Diria que des dels primers versos es capta un sentit de transcendència per damunt de circumstàncies que de prop o de lluny ens atenyen a tots.

La vida no es mesura per la llargada, sinó per la intensitat. I per la voluntat d'acceptar tots els seus reptes, més encara si es comparteixen amb la persona estimada, lluny dels paràmetres de la biologia, la ciència mèdica, el pensament, àdhuc del canon de creences tradicionals.

Immers a les tradicions orientals, va impressionar-me un mestre del Zen quan amb senzillesa m'obria un gran misteri. La Natura ha fixat la multisecular durada del cedre, i la de la floreta que s'obra a la matinada i es marceix al migdia.

Tanmateix, dintre de l'univers el karma és idèntic…

"Som pols d'estrelles", deia Joan Oró.

(Àngel Ferrer i Casals. 2013)

* * *

M'ha impressionat molt el llibre pel tema tan colpidor i per la manera de tractar-lo literàriament. L'enhorabona! Ha aconseguit de construir una obra d'una gran dignitat.

Hi ha versos bellíssims: "Sentir com se'n va l'ardent dolor de viure // De sobte,  caigué la nit damunt les coses // L'hora inapel·lable en què la vida s'agrumolla i la porta cedeix".

(Carles Duarte. 2013)

* * *

Els poemes d'Els arbres que no conec es van gestar en el dia a dia de la malaltia i reflecteixen els alts i baixos d'un procés com aquest, "uns arran de terra i altres més esperançats", diu Josep Checa. L'escriptor confessa que no s'hauria atrevit a escriure sobre aquest procés si no li hagués empès la seva dona: "Ho has d'escriure, Josep", recorda que li va dir. I superat el primer impacte, va començar a fer-ho. La primera de les tres parts en què es divideix el llibre parla de l'assumpció d'aquesta realitat ("El teu rostre delatava les pretensions del càncer / i vàrem sortir per no oferir-li cap treva…"). A la segona part, l'autor necessita sortir d'aquest món i fa una remembrança de la seva àvia, "encara viva quan ho vaig escriure". És un parèntesi, un gir buscant la seguretat aparent de la infantesa, "i em va servir com un graó de repòs". La tercera part és de l'esperança, "de veure com ja ens n'anàvem sortint". En aquell moment fan un viatge a Lisboa, que dóna peu a la portada del llibre, amb un dels vells tramvies de la ciutat. És també el moment de fer un balanç del que ha canviat al llarg d'un any llarg immersos en aquesta vivència tan intensa. "N'hem sortit essent persones diferents, més riques, hem vist que moltes coses són frivolitats", diu Josep Checa. Parla en plural perquè la malaltia i la curació han estat profundament compartides: "Hem tingut càncer", diu. Ara s'estima encara més la vida, tot i que se la mira amb un sentit de transcendència més profund: "Realment només tenim aquesta vida, anem o venim d'algun lloc?". En qualsevol cas, el misteri no es resol: d'aquest lloc d'on es ve i on es va "no en conec ni els arbres".

(Jordi Vilarrodà. "Josep Checa dedica un llibre a la superació del càncer de la seva dona", El 9 Nou, 1 de maig de 2013)

* * *

Un aprenentatge. Tots els llibres d'en Josep ho són. El risc d'aquest era saber trobar i aprendre els noms per capgirar una por amb la que no comptàvem, deixar pell i cabell en una lluita compartida de resultat incert.

La tempesta insospitada s'estén també a l'escriptura. Una certesa inicial –fluctuem entre estels– fa poc servei quan el joc de mots estrena un taulell nou, d'acer indiferent i inoxidable. Som en una planta d'oncologia, lluny de l'herba que creix i dels arbres coneguts, i la llum dels fluorescents ens fa témer perdre un fil que sabem fràgil. El poeta prova de prendre la mida justa a un escenari asèptic i imposat, sense enganys, i troba camins al cloure els ulls. La mà estimada que estrenyem i ens estreny, la memòria de la infantesa, la repetició renovada de les accions més habituals de cada dia. Un no res en concret que ho és tot per nosaltres.

Aquest llibre compta amb una confident de primer ordre: l'àvia. La seva presència il·lumina el cor del poemari i l'omple d'una tendresa que transcendeix tota angoixa i ho irradia tot. El seu testimoni pren veu en poemes que volen sense el llast del dolor, que formen part de l'aire després de la tempesta. Són poemes d'amor, malgrat tot. I ho celebrem plegats.

(Jordi Checa Guillén. Pròleg del llibre)