Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano neix a Gandia (La Safor), el 9 d'octubre del 1912. El seu pare era natural de l'Alqueria de la Comtessa (València) i la mare, nascuda prop de Logronyo, va emigrar a Gandia de ben joveneta. Tot i que la família es trasllada a València, sempre van mantenir el contacte amb Gandia i hi conservaren la casa.

L'any 1929, a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, Gonçal Castelló inicia els estudis de Dret a la Universitat de València, i més endavant els estudis de Filosofia i Lletres. A la Universitat, des de bon començament participa activament en els moviments estudiantils de protesta. S'afilia a l'incipient "Partido Comunista de España" (PCE), i intervé en el primer congrés de la "Unión Federal de Estudiantes Hispanos" (UFEH). Quan acaba les llicenciatures fa una estada d'uns quants mesos a París, per estudiar a la Sorbona, i tan bon punt torna a València participa en la fundació de la "Unión de Escritores y Artistas Proletarios" (UEAP), i col·labora en la seva revista, Nueva Cultura.

Durant una temporada treballa com a professor de francès, primer en una escola de la província de Logronyo, i després a l'institut de Felanitx (Mallorca). Sobre Felanitx diu: "A Gandia parlava en valencià amb mon pare i amb la gent. Ma mare era castellana. Amb el meu valencià se m'entenia a Felanitx i això em va fer adonar de l'existència d'una visió més ampla de la llengua. Vaig tenir la gran sort de trobar-me a Felanitx un professor de química, Andreu Crespí. Era del Partit Socialista i em va fer de professor de catalanisme. Em va parlar per primera vegada de l'Alguer. L'any que vaig estar a Felanitx mai no vaig parlar en castellà. A Felanitx, en aquell moment, no parlava en castellà ningú. Era una illa catalana. Sense adornar-me'n vaig començar a parlar salat".

L'any 1936 Gonçal Castelló es trasllada a Madrid amb la idea de preparar les oposicions a la carrera consular, però amb l'aixecament militar s'uneix als milicians de la serra de Madrid. Poc després viatja a València per formar part de l'executiu popular en la subdelegació de milícies. S'incorpora a la 22a Brigada Mixta amb el grau de Tinent Ajudant del Cap i marxa al front. Durant la guerra assoleix el grau de Cap d'Estat Major de la divisió 54 del Cos d'exèrcit A, del front de "Levante", i intervé en la defensa de València al front de Vivel. Amb la desfeta republicana és sentenciat a sis anys a la Presó Cel·lular, la Modelo de València, i quan en surt, el jutge l'obliga a residir a Madrid. Amb les seves paraules "Jo era a la capital del centralisme espanyol després de passar una llarga temporada a la presó Modelo de València; en eixir d'aquell cau ple de misèries i injustícies, em vaig veure forçat a viure a la capital de l'Estat en la humiliant situació de llibertat vigilada per imposició d'un jutge militar."

A Madrid és contractat com a passant al despatx de l'advocat Antoni Pedrol, on treballa durant dotze anys. Fa una gran amistat amb Joan Fuster i Ricard Blasco, i juntament amb un grup d'amics funden la "Colla del Tirant lo Blanc", que pretenia reunir els artistes i intel·lectuals catalanoparlants residents a la capital de l'estat. Sobre això, diu: "nasqué la 'Colla del Tirant lo Blanc', que reunia al bell mig de l'altiplà, en el centre de la 'celtibèria mesetària', un grup de catalanoparlants procedents del Principat, del País Valencià i les Illes Balears, exactament dels Països Catalans. Ricard Blasco va ser una peça important en aquella històrica 'colla', de la qual jo en vaig ser nomenat 'El Gran Manifasser', o siga, l'encarregat d'organitzar els sopars successius; posteriorment, en una de les següents reunions es va repartir una 'rajoleta de Manisses' amb un dibuix fet pel pintor Zamorano que representava el cavaller Tirant lo Blanc muntat en un cavall. […] Varen seguir les reunions amb molt èxit. Era una espècie d'ambaixada dels Països Catalans a la 'meseta'. Allò durà molt temps, fins a la mort del general."

L'any 1956, després de rebre el certificat de penals, aconsegueix el títol de Procurador Judicial, i durant la seva carrera intervé en la defensa de nombrosos presos polítics. Al mateix temps no deixa de col·laborar, sempre en català, a diverses publicacions del País Valencià i del Principat, com ara El Temps, Mundo Diario, Ciudad, Diario de Valencia, Llamp, Avui, Tossal, Primera Página, Tele-Estel, Canigó i Gorg, entre d'altres, amb articles d'opinió sobre temes polítics i socials. També reprèn el projecte iniciat per Joan Senent i Enric Valor, i es fa càrrec de la Col·lecció Els Quaderns de l'editorial Gorg, una publicació que havia estat clausurada en diverses ocasions.

El 1973 apareix un recull amb alguns dels articles que Gonçal Castelló havia publicat a la premsa anteriorment, Viure a Madrid: cròniques des de l'altiplà, però no li és possible treure a la llum el gruix de la seva obra fins a l'inici de la democràcia. Així doncs apareixen Dia a dia dels Països Catalans (1977), un nou recull d'articles sobre política, cultura i societat, prologat per Joan Fuster; el llibre de relats breus Un sopar de roders (1978) i la seva primera novel·la, Sumaríssim d'urgència (1978), considerada per Sanchis Guarner un dels testimonis més impressionants, vivaços, lúcids i fefaents de la repressió a València durant la postguerra. Més endavant publica La clau d'un temps (1982), una biografia política i social de la ciutat de València des del punt de vista d'un jove de divuit anys, premi Ciutat de València-Jaume Roig, i continua amb els reculls de contes I tant que volava (1982), Terra guanyada i altres contes (1985), i la crònica València dins la tempesta (1987).

L'any 1977 forma part del grup d'escriptors i intel·lectuals que funden l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual més tard arribaria a ser-ne soci d'honor. Un cop jubilat, l'any 1982, Gonçal Castelló i la seva muller es traslladen a Barcelona, on mor el primer de febrer de l'any 2003, a l'edat de noranta anys.

El 2012, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebren actes de commemoració i es publiquen diversos articles i un estudi que revisen la seva obra i trajectòria.