POEMA INACABAT

Matinada sobre els teus ulls closos.
Mai he pogut dormir gaire. Camino
per la casa quan les figures de ceràmica,
els quadres, les cartes sense obrir,
el telèfon... murmuren converses privades.
M'assec a l'escriptori amb un got
de llet a la mà. Contemplo el poble
per la finestra; el pont solitari encara
amb les llums de la nit. Escric un parell
de versos damunt l'ombra invisible
d'un núvol de gavines que passen com
àngels silenciosos tallant la broma verge
(un cotxe esportiu travessa a tota velocitat)
En el dormitori tu encara dorms, encongida.
Com tantes vegades m'estiro al teu costat,
sota els llençols tebis pel teu cos. Aviat
el sol entrarà per les escletxes de la persiana.
Tanco els ulls. Sempre m'ha agradat
despertar amb tu.

(Del poemari Tots els teus noms, 2004)

* * *

Bull calmosament la patataicol del sopar
i el dit llisca sense esforç
pel vidre entelat de la cuina
          –l'àvia rondina–.
És tan estret el cel de l'eixida,
tan efímer el sol damunt les hortènsies.
Algun esperit antic, entre les jardineres,
hi deu sestejar, cobrint-se de verdet.
En el temps de l'horror hi escampaven matalassos per terra,
per protegir-se de la pluja macabra de les bombes.

El pare trasteja al cobert, penses.

El llençol es contractura en curvilínies
per reposar sobre la prominència del maluc.
No dorms, però el temps mandrós
s'ajaça per la platina del somni.
Fas inventari un dissabte sense excuses
i peixes el corc, com animal de companyia que és.
Saps, remotament, que un dia el telèfon
se't pot glaçar a la mà.

(Del poemari Pont, dins Poesia 2007, 2007)

* * *

D'un puny clos de gel
en pots arrencar la vida, com de fusta,
fins que el pulmons se't fragmentin
en pluja d'esquerdills.
Témer l'estol de pinsans que has vist
sobrevolar les runes dels cards
i la sàvia mirada d'una bèstia
que reflecteix el teu pensament.
Una nit, engolit per l'ombra,
pots vetllar la sang del somni
mentre et beus les hores sibil·lines
d'un alcohol que no et salva.
Llavors pots veure Déu
o algú semblant.

(Del poemari 30 orquídies, 2009)

* * *

Els teus ulls i la meva nuesa.
La meva nuesa avergonyida
dels teus ulls àvids...
La meva misèria,
la pell que ningú no ha cartografiat sota la llum.
La teva pell que vol ser meva
i es dóna a canvi de res.

(Del poemari Carrer Malats, 2012)

* * *

Aplego les teves penyores,
vidres de mar que escampes per la casa.
Gotes de rou que perlegen la teranyina
filada amb les nostres nits
degoten damunt el coixí dels murmuris.
Miro cada cosa impresa amb un deix de tu
i m'obstino a no admetre cap pèrdua.
El meu designi és aixecar-te les ales.
Tustar l'espatlla del teu àngel badoc.

(Del poemari Els arbres que no conec, 2013)

* * *

Et vaig ajudar a enterrar-les.
En pocs mesos, una al costat de l'altra,
a un racó del jardí, sota la magnòlia.
A elles també les corcava un càncer, quina ironia!
Abans ja m'havies confessat la mesura
del teu amor per les teves gates,
–per damunt del d'algunes persones– deies.
Sempre he sabut que no era un dir.

(Del poemari L'enteniment de les bèsties, 2015)

* * *

De sobte, vas perdre la mà de la mare
un dimarts de plaça.
Perdut, sense consol,
astorat i eixut de llàgrimes,
entremig de parades de fruita
i dels crits de les gitanes de cabell d’atzabeja
oferint el rest d'alls per un duro.
De les cassoles de fang del terrissaire
i dels gibrells d'olives del bacallaner...
Fins que algú conegut et tornà a casa,
on el pare ja defenestrava improperis.
Aquest va ser el primer
dels dos únics cops que has perdut la mare.
Si ara parléssim del segon,
potser ploraries.

(Del poemari La barberia, 2016)

* * *

Al teu pare li han llogat un hort.
Bescanvia, com l’home sofert que és,
un enciam i quatre tomàquets
per la suor dels captards.
El gos jau sota l’avellaner
i tu enfonses els peus descalços
dins la terra negra i flonja.
Tens prou temps per pensar en Déu.
Penjat a les aules al costat de Franco
i clavat als taüts, diuen que viu al cel...

(Del poemari La barberia, 2016)

* * *

Maldestre, algunes nits proves
de dibuixar la pell de les paraules.
És com el calmós ritual d'embolicar
pessics de tabac, com l’avi ho feia.
El temps vesteix el passat a mida
i tu escrius com aquell que endreça calaixos.
Les arnes reboten, obstinades,
contra la bombeta que et fa vident.
S’encasten al paper amb un cop rotund
i deixen, damunt els versos,
un mínim escampall de polsim d'ales.

(Del poemari La barberia, 2016)

* * *

L'APARCAMENT DE L'ERA

A força d'anar-hi passant, els marges han minvat
i ara són lleus ondulacions per on els viaranys s'escampen.
Gleves de sauló s'esterrossen damunt les feixes pinyolenques,
on sobreviu un migrat i aspre herbatge polsegós
i les restes d'un parell de vells ametllers que encara gosen florir.
Al bell mig del descampat, entre els vehicles aparcats,
encara es poden percebre, mig esborrades per les taques d'oli brut,
les restes dels maons vermells que enrajolaven l'era.
Tan incert és el futur com el passat quan els testimonis
esdevenen ànimes mudes. Només en retinc la tèrbola visió
d'alguna andròmina rovellant-se al ras i l'indret
com a camp de mil batalles de la quitxalla del barri.
Puc imaginar-me les batolles i els grinyols de la màquina de batre,
els mocadors de tapaboques i la pell suada amb fortor de pols,
la mateixa pols que ara aixeca el vent en filaberquins alats
i que algun vagarós aprofita, tot resseguint amb el dit,
per escriure ximpleses damunt els parabrises.

(Del poemari Pell d'ànima, 2018)

* * *

LLÀTZER

Els savis varen sentenciar que no caminaries
i de genolls t'esmunyies pel pis
com una menuda sargantana.
El temps va despertar alguna cosa de tu
(potser l'ànima adormida)
i va donar llicència per alçar-te.
Des de llavors i durant molt temps,
les nits et van acompanyar
per recórrer el menjador, la cuina, els dormitoris...
no hi havia repòs per al teu desfici.
Córrer tot gronxolant els malucs et feia riure.
Jo m'adormia en sentir el no parar
dels teus peus descalços pel passadís.

(Del poemari Pell d'ànima, 2018)