El poe­mari Pell d’ànima de Josep Checa parla del temps pas­sat amb un voca­bu­lari exqui­sit, propi de la comarca d’Osona i del seu poble, Cal­des de Mont­bui. Hi reflec­teix la situ­ació de pobresa en què es vivia als anys sei­xanta, com a la majo­ria de zones rurals de la geo­gra­fia penin­su­lar. Em va pas­sar que, a mesura que anava com­pre­nent en la tra­ducció que els seus poe­mes trans­me­tien una sen­sació de tris­tesa anco­rada en el pas­sat, el poeta em feia sen­tir com el que ano­me­nem progrés con­tri­bu­eix a dei­xar enrere qual­se­vol ves­tigi del pas­sat amb l’objecte de fer ren­di­ble la nova rea­li­tat arra­sant allò que les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors van aixe­car, no sense poc esforç.

Fer res­sal­tar la memòria col·lec­tiva, així com la riquesa lèxica i metafòrica de Josep Checa, ens ofe­reix un resul­tat brillant i fa que la llen­gua en què va ser escrita s’elevi a una cate­go­ria que només la gran poe­sia pot asso­lir.

(Concha García. «El llenguatge comú de la poesia», publicat a El Punt Avui el 24 de maig de 2021.)

* * *

Amb Pell d'ànima (Tres i Quatre), Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962) va obtenir el 38è. Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March.

Amb Pell d'ànima, Josep Checa, autor d'una dotzena de bons llibres, valida un camí poètic que té un clar distintiu: donar veu i paraules com pedres fogueres a la terra, i a la gent de la terra. Cal no oblidar que Checa és ramader i amb la seva sensibilitat afuada percep l'alè, l'ànima de la terra. I així, la seva ànima fosa en l'ànima de la terra en canta la seva cançó més profunda. Els seus poemes, que bé podem llegir com pastorals gregues, van més enllà d'aquest estadi bucòlic, ideal, arcàdic, de la natura, per mostrar també la seva altra cara: els avatars de la natura en la seva quotidianitat amb les seves llums, ombres, dolors i fatics. Perquè la vida rural és com és: exigent. El camp treballa sempre, no sap de dilluns o de diumenges.

La terra és un ésser viu i, per tant, té la seva pell que aquí mostra en forma de vinya treballada, allà en el vestit ample d'un camp de blat, aquí en el cultiu d'un hort treballat com un jardí, allà en un cap d'userda on menja el ramat tranquil, ja sigui d'ovelles, de cabres, de bovins o de garrins. A la terra la travessen camins que s'entrecreuen, hi creixen boscos i es fan tancats a la plana, i patis a les cases de pagès on creixen galls, gallines, ànecs, conills. Però tot aquest bé de Déu no creix per generació espontània: homes i dones soferts en tenen cura i no dormen les hores que volen, i menys en aquells temps que evoca Josep Checa, els temps de la seva infantesa, temps curulls de grans freds sense calefacció, i grans tempestes que malmetien les collites sense assegurança, temps de llevar-se amb el sol i treballar tot el dia sense plànyer ni minuts ni forces. Cal llegir aquests versos de Josep Checa per fer-se càrrec de la intensa bellesa d'un treball tan dur però tan fèrtil per a la vida del planeta, i no només en la seva escorça –la pell- sinó també en la seva ànima, que cal tractar bé com nosaltres voldríem ser tractats bé, com hem de tractar-nos bé. Un ideal que rarament s'acompleix, i que, fins i tot, pot fer mal, devastar, som així de bàrbars.

A la gent, l'ànima els fa vulnerables; / sovint, un dispendi excessiu de difícil gestió; / un cert nombre ja hi han deixat la pell, escriu Josep Checa al poema «Pell d'ànima», que dóna títol al llibre. I tant, que a vegades s'hi deixa la pell. 'Massa ànima', li deien al gran Mozart el qual, en efecte, posava tota l'ànima en la seva música. Mozart va morir tan jove, i tan trist, i tan bastonejat per uns i altres malgrat els èxits, o potser per això mateix, l'enveja és destructora. Va morir jove i trist aquell que ha escrit la música més bella i que tan feliços ens ha fet en escoltar-la.

L'ànima, la seva emergència en la vida quotidiana, pot patir bufetades, pot rebre pedrades, pot morir dessagnada. I malgrat no ho voldríem, i bé que ens hi resistim, anem aprenent a endurir una mica l'escorça, la pell de l'ànima per no fer-nos més mal, perquè no ens en facin, ànimes càndides. Per aquest motiu, paradisos i arcàdies es manifesten en el món temporal només en rares ocasions. El Paradís només pot ser interior, curat al clos de cadascú. En el món exterior el Paradís només pot ser viscut en aquells moments de lluminosa epifania en els quals es produeix un respir unitari entre la terra –la vida en el seu conjunt– i la persona.

En aquest llibre de Josep Checa trobem manifestades algunes epifanies a la segona part del volum. El poeta les rememora després de la seva estada al país de Suomi (Finlàndia). Epifanies que es dibuixen en estampes tan senzilles i transparents com la contemplació d'unes banyistes en les aigües fredes i cristal·lines d'un llac. Les dones sortien de l'aigua arronsades, / rient de la seva gosadia / i de la meva, de mirar-les. A vegades un moment de contemplació com aquest val tota una vida. I això, per què? Doncs perquè en aquest moment el temps s'atura, o, millor dit, deixa de percebre's i permet un tast del que en diem eternitat.

(Teresa Costa-Gramunt. Eix Diari, 4 de juny del 2018 - enllaç)

 

* * *
 

Bona tarda a tothom.

Sé que us semblarà contundent, però crec que cal anar sense embuts davant de llibres com aquest, que no n'hi ha gaires. En primer lloc, que quedi clar que si sóc aquí és perquè en Josep Checa m'ho ha demanat, cert, i per la relació personal que tenim, però que no hi seria si el seu llibre —i la seva obra en general— no em semblessin admirables. He de dir que ja ho creia abans que ens coneguéssim i que si ara ens coneixem és justament per les ganes que vaig tenir de saber qui era l'autor d'uns llibres tan rodons com L'enteniment de les bèsties i La barberia. I és que per a mi, a la comarca d'Osona, que és on en Josep treballa i d'on poua principalment el seu material poètic, a banda d'en Lluís Solà —que és en ell mateix una teoria de la poesia i una poesia completa— hi ha tres poetes excel·lents: en Josep Riera (d'Oristà), en Josep Checa (del Bisaura, pràcticament el Lluçanès) i en Jaume Coll Mariné (de Muntanyola). Aquest judici no està condicionat per cap altra cosa que pel valor que dono a la poesia que compleix les exigències i els resultats que crec que se li han de demanar perquè sigui digna d'aquesta paraula, i es tracta d'una cosa que no té res a veure, strictu sensu, amb el fet d'escriure en vers, perquè això ja ho fan molts d'altres que, o bé no tenen res a dir (que m'interessi o m'emocioni, si més no), o bé no saben com dir-ho o, en molts casos, ni una cosa ni l'altra.

En canvi, els tres poetes d'Osona que he esmentat tenen en comú que la seva obra es troba molt per sobre de la mitjana de la poesia catalana actual —prolífica sí, excessiva també, però sobretot mediocre i sobrevalorada pels mateixos que l'escriuen mentre es riuen les gràcies recíprocament—. Tots tres, en Checa entre ells, també tenen en comú una reminiscència verdagueriana de la qual potser no són conscients, però que estic segur que si no visquessin o treballessin a Osona no hi fóra: diria que se l'han llegit i rellegit, però, en cas contrari, hauria d'afirmar que es transmet pels porus... De fet aquest llibre que presentem avui fa olor de fems i, a la matinada, l'entela la boira, o sigui que crec que se'n pot extreure que en la seva obra la geografia personal va lligada a la modesta epopeia ordinària de la vida de la gent que l'envolta, que en comparteix maldecaps i quimeres i que, malgrat això, sovint desconeix aquests poetes. Però això ja els passava a Leopardi o a Villon, per exemple, i a tants altres que ara ens semblen indiscutibles però que foren poc o gens reconeguts pels seus contemporanis. Dir-ho així potser no té cap finalitat pràctica més enllà que ho sentiu els qui sou aquí, però si no comencem a dir-ho quan juguem a casa no podem esperar que a fora ens facin cas, oi?

Però encara falta un element per definir aquesta mena de poesia, i que és essencial: el do. El do es té o no es té. Reconec que és una cosa que costa de definir, com tot allò que és intangible, però que quan hi és es nota. Posem, per entendre'ns, que el do requereix tenir els peus ben falcats a la terra, de manera que els surtin unes arrels que esdevinguin els fonaments de l'edifici poètic. I, a la vegada, cal que el seu esperit s'enlairi com un arbre molt alt o com un parallamps, fets de fulles de lletres, de paraules enrampades. Quan hi ha el do i l'ofici, aleshores els dos pols es connecten i la poesia brolla i s'enfila per la saba, liquada; o davalla, electrificada, fins a l'aigua del pou. I els lectors ens hi enrampem.

Encara vull dir una altra cosa prèvia: no m'agrada presentar un llibre o fer-ne un pròleg a base d'anar enganxant retalls dels poemes del llibre mateix. Em sembla que és absurd (tot i que és més fàcil), que distorsiona els versos esmentats a mesura que els va lligant per conveniència i al marge del seu propi sentit, que fer-ho així és en darrer terme una manera d'amagar l'absència d'un criteri propi, i, també, que fa perdre el temps al lector: si ell vol llegir els versos, que se salti el pròleg o la presentació, tiri pel dret i entri en matèria. Jo no us repetiré el llibre, doncs, només diré coses en què el llibre m'ha fet pensar, reflexions que m'han vingut al cap, imatges que m'han semblat suggeridores. Els poemes els llegirem després, si encara sou aquí.

Som-hi.

Pell d'ànima es diu. I l'ànima sembla que és etèria, segons diuen els que hi entenen. La pell no tant. Però l'ànima de la poesia d'en Josep Checa és, a parer meu, d'allò més terrenal. Això no és ben bé una contradicció, ja ho veureu. Però si ho fos tampoc no seria greu perquè la poesia admet més que cap altra modalitat escrita les contradiccions, fins i tot se n'alimenta.

Per començar —ell el llibre amb el primer poema, i jo la meva introducció—, diria que un tros de l'ànima del poeta va quedar encastada als gastats maons vermells que enrajolaven una era tan rodona com la seva infantesa i que a mi, permeteu-m'ho dir en una expansió personal evocadora, perquè és un dels meus escassos i remots records osonencs —i no us en posaré cap més, ho prometo, em fa venir al cap, en llegir-lo, aquella altra era que hi havia al carrer Taradell de la vila de Tona, ara desangelat i destrossat, on durant un estiu perdut de la meva infantesa no només vaig veure batre el blat arran de terra sinó fins i tot, molt enlaire, a la negra superfície estelada del cel, la llumeta de la càpsula Gèmini X que donava la volta al planeta cada vint-i-quatre hores i que, de nit, sempre passava exactament per sobre de Tona.

Bé, potser no era ben bé una nau allò que parpellejava movent-se, tot i que jo n'estava convençut i ara n'estic encara més perquè, com a les pel·lícules de Fellini, els records distorsionats són molt més versemblants que la realitat mig oblidada. Qui sap si en lloc d'una nau es tractava d'una ànima perduda que giravoltava eternament esperant que un dia el poeta li posés nom... O potser era, i el nen no ho sabia, "l'òrbita cementiri" de què parla en Checa en aquest llibre que tenim a les mans. Potser era totes tres coses a la vegada i resulta que la física quàntica va d'això, i només els poetes ho intuïm, encara que no en sapiguem les raons, ni ens importin. El do justament també seria això.

I en aquesta gran concavitat astral que ens comprèn i a la vegada se'ns escapa s'encabeixen els cercles concèntrics i més menuts de la vida dels homes, també de les generacions a què en Josep Checa fa referència, aquelles que durant segles van dur vides pràcticament idèntiques: sovint a la mateixa casa, amb els mateixos mobles i els mateixos horaris i costums, a vegades fins i tot amb el mateix aixovar i la mateixa feina o el mateix ofici, escalfant-se a la mateixa llar de foc, matant el mateix porc, buscant llenya i fent carbó als mateixos boscos, contemplant i traient la mateixa neu, peixant i amanyagant les mateixes bèsties, com un ritual gastat però inevitable que al poeta li xucla la memòria a la vegada que ell els ret un homenatge, o potser només en deixa constància perquè no s'esborri al cervell dels qui, com ell, se senten lligats a un lloc concret, a tot el que brolla de la terra, a les persones i els animals amb qui cohabitem. El seu món, vaja, que és el de la pagesia i la ramaderia. Un món, crec, també més fàcil de comprendre en un indret tan vinculat a aquestes activitats com és el cas d'Osona, i que també empelten amb una genuïna tradició poètica no urbana que avui costa de trobar en la poesia catalana contemporània, tan urbanita com retòrica, tan pretensiosa com buida, tan desvinculada del seu entorn.

Amb Pell d'ànima entrem en un indret on un nen pot creure que algun dia, amb la fanga, quan tingui prou força, podrà capgirar el món. Palpem el pas de les estacions i notem com l'hivern estén les ales sobre els arbres i fa que s'enfondeixin les roderes a la neu, sentim la ferum del bròquil que bull a l'olla a la cuina econòmica. I com que només els gats veuen passar les ànimes, els mamífers que llegim ens hem de fixar en la lletra menuda dels poemes, en els personatges que en aquests versos fan coses ordinàries, certament, però que, a força de no veure-les mai en la poesia d'aquest país, ens xoquen perquè ens adonem que, per exemple, un gest recuperat i posat en el lloc adient pot dur a la superfície sentits i emocions que difícilment haurien revifat d'una altra manera. Hi trobem personatges que a vegades són animals, a vegades coses, a vegades persones: uns peus descalços pel passadís, uns estalvis de ferro colat, un nen que abraça uns gossos, una dona que pela una ceba (m'ha fet pensar en aquell meravellós poema de la Szymborska), els ànecs collverds que es tornen una paràbola, les bombolles que delaten els crancs sota l'aigua, una bestiola, potser un gos d'ànima dardaire, la sonsònia de la mocadera davant del budellam del porc...

I totes aquestes coses hi són dites amb una cruesa descarnada i un llenguatge  proper a l'oralitat però, a la vegada, amb una tendresa que enfondeix més encara la ferida. Sovint em sembla que en Checa parla amb ell mateix, o amb els seus pares, o fins i tot amb els avantpassats, i després transcriu la conversa. D'aquí ve també l'emoció. Però us aviso: si llegiu Pell d'ànima no us divertireu. Vull dir que li escauria dir-se "pell de gallina", que no és lleuger, que no fa riure, que no s'esforça a ser amable, que t'hi entrebanques amb els tendrums de la vida, que va cap endintre, colpeix i fa una mica de mal. És com si et pelessis els genolls. Perquè seguint en Checa arribes a pensar què vas fer mal fet (tu, que allà no hi eres!), a recordar no només qui vas ser sinó qui havies volgut ser i a qui vas deixar perdre, què vas deixar de dir, i ara és massa tard. És clar, ja ho deia Vinyoli: sempre és ara i tard, totes dues coses a la vegada, oi? I sí, s'hi ensuma un deix pessimista com el del poeta barceloní. I et ve al cap una flaire de bosc, un regust primigeni, un penediment inconcret, el ressò d'un renec o una exclamació, un deix de malastrugança, una lluïssor gastada, la bafarada d'una pèrdua...totes elles coses intangibles i a vegades també inintel·ligibles que prodigiosament brollen d'entre paraules planeres que sempre hem sentit però que, posades en el poema, es tornen flors o punyals: molins, bòbiles, naps i trumfes, rescloses, telers, rebosts, pous, cementiris, corrioles, estufes, aigüeres...

Dit això, i havent quedat clar la bona opinió que em mereix la seva poesia, he de dir que en Checa em fa ràbia, perquè escriu versos que voldria haver escrit jo. I això no em sol passar gaire. Bé, només em passa amb els que em semblen molt bons poetes i que, normalment, ni són catalans ni són vius. A mi em Checa m'amoïna, però, perquè no beu vi (whisky tampoc, suposo), i, ostres, un poeta a qui no agrada l'alcohol però que escriu el que escriu... doncs penses: què no escriuria si de tant en tant fes un glop? A mi en Checa m'enlluerna perquè sap més coses de la natura, de les bèsties, el paisatge, el pas de les estacions... no que jo, sinó que Robert Frost, John Clare, Edward Thomas i Seamus Heaney junts, que, d'això, en sabien un munt. Llàstima que ells ja no el puguin llegir. A mi en Checa m'admira perquè és més jove que jo i ja porta editats dotze llibres i em va dir l'altre dia que en té un de nou a punt: noi, deixa alguna cosa per als altres! A mi en Checa m'agrada no només perquè és sorrut, auster, autèntic i planer com la seva poesia, sinó també perquè em demana que li presenti un llibre a Vic ˗com si aquí no hi hagués una pila de poetes i crítics que ho poguessin fer˗ i em deixa dir el que em ve de gust, de manera heterodoxa i prescindint del què diran i del cànon de l'última antologia feta per pedants que es miren el melic i s'empesquen teories literàries sobre el no res poètic. Per tot això jo, a en Checa, li presento el que em demani.

Però, a veure, ¿és que potser del que he dit s'entén que en els seus llibres ens parla d'un món perdut? No. És un món viu perquè la literatura d'en Josep el re-crea. Mai res no és com s'escriu que és. I ell no fa veure que les coses encara són allò que fa temps que van deixar de ser: ni s'enganya ni ens enganya. No exhibeix un àlbum de postals de color sèpia. De fet tampoc no fa fotos sinó que remou les cendres, atia el caliu i, tot d'una, fixa l'instant amb una flamarada, que és el màxim que se li pot demanar a un poema. O això és el que em sembla. No ho puc afirmar amb tota la certesa perquè aquesta, a tot estirar, només la té el creador de l'obra, encara que a vegades es deixar endur per un impuls (digueu-ne instint, digueu-ne inspiració, si voleu) que s'imposa sobre la seva voluntat estricta. No us sabria dir, doncs, exactament per què escriu el que escriu i/o per a què. Per a qui, sí: per a nosaltres. Però desconec si ho fa per afermar els seus orígens (a vegades invocar-los va bé, perquè et responen); si per trobar un aferrall que li permeti no caure daltabaix de la passera de la vida quotidiana; desconec si és per re-anomenar les coses amb paraules precises i genuïnes i afermar així el llenguatge propi, és a dir, la seva persona; si és perquè el corc sempre rosega, sempre s'imposa; si és per fer les paus amb ell mateix o, senzillament, per dir-nos als lectors unes quantes coses que duu al pap i que pensa que poden ser compartides... De fet en el llibre hi ha un moment en què fa dir a algú que apareix en un poema —i que no ha de ser forçosament ell mateix, però hi té una retirada—, que ell enyora els dies que no ha viscut, les coses que no ha posseït... Doncs tot plegat és una mica això, perquè els dies viscuts i les coses posseïdes formarien part més aviat d'unes memòries i, en canvi, només allò que no es pot abastar forma part d'un llibre de poesies. La carn s'ha fos, el cos no hi és, i se'n palpa l'absència,  la pell de l'ànima.

Tanmateix, com en el títol d'un dels poemes, al llibre sí que hi ha potser un inventari inconscient i dispers de minúcies que, juntes, es tornen transcendents, perquè configuren un enfilall molt personal que, naturalment, no es pot compartir del tot amb ningú més, però que sempre té una part d'allò que també es troba en l'inventari (no escrit) dels altres... Perquè encara que totes les enrampades s'assemblen, la commoció que produeixen en cadascun de nosaltres és diferent. I fins i tot les coses que semblen essencials poden esdevenir secundàries quan es crea una obra literària personal, és a dir, que es distingeix de la resta malgrat que utilitzi els mateixos instruments que les altres tenen a l'abast. I a l'inrevés: un element que per a nosaltres seria minúscul, anecdòtic, en mans d'un creador pot esdevenir simbòlic i fins i tot transcendental. En el cas d'aquest llibre, la combinació d'elements lingüístics, d'experiència personal, de vocabulari particular i de la contrada, de capacitat d'evocació, la longitud d'ona de la vibració produïda pel pas del sentit a través del so del llenguatge fan que també la pell d'una ànima sigui perfectament destriable de la d'una altra. Perquè encara que aconseguim desvelar el negatiu d'una imatge perduda, no sempre ens revelarà el revers dels mots; per més que tensem l'arc no abatrem el temps; i no aturarem cap llàgrima quan estigui a punt de caure... I tanmateix la poesia intenta una i altra vegada aquestes coses conscient del seu fracàs, perquè, si ho aconseguís, seria màgia o alquímia, i no ho és, només ho fa veure per ensibornar-nos. Té, crec, la poesia, ja que hi estem posats, un propòsit ben modest —més enllà de l'expansió personal de cadascú— que és remoure, estimular, destriar, insinuar, ressaltar, il·luminar... Potser és tan senzill com això: la clau del sentit de la poesia d'en Checa es pot trobar, sense anar gens lluny, en un dels seus poemes on, sobre una tauleta, trobem uns quants objectes, notes, esqueixos d'algú desaparegut que ens els ha deixat, però, en herència, i que el poeta, sense ni saber-ho, està convertint en versos; de fet, potser els està transcrivint perquè fa d'intermediari, de torsimany, d'oracle, si ho preferiu. I és que el poeta sap, com nosaltres, que Déu va desistir fa temps, i només ens queden per consol les paraules. O potser, com ell ha escrit també aquí, resulta que cada vers és, prodigiosament, una ànima que passa. I la pell —de l'ànima— li posa cadascun de nosaltres.

Mentrestant Vladimir Holan, un gran poeta txec que ens agrada a tots dos,  encara sent cantar la resclosa i, amb ell i a través d'en Checa, també nosaltres.

Moltes gràcies i bona lectura!

(Marcel Riera. Text de la presentació a Vic, 27 de maig del 2018)