Bernat Cifre (Pollença, 1935) és un dels més apassionats estudiosos i promotors de l’obra de Miquel Costa i Llobera, tasca a la qual ha lliurat una bona part de la seva activitat. El llibre Costa i Llobera i el món clàssic (1854-1922) és resultat de la seva tesi doctoral en Filologia Llatina, llegida l’any 1999 a la Universitat de Barcelona i dirigida pel catedràtic Pere Quetglas Nicolau. Com hem dit, es tracta d’un treball que abraça una dedicació molt intensa de l’autor a l’estudi de les fonts i de les referències clàssiques en el poeta pollencí. Tanmateix, hi ha llibres per esser llegits i llibres que són més aptes per a la consulta. Creiem que Costa i Llobera i el món clàssic (1854-1922) pertany més tost a aquesta segona categoria. L’excessiu esquematisme del treball, potser motivat per l’amplitud del tema i de les referències bibliogràfiques emprades, en dificulta una lectura fluida. El lector sovint té la sensació de trobar-se davant un conjunt de notes i de citacions, presentades i enllaçades mínimament per l’autor, però perfectament encabides en una estructura construïda ad hoc. Més que davant d’un assaig pròpiament dit, estam davant un estudi detallat, que constantment s’atura en el comentari d’un mot, d’un nom, d’una expressió, d’uns versos o que ens glossa els mots d’altres estudiosos. El resultat és altament útil i clarificador, però en detriment d’una visió més panoràmica o de conjunt, que àdhuc en les conclusions finals sols és mínimament perfilada. Cal aclarir que l’àmplia bibliografia existent sobre Costa i Llobera, i més concretament els estudis del P. Miquel Batllori, molt citats per Bernat Cifre, ens fan preferir la minuciositat del present estudi a una visió més globalitzadora que, tanmateix, no aportaria gaires novetats. [...]

La tasca de l’estudiós consisteix a assenyalar amb minuciositat, poema a poema i vers a vers, la procedència d’algunes expressions i imatges, a indicar les referències que el poeta fa a temes i personatges llatins o grecs, a estudiar la mètrica i l’adaptació dels metres clàssics o a comentar els judicis crítics que han generat. Els poemes on no es detecta cap influència clàssica són obviats, sense dedicar-los cap atenció. El resultat no és mai un comentari més o menys globalitzador i travat, sinó unes notes concretes, que en una edició podrien servir de notes a peu de pàgina, però que poden ajudar molt la lectura dels textos. Algunes d’aquestes informacions fan referència a aspectes etimològics, motius de cultura, de religió, d’història o d’art o expliquen qüestions purament literàries. No totes, però, són fruit de la labor de l’autor, sinó que sovint procedeixen de les aportacions bibliogràfiques d’altres investigadors. Per tant, Costa i Llobera i el món clàssic (1854-1922) és alhora una obra de recerca pròpia i una obra de sistematització de les informacions d’altres investigadors de què fins ara podíem disposar. A tall d’exemple de la novetat d’algunes d’aquestes notes que Bernat Cifre ens dóna, voldríem destacar la de la influència de Ramon Picó i Campamar i de la lectura del llibre Le ver rongeur, de Gaume, sobre la figura d’Horaci, en els escrúpols de Costa contra el poeta llatí, que el dugueren a rebutjar en un principi la seva oda “A Horaci”. O, també, la identificació del protagonista del poema “Idil·li blanc” —“Cisnes”, en la primera edició— amb sant Lluís Gonzaga. Tanmateix, no podem abusar d’exemples, perquè es podrien multiplicar fins a l’infinit. Finalment, creiem necessari en aquesta ressenya deixar constància d’una de les conclusions a què Bernat Cifre arriba al final de la seva recerca: la fragmentació depuradora del món clàssic que Costa i Llobera practica en la seva obra. Ni per la seva formació ni pels seus condicionaments morals i religiosos, Costa i Llobera no fa ús d’un classicisme autèntic, sinó que —com s’ha dit tantes vegades— el passa pel seu sedàs i en presenta la cara compatible amb el cristianisme. «Aleshores —conclou Cifre— el que Costa “suprimeix” resta emplenat per una oferta alternativa, explícita o implícita dins els autors clàssics, però potenciada i ennoblida pel nostre poeta: el connubi de seny i bellesa; la calma anímica, sedant i gratificant; l’ímpetu i frescura de la vera inspiració; la llum i el ritme de la Mediterrània; la sana adolescència, l’heroisme i l’amistat; el foc de l’ideal dins el gel de l’hivern, i la restauració primaveral dels ideals; el seny, ímpetu i dretura que els joves han de perseguir; la senzillesa i claredat de l’art, i la humilitat i esforç de l’artista».

(Pere Rosselló Bover. “Cifre Forteza, Bernat (2005): Costa i Llobera i el món clàssic (1854-1922)” dins Estudis Romànics, vol. 29, 2007, p. 502-504.)

* * *
 

Tanmateix, més adient ens sembla tractar la poesia de Bernat Cifre a partir de la resposta que a la mateixa pregunta deixa caure Costa i Llobera en un altre poema (“Lo que diu una cançó”). En aquest altre poema la resposta és “la vida mia, la vida amor” que juga amb un conegut romanç popular. El mateix joc ens planteja també el nostre poeta del mateix origen: no tant una disjunció de termes antagònics, sinó una juxtaposició que ens permet interpretar els dos termes inclosos com a aposició un de l’altre. És així que “la vida mia, la vida amor” ens augura el vitalisme del poeta que no deixa d’aprofitar qualsevol circumstància de la seva vida personal per elaborar el material poètic que ens ofereix. D’aquí sorgeix la gran quantitat d’endreces i de celebracions personals que es transformen per virtut de la saviesa de pulcre cisellador de les paraules en joiells verbals de ressonàncies rítmiques que ens porten a un més enllà poètic de reflexió pausada i superadora de l’anècdota inicial. No és debades que aquest avís inicial, Qui sap…?, remet a un poema d’inspiració popular del Poeta que amb més encert ha traslladat la flama dels clàssics a la nostra literatura, perquè el joc d’aplegar referències clàssiques en poemes de forma o to popular o, a la inversa, trencar la pau de certes estrofes consagrades per la tradició culta amb imatges del tot modernes, dóna un bon rendiment a Cifre en el sentit que això li serveix per apropiar-se el significat etimològic d’“autor”: conquerir nous territoris i fer créixer el gènere.

(Nicolau Dolç. “Qui sap lo que és el cant? de Bernat Cifre”, dins Cifre Forteza, Bernat: Qui sap lo que és el cant? Pollença: Art Gràfic, 2002, p. 16-17.)

* * *

Crec que no cal dir que la poesia d’en Bernat Cifre és filla de la de Mossèn Costa. L’alè del mestre es deixa sentir arreu, com per exemple en aquesta estrofa del poema a què pertanyen els versos que tot just ara hem citat: 

“Solemne serralada: apar cal·ligrafia
de Déu, que amb ploma eterna cairava l’horitzó
de rubriques i signes… I esplèndida badia
que allarga els seus dos braços per rebre l’infant-dia,
o els vincla per rebatre el torb i la maror.”

Ara bé, no ens trobam davant una simple imitació més o menys reeixida, com la que van fer alguns poetes continuadors de l’Escola Mallorquina. És una vertadera assumpció de l’estètica de Costa, que condueix a una expressió personal. Si féssim una comparació amb la història de l’Art, podríem dir que en Bernat Cifre no és com els neoclàssics, que imitaren, copiaren —magníficament, tanmateix— l’art grecollatí, sinó que l’hauríem d’equiparar més bé amb els renaixentistes, que assumiren i interioritzaren aquest art, i després crearen el seu.

En l’aspecte que en Bernat Cifre demostra més la seva mestria en l’art de confegir mots és en la metàfora, gemma entre les figures retòriques, gemma que el nostre autor ha tallat amb elegància i finor envejable. 

(Gabriel de la S. T. Sampol. “Pròleg. La poesia d’En Bernat Cifre o l’art de “lluitar constant i vencer””, dins Cifre Forteza, Bernat: S’encalcen les verdors saltant per les marjades. Palma de Mallorca: Impremta Politècnica, 1996, p. 18-19.)