El recorregut vital i intel·lectual, professional i polític, de Gonçal Castelló, lluitador per la llibertat i la democràcia als Països Catalans, és una constatació de l'evolució sociopolítica d'una part important del republicanisme valencià i del valencianisme/catalanisme al segle XX. […]

Com a memorialista, per mi, el mèrit més remarcable de la literatura del gandià Gonçal Castelló és el seu caràcter testimonial apassionat, de vegades reflectit amb ironia, expressat amb una escriptura intensa i enginyosa, i capaç de suscitar els sentiments més pronunciats de la seua vivència en l'ànim del lector. Avui, i abans, el memorialisme franc, obert, sense disfresses d'alta pretensió creativa, és poc comú, almenys entre les nostres lletres. I això fa que entre la narrativa imaginativa de basament històric i el tractament científic i historiogràfic quede un buit ample en el qual es perden molts d'aquells lectors amants de reviure els fets històrics amb un desig emocional que reclama l'acompanyament de l'amenitat i l'anècdota. Cal insitir amb aquesta idea. Per a Castelló, com s'ha dit, la seua literatura era una arma, una manera vital de comunicar-se amb el seu poble, com li agradava constatar.

(Àngel Velasco. Gonçal Castelló. 1912-2003. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2012, p. 78-79)

* * *

Hi ha tres aspectes de Gonçal Castelló que ens el fan un home molt més il·lustre que molts dels qui reben afalacs continus, molt més il·lustre que els qui, apuntant-se al carro dels poderosos, ocupen tantes pàgines a la premsa, molt més il·lustre que els qui escriuen el que convé, que mai són incòmodes per a ningú i que són mirats des del confortable punt de vista que dóna la literatura d'evasió –per cert, la immensa majoria de la literatura que es publica aquí i arreu–; doncs aquests tres aspectes són: en primer lloc, el d'escriptor, sobretot el memorialista, i una de les obres del qual crec que roman insuperada: Sumaríssim d'urgència, i el de periodista, car va ser articulista des de la seva més tendra joventut, a més de fundador de Gorg: en segon lloc, el de lluitador, primer en càrrecs de responsabilitat durant la guerra incivil, sumant-hi també la seva incansable activitat política i la seva participació en qualsevol empresa que signifiqués la llibertat i la independència (perdoneu per la redundància); i en tercer lloc, el d'advocat, un advocat que es va mullar sempre; a ser, com a procurador als tribunals, un defensor de tots els detinguts. […] Només per aquest motiu, ja mereix la gratitud de tots aquells que, com a lluitadors contra el franquisme, el van necessitar i el van trobar sempre.

(Isabel Clara-Simó. "Gonçal Castelló", Avui [Barcelona], 3 de març de 2003)

* * *

L'obra és una biografia –un retrat social– d'un dels nostres pintors (i intel·lectual, per mitjà de la imatge) que han sabut connectar amb més concisió art i país: art i realitat. I Gonçal Castelló se'n fa ressò no tan sols estilísticament, sinó perquè l'autor sap positivament –per haver-ho viscut– el que significa fer un art social o bé una creació al servei de la col·lectivitat. Efectivament, el biògraf, nat a Gandia, […] ens ha transmès amb la seva novel·lística, […] la mateixa manera de copsar l'ambient en què s'ha trobat immergit el pintor d'Alcoi: situar el lector en tensió entre els personatges i el rerefons social i polític del temps viscut. I alhora deixar que hom imagini –en clau d'obra oberta– qualsevol situació possible d'acord amb l'argument exposat. I, doncs, què ens explica Gonçal Castelló –quin és l'argument– per mitjà de la biografia d'Antoni Miró?

Doncs, ras i curt: la vida de qualsevol observador de la realitat no pot deslligar-se –en el moment de la creativitat– del que hom fa, viu i pensa, en relació amb el context de la seva gent, segons el moment polític i les necessitats socials de qualsevol poble que hom interpreta. I tot el text és justament això: una crònica vital del que significa imaginar la realitat sense deformar-la interessadament: ser-hi fidel.

(Xavier Ferré. "Antoni Miró. Estètica amb ètica", Serra d'Or [Barcelona[, núm. 425 , maig de 1995, p. 72-73)

* * *

Totes les èpoques i tots els països tenen, han tingut o deurien haver tingut, escriptors que es limiten a ser simplement —i la tasca no és gens fàcil— testimonis del devenir dels pobles. Aquesta afirmació té, indiscutiblement, tants punts febles que parlar de la figura de Gonçal Castelló és referir-se, per una banda, a un país que no ha pogut gaudir en el seu moment de tots els testimoniatges públics que hauria calgut per a escriure la Història; per altra banda, Castelló, la personalitat literària d'en Castelló, sorgeix precisament de la necessitat personal i col·lectiva. Personal perquè ell, com Ramon Muntaner —i ja ho ha dit algú abans—, no gosa amagar totalment sota la pàtina de la ficció ni de l'artifici estilístic allò que és simplement vivència, el passat imprescindible i al qual ha sobreviscut per a poder-lo referir. Gosaríem a dir que, honradament, Castelló ha escrit les pàgines de Sumariíssim d'urgència amb tot el dolor del món, un dolor que, per més catàrtic que siga, constitueix un exercici intel·lectual ben amarg si es tracta d'arribar a un bon nombre de lectors que s'aproximaran a l'obra cercant una simple novel·la sobre la postguerra.

(Tomàs Llopis. "Gonçal Castelló, Sumaríssim d'urgència", L'aiguadolç [Dénia], núm. 12-13, octubre de 1990, p. 162-164)

* * *

Abans que tot, cal que deixi constància del seu estil narratiu sec, tallat a cops de destral, estremidor de la primera a la darrera ratlla del text. Gonçal Castelló s'acara a una experiència personal terrorífica i la relata, traslladant-la a un altre personatge, en una transferència perfectament vàlida. El mot autobiogràfic, que va fent salts de cavall d'escacs de pàgina en pàgina sense sortir-ne mai, s'esborra oficialment del relat. És en Ferrer qui el fa clarament, en altres ningú o, potser Fuenteovejuna, i en Ferrer morirà indefectiblement perquè, venturosament, l'altre, en Ferrer-Castelló, és ben viu i que per molts anys pugui fer semblant obres. […] Però aquestes pàgines que segueixen no fan cap novel·la per més que ho digui el subtítol del llibre. Una novel·la –i en Gonçal Castelló ho sap prou bé!– és un treball de creació pura, o de recreació d'una realitat. I allò que ara ve és una simple veritat esborronadora a seques, sense cap mena de disfressa literària. Posada, això sí, magistralment damunt el paper, amb un bell estil clar i directe, temorenc de caure en allò que pugui semblar una concessió sentimental, però adreçat amb fina punteria, ben presa la mira i ben segur el pols, per tal que el lector arribi a la darrera pàgina i faci un bot de ràbia i cridi que prou! que no, que mai més no han de passar coses tan terribles com aquestes que acaba de llegir.

(Avel·lí Artís-Gener. "Pròleg", dins CASTELLÓ, G.: Sumaríssim d'urgència. València: Prometeo, 1978)

* * *

Sentir-se "valencià"? Probablement, sempre se'n va sentir. Ara: tenir-ne consciència, i que aquesta consciència fos "consciència nacional" només ho va aconseguir a Madrid, en una situació de distància i en les reflexions consegüents. Un bon dia va descobrir que, en el fons, ell era "català" i, per tant, "catalanista". Per això organitzà les modestes efusions patriòtico-gastronòmiques de la "Colla". Més tard, començà a escriure. Mai no s'ho havia proposat, això d'escriure, fora de la paperassa forense. Però no podia evitar-ho. De les cròniques que, de Madrid, enviava a un setmanari del seu poble, en va sortir un llibre molt curiós: testimonial, sarcàstic a estones, indignat en algun moment, catequístic.

(Joan Fuster. "Pròleg", dins CASTELLÓ, G.: Dia a dia dels Països Catalans. Barcelona: La Magrana, 1977)