. De coses noves. I de les de sempre. Estàvem envoltats de gent, però jo no tenia ulls –ni paraules– per als altres. Tu em despullaves del vestit d’escriptor, de líder, de símbol. Amb tu retornava a l’essència de l’home, del primer home. A l’hora convinguda tots se n’anaren. I tu, amb ells. Així ho dictaven les convencions.  

Però tornares, ai, criatura dolcíssima, a l’hora punta! A punt el vi, a punt la joia. Al teu costat em sentia com un castell de naips. Només amb el frec del teu alè ja em desmuntava. Deixava de ser l’home mesurat, seriós, realista; per esdevenir el jove temerari, alegre, somiador. Això m’agradava i no. M’esperançava i no. M’encoratjava i no. No. No. No. El no em travessava la raó, de cap a peus, i era més fort que tots els sís que poguera inventar. Sí, però no. Amb la primera carícia vaig intuir el record de l’absència. Amb la darrera, el vaig saber. Tastar. Engolir. Patir. Vomitar. Soterrar. Ressuscitar... Entre una i l’altra vaig saber l’amor. Érem hostes del bes i la insistència. Grat de llavis pertot. Branca exempta i sang dura! La mateixa veu per als dos. I visitació de mots que em feien parlar-te, atònit, d’un amor pur. L’amor que té la innocència de les primeres vegades. L’amor que no necessita reserves, ni cuirasses, ni xarxes, perquè encara no ha estat ferit ni trepitjat ni mort.  

(Fragment de «Criatura dolcíssima»)

***

A les nou i cinc minuts tornem a entrar a l’espai on tindrà lloc el recital. Encara tenim sort i queda una tauleta lliure. Ens hi asseiem. A l’escenari només hi ha un micròfon de peu. Els llums estan apagats i la gent està en silenci. Açò està a punt de començar.

De darrere d’una columna apareix una xica tota de negre: samarreta, vaquers ajustadíssims, botes i americana. Puja a l’escenari i es posa davant del micròfon. Sense presentar-se ni dir bona nit comença a recitar. No hi havia a València dos amants com nosaltres. De memòria, no porta cap paper. Ni més ni menys que «Els amants» de Vicent Andrés Estellés. Pense que és molt agosarada, perquè ningú no podrà igualar mai la versió que va fer Ovidi Montllor d’aquest poema. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. La seua veu, greu i al mateix temps càlida, se’ns insinua a tots els presents. Vibra i fa vibrar. Té una dicció preciosa i vocalitza a la perfecció. Per la seua cançoneta diria que no és de València ciutat. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Mai havia tingut la sensació que una veu es poguera tocar. L’escolte i a la punta dels dits sent la carícia del vellut. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. Entre dins del poema i em pregunte quines coses li han pogut passar. A Estellés, sí, però sobretot a ella. Sembla trista, decebuda, resignada. De sobte, el poema agafa embranzida i tot són abraçades i besades i vinga redolar per terra. No és que pose passió en la rapsòdia: ella és la passió. Hi ha la força de l’huracà que em tomba en terra i m’empeny cap a ella. Algú de la primera fila posa en marxa un tocadiscos, d’aquells de maleta que tant s’estilen ara. Crec reconéixer la cançó, però ara no puc pensar. Soc el muscle que beses i el peçó de l’orella i els ulls que et miren i la pell que s’esborrona amb el tacte de la teua veu. Ignorem el Petrarca [pausa] i ignores moltes coses. Una vegada vaig llegir en un llibre que perquè una tassa de te siga perfecta ha de tindre alguna imperfecció. Ha equivocat la persona del verb – ho sé perquè aquest poema el vaig aprendre de memòria el curs passat i encara el recorde– i el poema, ara sí, esdevé perfecte. No hi havia a València dos amants com nosaltres... El primer vers. Podria escoltar en bucle aquest poema recitat per la xica de negre, però com en tota tragèdia grega hi ha un cor que decideix el final: car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs. Tot el públic ha cridat l’últim vers del poema, com si així pogueren alliberar-se de l’emoció que se’ls ha posat sota la pell.

(Fragment de No hi havia a València...)