D'ençà d’aleshores, cada cop que el rei Xahriar prenia una noia verge la desflorava i després la feia matar. Durant tres anys va fer el mateix; la gent, esvalotada, va començar a fugir amb les filles fins que al final s’arribà al punt en què a la ciutat ja no hi quedava cap joveneta.

Un dia, el rei demanà al seu visir que li portés, com ja era de costum, una noia verge. El pobre home va sortir a buscar-la, però com que no en va trobar cap, se’n va anar, temorós d’algun càstig per part del rei, directament cap a casa seva. Aquest visir tenia dues filles d’una rara bellesa. La gran es deia Xahrazad i la petita, Duniazad.

Contaven que Xahrazad era una experimentada lectora, que havia llegit un gran nombre de llibres d’històries, biografies dels reis antics, cròniques de civilitzacions remotes i poesies, moltes poesies. Veient el seu pare trist i amoïnat, li va venir al cap aquest poema:

A qui tingui una pena, digues-li: "les penes no duren, tal com s’esvaneixen els goigs les penes s’esfumen".

—Què us passa, pare? Us veig desolat.

El visir li va explicar, fil per randa, tot el que li havia passat amb el rei. I ella digué:

—Pare, si us plau, caseu-m’hi! Si visc, potser alliberaré les filles dels musulmans de les urpes del rei.

(Fragment de Les mil i una nits: selecció de contes. Barcelona: Proa, 2011, p.22)

***

Amics meus, 
amb els qui quedeu tinc prou per a viure un any, 
només un altre any,
una any és prou temps per a enamorar-me de vint dones
i de trenta ciutats,
un any és prou temps per a donar a la idea el cos de l'assutzena
perquè una terra qualsevol habiti una noia qualsevol, perquè ens dirigim cap a una mar,
i ens doni a la seva falda la clau de tots els llocs.
Un any és prou temps per a viure tota la meva vida
d'una vegada,
d'un petó,
d'un tret
que posi fi a les meves preguntes
i a l'enigma del barreig del temps.

Amics meus, no us moriu com solíeu morir,
si us plau, no us moriu, espereu-me un altre any,
un any,
només un altre any.
Potser acabarem una conversa encetada
i un viatge començat.
Potser canviarem les idees per un tomb pel carrer,
lliures del rellotge i dels estendards.
Hem traït algú
per a anomenar cada ocell, país?
Per a anomenar cada terra, fora de la ferida, escuma?
Per a témer els murmuris?
Potser protegirem la llengua
d'una expressió que no volíem dir
i d'un cant que no volíem cantar als sacerdots...

[...]

(Fragment de Només un altre any, de Mahmud Darwix. Barcelona: Edicions 62, 1993, p.87-91)