PREGÀRIA MATUTINA

               Per a una melodia,
               del mateix títol, 
               de Txaikovski.

Oh llum divina,
que vas tacant
de purpurina
la nit diamant.

Oh llum xalesta
que treus la foscor:
vine i du’m festa,
repica al balcó.

Oh llum, aurora,
d’àngels somrís,
tendra penyora
de lluny Paradís.

(S’encalcen les verdors saltant per les marjades. Palma de Mallorca: Impremta Politècnica, 1996, p. 43.)

* * *

NOVAMENT ELS AMETLERS

Novament els ametlers…
Novament la poesia…
Novament el dur procés
d’accent, ritme i fantasia.

Em pens tenir l’obrador
ben reblit de fusta i d’eina.
Potser la inspiració
em creixerà a cops de feina.

For que poses un vel blanc
damunt rames, troncs i soques. 
Flor que sobre el nostre fang
puresa pel cor invoques.

Ets rebosillo gentil
-superb guinxet- on ressalta
el jove encís femenil:
vermell d’ou a cada galta?

Ets flor de llum i claror
o de grip i calentura?
Enguany m’has duit el pitjor:
la febre i l’alcova obscura.

Però algun brot he escapçat
del gel de la nit avara,
i a la cambra l’he portat
que fóra del pare i mare.

Així perfum mos records,
uns records color de cendra…
Així aquelles dues morts
flairen com d’ametla tendra…

Res més, avui, ametler,
rei del botó neu o rosa.
Duria ben endarrer
no adreçar-te fresca glosa.

Res més, avui, ametler,
monarca de la flor fina.
Si ets emblema sincer,
et prec que ens vulguis refer
Mallorca més mallorquina. 

(Qui sap lo que diu un cant? Pollença: Art Gràfic, 2002, p. 98-99.)

* * *

Posta de sol a Tuent

Tot era a la posta: penjat només hi quedava el sol. S’havia post tota una jornada de calor de juliol, de gent i banys i menjua i begudes refrescants: com neda i com menja la gent a La Calobra! S’havia post aquella corrua, aquell formigueig pel camí i túnel, cap al Concert del Torrent de Pareis... Abans del Concert —rite que té ja disset anys, creació roquera i lírica Coll Bardolet— el pregó, el verb, els mots entonants dins un temple de roques: “L’Olla” del Torrent. Segueix el cor: les veus que peguen pels murs, cercant ecos, com les aus que hi giravolten, cercant les encletxes. I entre i entre, la traca d’aplaudiments de la immensa multitud asseguda —cadascú com pot— amuntegada pel codolar... Carn que espera poesia...

Tot s’ha post. Hem retrobat el cotxet —per suposat allà on l’aparcàrem el matí— enfora, enfilat amb molts d’altres vehicles petits i grossos, calents i cuits. El Torrent i La Calobra es buiden com amfiteatre romà que s’evacua. [...]

¿I el torrent?

—¿Saps què és això? Això és la confluència del “Torrent de s’al·lot mort” (tràgic topònim), i el “Torrent del gorg dels diners” (topònim que, anau a sebre...).

L’espectacle, a punt. Anam a prendre lloc —localitats gratuïtes— damunt el mollet de formigó i ferros rovegats de salobre. La mar i el sol s’atreuen, s’acosten com per a un bes americà de pel·lícula entre “ell i ella”. El sol s’empegueeix. La mar torna fosca, freda i gelada, desmaiant-se de braços d’ones i respir d’oratjols. Els pins han apagat la remor i la rossor. El serral es redreça i recolza més fort i més serè, com un aucell que s’adorm damunt un brancó. La ratlla de l’infinit s’embulla de núvols: com uns llavis, com un rostre tot descompost, tot alterat el maquillatge després d’un bes. Les darreres paraules del sol i la mar resten confuses. El sol ha fuit; la mar, de blaves galdufes, ja no té res a dir, muda com a plom fus.

L’espectacle ha finit. Noltros, com en aquests concerts donats a lloc sagrat, no sabem si ens està permès d’aplaudir o no.

(Geografia lírica I. Palma de Mallorca: Cort, 1981.)

* * *

LA DEIXA DEL GENI GREC
ARGUMENT

Una expedició grega arriba a les costes de Mallorca, l’illa denominada Clumba en llengües antigues. Deixats alguns companys dins la nau, Melesigeni (Homer) i vuit grecs més aborden a la platja de Bòccoris, ciutat preromana, l’actual Port de Pollença. Per allà són capturats per la ferotge Tribu de l’Alzina, únics indígenes illencs que (segons Costa ens vol fer veure) sobreviuen a les dominacions estrangeres. Els grecs són conduïts (la distància real és llarga), a un alzinar vora l’actual vila d’Artà, sud-est de l’Illa, ses Païsses, amagatall de la tribu. Lligats amb cadenes els presoners envolten l’altar ciclòpic adossat a l’alzina major que presideix el bosc sagrat. La cerimònia sacrificial s’inicia amb càntics i danses executades per cent guerrers. Així comença el poema: amb l’himne de la tribu a les seves divinitats infernals, celestials i terrestres. L’arribada i captura dels grecs es narrarà després.

En espera de la mort, el més vell dels presoners suplica a Melesigeni que entoni un “adéu” a Grècia. La tribu, ruda i tosca, protesta contra els primers sons que el poeta arranca a la seva lira. Nuredduna, la sacerdotessa de la tribu, per mitjà del gran sacerdot o Jerarca –el seu avi- imposa silenci. Homer canta. La tribu escolta sens comprendre.

Però la sacerdotessa ha romàs encisada per la persona i harmonies de l’inspirat cantor. Finalitzat l’“adéu a Grècia”, comença la immolació dels presoners: un rere l’altre són degollats i cremats sobre l’altar. Aleshores Neredduna, al·legant una súbita inspiració del Déu, del qual n’és ministra i intèrpret, ordena que el poeta sia exclòs del sacrifici, car segons l’oracle rebut, ha de sofrir una mort més horrenda i, conseqüentment, més propiciatòria: serà deixat viu dins la Caverna, les celebèrrimes Coves d’Artà, magnificades per Costa, que les converteix en temple del Déu Incògnit.

[…]

Prosseguint el seu enginy, Nuredduna acudirà més tard a la cova i allibera el poeta. Melesigeni, que havia dubtat si la jove salvadora era dona o deessa, es deixa endur per ella, i en sortir de l’antre a la discreta llum de l’Hésper, li dirigeix passionals ullades d’afecte, ullades tornades per la donzella. Sens perdre temps, Nuredduna el mena a la ribera veïna, tot indicant-li al lluny la nau dels companys grecs que l’esperen. Li facilita la fuga en un rústec bot, havent-li ofert abans un senzill aliment i refrigeri. Al dar-li comiat, Homer vol regalar-li la seva lira, però s’adona que en tan precipitada fuita la deixà oblidada vora l’altar de la Cova. S’allunya el poeta mentre Nureddunaresta plorant sobre les roques, amb llàgrimes incontenibles…

[…]

Amb la destrucció de la tribu s’esvaeix (a partir, sempre, de la ficció de Costa) i s’esborra totalment el que restava de l’indigenisme prehistòric balear. Però la trobada i espiritual contacte de Nuredduna, símbol de la inspiració mallorquina, amb Melesigeni (Homer), patriarca de la poesia hel·lènica, significa clarament —i així ho confessa el mateix autor a les notes al poema— la unió de la poesia illenca amb la grega; o més ben dit, la lírica fecundació que rebia la nostra rústega Musa de part del sublim Mentor Poètic de Grècia… Alta, nobilíssima significança. Sobretot per a nosaltres els mallorquins!

(Costa i Llobera i el món clàssic (1854-1922). Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner, 2005, p. 223-224.)